El Cau de l'Ós Bru de Taradell

Divendres, 7 del vespre. El sol fuig i en Llogari es desperta de la llarga migdiada, després d’una altra atrafegada setmana de feixuga feina i equilibris financers.

En Llogari no s’empolaina gaire, tot i que va a sopar. Creu, i ho diu sovint, que empolainar-se és amagar-se sota una capa d’hipocresia i que si vas amb bona gent, no cal enganyar-los amb un luxós embolcall per un producte que és com és.

En Llogari, no prén el cotxe. Li agrada caminar de nit i veure el món a la manera d’en Wells. El seu cap recorda fil per randa les paraules del narrador de La Guerra dels Móns després de l’impacte de la primera nau marciana damunt la terra::

“Potser jo sigui un home d’excepcional sentit de l’humor. No sé fins a quin punt les meves experiències poden ser idèntiques a les de la resta de la gent. A vegades he sentit la viva sensació de desprendre’m del món que em rodeja colocant-me en un lloc llunyà, fora del temps i de l’espai, més enllà de la vida i de les coses”

I somriu, veient-se surant damunt del camí que, per darrera dels antics camps de les germanes Reig, el deixa ben a prop del local del Centre.

És d’hora. En Llogari sempre arriba d’hora. No s’acostuma a la impuntualitat espanyola. Pensa que ell és català i que els catalans, a diferència dels espanyols, tenen un cert respecte pels temps aliens i arriben sempre puntualment a les cites. La realitat no li ha tret mai les quimeres.

Sopar
El sopar comença tard i s’allargassa en una successió de plats que sembla no tenir fi, Sort n’hi ha de la conversa. En Llogari ha perdut els costums de joventut i als prostres ja s’adorm. No sap si són els postres, l’excés alimentici o les copes d’un vi blanc amb un punt d’agulla que ha recomanat el cambrer de l’Olla de Sant Pere.

Estació
Amb els ulls revellits per un sopar sense hores, en Llogari prèn el cotxe i baixa a Vic. Recull un antenista i el deixa a les portes de Can Costa. Avui, el comando dels tecnòlegs eixampla una mica més el pulmó del coneixement a Taradell. Una nova antena de Guifi.net, Més robustesa per la xarxa social, més espai per una xarxa que va més enllà de la comercial Internet, més lloc per l’esperit dels pioners d’aquesta història. Si no tingués son, potser es quedaria a donar un cop de mà.

Assemblea
El local és ple, però som pocs. Ella diu que som 600 socis, però a la sala n’hi ha una vintena. Arreu les entitats estan farcides de gent, però en els llocs de decissió i feina sempre som pocs. Encara que n’hi ha que diguin que som molts. Passava als castellers, passa als excursionistes, passa a… Misèries de la vida dels que no se’n saben estar de servir als altres sense demanar res a canvi i no entenen perquè tant sols són ells els que tenen aquesta necessitat genètica.

En Llogari sempre es decep en arribar en un lloc d’aquests. La seva realitat sempre veu assemblees multitudinàries i participatives on tothom hi diu la seva i té ganes de treballar. Sempre somia en trobar deu mil col·laboradors per cada àrea i acaba trobant-se que tant sols n’hi ha un amb una idea que ha de portar fins les últimes conseqüències i, gairebé, morir amb ella. Ai! Pobre Llogari, la realitat dels altres sempre el colpeja amb la força del progrés, entestat a ser servit, però no a servir.

Eclipsi
En Llogari sopa una mica tot veient futbol. Sempre futbol. Se’n cansa i surt al carrer amb una cadira per mirar la lluna tot traient núvols d’aromàtic tabac. Avui és nit de misteri. És nit d’eclipsi. En Llogari torna al seu món, a la seva realitat. En Llogari s’allunya de les coses per veure-les bé i en perspectiva. Li agrada allunyar-se i somiar.

En Llogari omple la pipa i s’asseu. L’espectacle el deixa adormit malgrat el fred i somia en blanc i negre:

Botifarrada
En Llogari s’adorm i arriba tard. A corre-cuita s’aixeca i sense el necessari cafè, corre com un esperitat cap al Centre. Serà la seva primera botifarrada del soci i vol donar un cop de mà, però la son el pot i veu com marxen els pencaires tot just arribar. La foto de grup l’agafa amb lleganyes als ulls, unes lleganyes que ja no li marxaran fins després del cafè que fan després del tec de la Trona. Malgrat la son, xerra una mica, no gaire. N’hi ha d’altres que de tant parlar en diuen de l’alçada d’un campanar. Baixant per la Codina ja pensa en la migdiada.

Calçotada
En Llogari està cansat. Sap que té calçotada castellera, però enguany, com el darrer any, faltarà a la cita. Uns amics també l’han convidat a dinar, però fins i tot està cansat per les amistats de sempre. I li sap greu.

Teatre
Diumenge, 6 de la tarda. En Llogari es desperta de la llarga migdiada. És hora de teatre amb cafè. Avui surt “La Guilla” d’en Toni. D’en Toni i del GOTTIC. Avui toca teatre a Taradell. I, per primer cop enguany, en Llogari s’apropa a les sessions de teatre per treure el nas en un bocí de creativitat taradallenca. Riure. La millor manera per acabar el cap de setmana i tancar el llum amb un somriure els llavis. Demà, serà un altre dia.