El Cau de l'Ós Bru de Taradell

Tarda de juliol. Sortim de la feina amb voluntat excursionista. El Matagalls, però, se’n va a dormir d’hora i es cobreix de boirosos llençols, potser enfadat pel temps que fa que no el vaig a viure. No em vol rebre. S’amaga perquè no em vol rebre i jo, captant el missatge, decideixo venerar-lo des de la distància de la meua dolça i ferma bauma.

Arribo a casa, em calço la roba de muntanya i enfilo un vell camí que el temps va oblidant. Han passat anys. No gaires. Però han passat tantes coses que ni el camí ni un servidor són ja aquells companys d’antany que es coneixien pam a pam i es tustaven esquena i cames. Ara, tot es resseguir un tancat amb un parell de cavalls i algun gos. Un tancat que ha desviat el camí. Un tancat que diu molt d’aquests temps d’ara.

El castell, enrunat, marida amb l’esparracada estelada que s’aferra al màstil per no sortir volant. La corda que l’aguanta pica i repica el blanc metall per a competir amb al vent furient que baixa del cim impenetrable.

Em deixo gronxar, com pirata a coberta, pels aires del Matagalls. Allà, el pare, l’amic ofès, es pentina amb els núvols que ell mateix atura i deixa anar com pastor que mena el ramat de xais pels cels de la comarca.

El temps s’ha perdut fa estona i els peus em porten a la bauma d’antany, a la badada boca d’una terra encantada que penetro dolçament per a assedegar la màgica set sota l’atenta mirada del Déu Matagalls i son filleta l’Enclusa.

Feia tan de temps que no hi maridava! Era tan diferent jo, és tan eterna ella que … Voldrà ma filla fer bivac en aquesta bauma? Ho voldrà mon fill quan en tingui edat? Potser un d’aquells sopars, potser una d’aquelles nits, potser… Ara ja no podria ser-hi sol, ara ja no sabria dormir-hi com abans, ara m’hi falta Flordeneu i el fruit d’aqueix encís que ens va atrapar en les alçades.

Sortim de casa
amb ulls oberts.
Un gat, un gall, un gos.

Vora la riera,
el renill d’un cavall,
una gallina cloca,
l’aigua salta,
tu t’adorms.

Matins de diumenge.
Matinals taradellejdes.
Sol a cor que vols
i l’airet de la riera.

Oh! Pare Matagalls!
Seguiu enviant el ventet
que adorm a la mainada.

Sortim de casa, amb el cor alegre i el cap xiroi. Avui és un dia especial. Som el pare i la mare que t’acompanyem fins a un punt concret de la ciutat.

En arribar, som quatre gats: Cinc mestres en calça curta, una amigueta de la classe i tu. Us abraceu i jugueu, mentre xerrem amb les mestres i donem les darreres instruccions que ens llevin neguit. Seran dos dies, però semblen l’eternitat.

De mica en mica, la cosa va creixent. Arriben més compis de classe i d’escola bressol. No t’agraden les multituds. De primer, et bellugues entre coneguts, però de cop tot se’t posa muntanya amunt i plores un xic. Massa gent i l’autocar que no arriba.

Quan et deixo, se’m fa un nus a les entrades del cor. Puges a l’autocar amb aquell deix de curiositat que t’ha empeltat la mestra. Dalt l’autocar, asseguda rere el conductor, les llàgrimes comencen a minvar, però el meu cor segueix amb aquest coàgul de sentiment enfrontat. L’alegria de veure’t gran es barreja amb la pena d’una nit sense ser el teu costat.

T’escric des del sofà on passem els vespres. T’escric encongit en saber que has fet un punt de febre. T’escric tot desitjant que, passat el trangolet, gaudeixis de l’estada. T’escric amb tot a punt per si haig de venir a buscar-te.

Et fas gran. Creixes i la vida et mena per viaranys desconeguts que s’allunyen de la fèrtil imaginació que dissenya quimeres perfectes que no acaben d’alçar-se mai.

Gaudeix, filla, gaudeix. Gaudeix que el pensament de tons pares és al teu costat. Hi és com àngel de la guarda que, de lluny estant, vetlla per tu.

El cap deixa de respondre
dins la fosca, sobre el sofà.
La vida és constant revolta,
la doble volta del pare total.

Esgotat, m’assec al silenci
i em veig brut i envellit,
taujà i mig adormit.

El cap, curtcircuitat,
pateix pels vermells
caiguts en combat.

