El Cau de l'Ós Bru de Taradell

Taradell és vila privilegiada. La bona tria dels taradallencs o una casualitat de la natura i l’urbanisme, l’han fet obrir els braços de nord a sud, deixant un bon tram de bosc just allà on la plana del Ter comença a elevar-se per bocabadar al visitant amb el Montseny i les Guilleries.

Taradell té força atractius notables. Un dels més visitats per autòctons i forans és el castell de Can Boix, una construcció milenària que sembla que en temps reculats formava part d’un conjunt de punts de guaita que hi havia per aquestes contrades. Els forans i la gent amb fums l’anomenen castell de Taradell, però a peu plà sempre ha rebut el nom de la casa de pagès que, primer en el mateix indret, i després una mica més avall va aprofitar les roques de la construcció per a fer-hi vivenda.

Hom no pot deixar d’admirar l’habilitat dels constructors d’un castell encimbellat damunt d’una roca i tampoc s’està de preguntar-se on carai van fer-hi els fonaments per durar el temps que dura.

Tradicionalment, al castell s’hi pujava des de la cantonada de Ramon Pou amb el carrer de Dalt o de Sant Sebastià. Es creuava la Serra i es baixava cap a Masgrau. Allà, el caminant, feia una aturada a la fresca Font d’aigües límpides i cristallines i, si tenia temps, també s’apropava fins les gorgues que la riera i té fetes. Després s’agafava la pista que anava guanyant alçada fins al peu del turó on s’aixeca la roca que té el castell com a anxaneta.

No fa gaire, però, Masgrau va tronar a la vida, l’amo n’ha començat a treure rendiment silvícola i ramader, i el visitant es veu impedit per creuar aquesta propietat com havia fet antany. L’alternativa primera fou prendre el camí des de la carretera de Viladrau o travessant les gaies de Can Mascarell. Però la pista forestal va començar a aixaragallar-se per la força de l’aigua, el pas cada cop es feu més difícil i ningú s’ha cuidat d’arreglar un camí que ja és perdut per vehicles rodats i que es fa de pas complicat pels veïns de més edat.

Aquest diumenge, hom ha tingut la pensada de fer cas de les enraonïes muntanyenques i ha provat un nou camí que, de primer, ampla, i, després, estret, va enfilant-se per aquests racons, lluny del brogit dels motors i ben a prop de les vistes a la plana vigatana; al pantà d’en Joan Reig, batlle recordat; i al tram de vila conegut com a carretera de Viladrau o barri de Sant Quirze.

Si em promets que tot el que hi portis t’ho entornaras cap a casa, encara que estigui buit de contingut alimentici, t’explicaré com prendre aquest nou camí de pujada.

Per prendre aquest sender, cal sortit de la carretera de Viladrau, just en l’indret on el sender de Taradell creua la carretera de Viladrau. En aquest punt se segueix la pista que, indicat amb el nom de Masgrau, ens ajuda a creuar la riera. Seguint les marques del sender i sense desviar-nos de la via principal, trobem l’indret on la Font de Masgrau és coberta de branques deixades per tapar-ne possiblement la ubicació. Vora aquest punt, comença el tros més aixargaiat del camí al castell. És aquí on ens desviem a mà esquerra, tot prenent un camí força ampla que una mà amiga ha netejat recentment, convidant a prendre’l per llur suavitat.

No hi ha pèrdua possible. Tant sols cal anar seguint aquest camí que, ben aviat, esdevé sender i va guanyant alçada suaument. L’indret és bonic i la tranquil·litat, fins ara, assegurada. Val la pena perdre-hi la noció del temps per una estona i deixar-se portar per l’entorn.

Just damunt del pantà d’en Joan, el camí sembla perdre’s, però no. És que gira de cop cap a la dreta i s’aixeca dreturer com una torrentera seca. Aquest pas no és gaire llarg. Ràpidament, torna a aposentar-se i a planejar. Quan ens n’adonem, ja veiem l’indicador del Sender de Taradell (un pal de fusta amb una llauna verda on hi ha el mapa d’aquest camí senyalitzat). Després d’una mitja horeta, som al peu del turó del castell. Aquí tan sols cal anar seguint el camí de sempre i donar un tomb pel castell o acostar-nos fins al roquissar o apropar-nos a la creu o mirar de trobar els cims que marca l’indicador del Centre a un company desaparegut o mirar el monòlit commemoratiu del mil·lenari de la construcció.

Avui, però, hom ha escollit d’apropar-se al seu cau embaumat que, mirant a llevant, li ha permès de seguir les evolucions d’aquells que ensinistren els gossos caçadors. Un espectacle que, a Taradell, ocupa un bosc ben bonic i tranquil amagat de mirades tafaneres.