De lluny es pateix més,
la llunyania del pare total
que es comporta com cal
i escull ésser de casa.

És de fosc quan hi veig clar.
És de fosc, quan els menuts dormen,
jo ja els trobo a faltar.

Divendres, baldufona, vas assolir els 30 mesos de vida. Aquells dos dits que alces tímidament quan et pregunten ‘quants anys tens’, podrien ser dos dits i un tercer a mig alçar.

Demà dimarts 12 de maig, sabrem quina escola entrarà a la teva vida i, si tot va com ha d’anar, et deixarà l’empremta dels records i les amistats. Hi haurà aquell mestre que recordaràs de per vida? Trobaràs aquella amiga amb qui compartiràs les hores de jugar?

Tu, que, des del divendres, ets cinc cops més gran que ton germà, et despertes i surts corrent cap al lavabo. El control dels esfínters t’ha fet ‘una nena gran’.

Massa gran. La tos et malbarata el son i ton germanet es regira un xic al llit. Molèsties de família, angoixes del cor.
.
Podria parlar-te d’injusticies, de noticies que -ai! els diners! – no surten als mitjans, del joc brut que la batalla per Barcelona fa aflorar entre autoanomenats polítics incapaços de veure-hi més enllà de llur estret món personal. Però ja tindràs temps d’analitzar la idiocia infiltrada en el govern de la política. Ara ets menuda i rebonica. Gaudeix de la infantesa, estima i deixa’t estimar, que els viaranys de la vida encara no t’han d’encalçar.

Allà, de lluny, una mosseta de 30 mesos aixeca les mans davant d’un fotògraf. La vida ja l’hi ha mostrat la mort i l’assassinat.
Entremig, una xiqueta de 30 mesos s’ofega dins del mar.
Aquí, una nena de 30 mesos espera asseguda a la porta del pis on ha nascut. L’han desnonat.
Mentres tant, els assassins criden “primer els de casa!”, sense voler veure que la nostra casa és el tercer roc del sistema solar.

Hi havia una vegada una nena molt bonica que vivia a les vores d’un frondós bosc de carrerons i cases que, un bon jan, va batejar amb el vell nom de Sherwood.

La nostra nena bònica tenia una bella obsessió pel conte de la Caputxeta Vermella i el Llop.

I, vet aqui que un dia, els seus pares, coneixedors d’aquesta dèria i informats de la llar provissional que la Caputxeta i el Llop havien ocupat al cor de Sherwood, van decidir de portar-li i alimentar així llur brillant obsessió infantil.

Ho fèren l’endemà de la festa més vermella, aquella on, pels volts dels Jardinets, es repeteix anualment la fatxendosa actuació dels homes del Sheriff de Notincfam que, en llur zel estomacaire, van colpejar fins i tot la pobre Marianna Capgirada, possible futura cap del Castell de Notincfam, si els vots li són favorables. Pobres noïs.

En fi, deixem-nos de romanços medievals i altres floritures paranormals i tornem al fil de la nostra rondalla.

Era un xafogos dissabte a la tarda quan els pares de la nena molt bonica van acompanyar-la a llar provissional de la Caputxeta i el Llop. Una petita saleta que compartien amb l’àvia i un senyor de professió que, per motius de guió, deixarem en l’anonimat.

Asseguts entre canalla diversa, respiren l’aroma especial que desprèn la sala menuda de la Cooperativa de Teixidors de Ma . Un espai que, reconvertit en teatre, malviu al cor del bosc més famós del Comtat de Notincfam.

És allà, en aquell petit cau, on els nostres protagonistes viuen, durant poc menys d’una hora, una moralitzant i ben adaptada versió teatralitzada, diuen els pares, del conte de La Caputxeta Vermella i el Llop.

Una opinió, la dels pares, totalment errònia per a la nena molt bonica, per qui, amb la puresa dels seus 29 mesets a la terra, allò del teatre no tenia ni cap ni peus, ans al contrari, era tan real com el contingut d’aquest escrit.

Allò era, i encara és, la casa on viuen La Caputxeta i el Llop.

O sia que, si els voleu fer una visita:

La Caputxeta Vermella i el Llop
Teatreneu, Gràcia – Sherwood
En cartellera.

Baixant de Taradell,
els roures desfullats
s’alcen damunt catifes grogues.
El fred no s’ha acabat.

Rere el bell mas, una font.
Al voltant, cavalls tranquils.
L’indret és la calma
d’un paisatge arranjat.

Lluny encara, ens veu Vic.
Més a prop, una font seca
i les oques cridaneres
i les gallines, que cloquegen.

Si el paradís fos a la terra
en aquest indret niaria.
Un bocí de pagesia
qu’una bona mà a servat.

País de noucentistes.
Salvatge jardí domat.
Paisatge de Catalunya
que, a mi, m’ha embruixat.

Aquestes darreres festes han suposat l’inici d’una de les etapes més dures en la intimitat familiar.

I és que tota la quitxalla, en mostrar els primers símptomes d’incipient maduresa, han de passar una de les proves educatives més dures dels seus primers temps entre els mortals: acomiadar-se del bolquer.

Si, La menuda està dient adéu-siau al bolquer i està educant llurs intimitats per a regular aigües majors i menors a voluntat.

Nosaltres vam començar amb més fracassos que èxits ara ja fa deu dies i, la veritat, és que, ara com ara, ja demana d’anar al lavabo per a fer pipi alguna vegada i d’altres és el llenguatge no verbal el que ens impulsa a conduir-li amb celeritat.

Cada cop menys mudes a canviar, cada cop més mostres d’alegria en veure-la cofoia per a fer-ho allà on la decència mana. i, ahir, fou el primer dia sense canviar pantalons!

I això que els primers dies semblava impossible el transit de bolquer a calceta i, encara ara, molt de tant en tant, s’encaparra i no acaba d’entendre perquè una cosa tan natural s’ha de fer en aquell forat on l’aigua s’emporta pixums i defecacions vers el desconegut.

Això si, quan abans d’anar a dormir, o en llevar-se al matí, et demana d’anar a fer pipi, et puja aquell cuquet de satisfacció que, fins a ser pare, només havia viscut en acabar curses de muntanya o fer cims aparentment inabastables.

En qualsevol cas, ara només ens queda que ella mateixa vagi sola al vàter. I això, pel què veiem al nostre entorn, sembla un èxit absolut pel temps esmerçat en aconseguir aquest primer trànsit de maduresa que tot menut acaba superant.

Bé, en qualsevol cas, quan la cosa estigui superada del tot, potser deixi, en aquest mateix apunt, espigolades mostres de l’experiència viscuda per si poden ser d’utilitat a futurs pares capficats en aquesta etapa del desenvolupament filial.

A la vora de la mar
hi ha una sirena
hi ha una sirena

La tonada se’m repeteix dins la fosca nit d’una grip compartida.

La filla i jo som vençuts pels menudets bitxets que ens deixen tous i decaiguts, flonjos i destarotats.

La tonada, i el dolor, m’acompanyen pel passadís amb la mosseta en braços… Si, si. Sense força física, és l’amor qui carrega. D’on sinó surt la resistència per moure quinze quilos damunt del pit?

Baldat i enfebrat, descobreixo novament que els límits que un percep sempre són menors que els que un pot aguantar.

Ja em passava en fer muntanya, ja ho sentia en altes temps. Però ara, que la febre dança, se’m torna a fer evident.

A la vora de la mar
hi ha una sirena
hi ha una sirena

En tornar al llit, ella maldorm llur malaltia, mentre jo, tou i flonjo, em prenc l’enèssim pastilla i… no puc dormir altra vegada.

La tonada que hi torna, la campana que batalla, el fred que em fibla, tot i tenir la calefacció a mil, tot es congria per viure en un món psicodèlic, malaltís, lamentablement temperat.

La miro, la suor li llisca galta avall i es gira i es regira fins que la medecina fa el seu efecte, la febre baixa i el silenci torna a fer-se l’amo del troç.

Convençut d’haver esgotat les forces, percebo que hi tornarem tantes vegades com calgui. Seguiran les passejades enfebrades, seguiran les nits en vetlla. I, mentrestant, allà fora, el món seguirà girant ple de pors i incomprensions.

A la vora de la mar
hi ha una donzella
hi ha una donzella

‘Reivindiqueu sempre el dret de canviar d’opinió; és el primer que us negaran els vostres enemics.’

Crec que la maduració de les persones deu arribar quan comencem a empassar-nos bocinets de conviccions inamovibles i fermes i a fer accions que haviem dit que mai dels mais faríem.

Això, quan un hom arriba a la paternitat, esdevé tan dogmàtic com aquells principis que, en inexperta solitud, hom defenia amb mots punxeguts i sentències d’una rotunditat majúscula.

La meva filla mai veurà pel•lícules de princeses!

PAM!

Aquí la tenim davant per davant de la Blancaneus, la Sireneta o la més moderna Princesa Sofia.

I què bonica que està, ballant la cançó dels enanitus!

La meva filla mai anirà al parc a l’hivern, que es constiparà.

PAM!

Aquí la tens gronxant-se alegrament o baixant pel tobogan de deu mil maneres diferents i a quina més arriscada.

La meva filla no entrarà mai al llit dels pares.

PAM!

Més d’un any dormint al llit dels pares i ara en llit d’adolescent i, si es troba malament, amb el pare per companyia. Això sí, en un llit d’iguals dimensions que fa que allò esdevingui una plaça de braus.

La meva filla només prendrà remeis naturals!

PAM!

D’apiretal a dalzy i de dalzy a apiretal quan la febre la deixa més moixa que l’herba seca del prat.

Segueixo?

No cal, no?

I no entrem en el capítol d’activitats que mai deixaràs de fer: castells o muntanya en cap de setmana, entrenaments, …

I és que ja ho deia el gran Fuster:

‘Reivindiqueu sempre el dret de canviar d’opinió; és el primer que us negaran els vostres enemics.’

Tendres nits de dolça vigilia,
Tendres nits de son alterat.
Tendres nits en família novella
Tendres nits d’Amor renovat.

A fóra, rauxa i tempestes,
tempestes i anhels: clams
de pau i de justicia!
Llibertats a peu de carrer!

A dins, la calma és densa,
densa en sentiments.
Els sentiments que fan Vida.
Vida eterna, per sempre més.

La Vida i la Revolta!
rEvolució a cor enter!
Jo passo nits de vigilia.
La vigilia de l’home ver!

A Gràcia, 23 de novembre de 2014,
04.00 am

Començo aquesta carta a les fosques d’una albada un xic humida de tardor.

El sol, mandrós, encara ronseja mar enllà i les restes de la nit m’acompanyen fins la solitària boca del metro.

A les orelles, un anhel. A les mans, literatura digital. Al cor, un somriure.

Avui és divendres 31 d’octubre de 2014 i sembla que ahir vas reprendre l’interrumput martelleig vers l’eixida més desitjable.

Hores d’ara desconec si la lletra del teu naixement durarà un, dos o tres dies. Però jo, pacient, aniré enfilant sentiments i raonaments fins que el teu venerat rostre se’m faci present.

El sol encara mandreja hores d’ara, però tu em fas sortir, cor desbocat, de la feina. Corro pels carrers de Poblenou amb el convenciment que es prepara un divendres joiós.

T’escric aquestes ratlles, aquest segon feix de lletra, per ralentir el cap i fer-lo un bon alambic de sentiments i emocions.

Ara si, ara si que sembla que ets aquí!

Són quarts de nou del matí i ta mare es passeja i s’atura cada cop que colpeges la sortida al món mortal. L’espera a la Sala d’Espera em sembla eterna. Colpeges tossudament, persistentment, sembla que has trobat l’eixida, però el misteri de la vida és d’una incertesa arcana, primitiva, transcendental.

Tan ho és que no acabes de veure la llum fins a quarts de sis de la tarda. Un part, la teva eixida, tan bell i salvatge com una tempesta en alta mar o una roent posta de sol vista des del cim més alt del Pirineu.

A la nit, em faig escapol del món per baixar-te aquelles primeres mostres de llet que ta mare extreu per a alimentar-te. Tot es fosc i tu, dorms calmosament…

… en què somieu els nadons acabats de néixer?

És dissabte i sembla que progresses adequadament. Furgues a les palpentes i t’amorres al pit de ta mare amb la força de l’instint.

Nosaltres som aquí, amb tu, donant l’escalf més proper que un nounat pot rebre. Al teu voltant, tecnologia i química a llaor d’altres criatures que han patit una disort molt més pregona que no la teva. I és que ja ho diuen al país dels cecs, el borni és el rei..

Ara, que la mare i ta germana dormen, escric pendent de les darreres anàlisis, teclejo amb l’anhel que tot estigui bé i que demà pugui acotxar-te entre els meus braços, pugui fer-ho ‘en planta’, pugui viure’t en pròpia pell.

Al vespre et prenc per primer cop en braços, t’alimento i et parlo i obres els ulls cercant la veu. Et miro els ulls, negres encara, i vull creure que ens reconeixem curulls de tendresa.

Diumenge al matí donen d’alta a ta mare. Hi ha massa dones parint pels migrats llits que els gestors de la Sanitat no han tancat encara. Si fill, la vida humana es medeix en costos i beneficis. Així és el món.

Al vespre, quan venim a veure’t, estàs esplèndid, les ganes de viure’t augmenten, sabent però que, si tot segueix així, no trigaré gaire en veure el somni fet realitat.

Un somni que s’esvaeix dilluns quan la pediatra ens diu que encara queden dies de distància perquè la familia sia complerta. De tres a cinc dies semblen una eternitat!!!

Marxem contents de veure’t bé i tristos de saber que la progressió és més lenta del què voldriem.

Dimarts, una immensa tendresa altre cop. El temps és difús i, sabent-te sanot, prenc la sindrome dels 101 dalmates, aquella que em fa sentir com a fills propis, a la resta d’estadans de neonats.

Costa marxar del teu costat.
Costa assimilar que passaràs una altra nit a ‘wonderland’, el país de les fades cuidadores.

Un nou dia a Sant Pau.
Un nou dia a neonats.
Un nou dia al teu costat.
Un nou dia…

Demà surt el Gerard, demà-passat sembla que seràs tu. Tot apunta que aquesta setmana de part està a 48 hores de cloure. Esperant. Estimant. Una immensa tendresa!!!

Benvolgut Alex, ja és dijous. Ho haig de consultar perquè el temps, la percepció del temps, és tan líquida com un rellotge dalinià.

Progesses adequadament i, tot indica, que demà el meu somni es farà dolça realitat.

I no… No és demà. El dijous 6 de novembre a les 13:46 el temps torna ser sòlid i el meu somni, es fa realitat.

Et bressolo en braços, tendresa instintiva, dolces llàgrines de divina felicitat, mentres el taxi enfila el camí vers ta nova llar.

Benvolguda Eva,

Per a posar música a aquesta lletra, et recomano l’Alex, de Punch Brothers. Sonoritat exiquisida, tot i que la cançó camini per altres viaranys.

I és que, quan aquest escrit aparegui al bloc, potser haurà nascut el teu germà, o potser no. Però tu ja hauràs viscut força instants de neguit familiar que et venen de nou i no acabes d’entendre.

El fet és que, les criatures, com les fruites dels arbres, veniu quan madureu prou i llisqueu pel tobogan matern fins a aquest món que volem tan nostre. Un món on, l’esperança, ens tenalla invisiblement i ens fa actuar de maneres que, sense voler-ho, poden resultar maldestres.

Escric un dilluns 20 d’octubre de 2014.
Escric amb ta mare al llit i una preocupació més al cervell col·lectiu de tots els que l’estimem amb bogeria.
Escric per a fer-te confident de la il·lusió d’un pare que és apunt d’infantar una nova vida amb la que desitja que feu tronc pels mars de la Vida.

Ton germà és dirà, si no es diu ja, Alex. Et costa pronunciar el seu nom i t’entortolligues graciosament, tot fent avançar la incògnita per l’aire de la pronuncia: axexls.

Així com, per ton pare, el teu nom és molt literari i arcà, el del teu germà és molt teatral i futurista.

El nom no fa la cosa, però ajuda a fer-la, sobretot quan, l’etimologia, fa acte de presencia i s’imposa amb tota llur força creadora. Així, si Eva neix de l’hebreu ħau̯ˈwāh i significa Vida; Alex és fill de hel·lènic ἀλέξειν (alexein), protegir.

Eva, la mare de la mediterrània i, a través de les tres religions monoteistes, la mare de tots.
Alex, la protecció de l’alta cultura de les oliveres i, a través de llurs saviesa, de tothom que és mortal.

Quanta joia per una casa, disposar de Vida i Protecció a través dels fruits de l’Amor!

Eva… Alex… feu tronc en la vida i ho tindreu tot a l’abast, per què, com deia el poeta:

Ara mateix enfilo aquesta agulla
amb el fil d’un propòsit que no dic
i em poso a apedaçar. Cap dels prodigis
que anunciaven taumaturgs insignes
no s’ha complert, i els anys passen de pressa.
De res a poc, i sempre amb vent de cara,
quin llarg camí d’angoixa i de silencis.
I som on som; més val saber-ho i dir-ho
i assentar els peus en terra i proclamar-nos
hereus d’un temps de dubtes i renúncies
en què els sorolls ofeguen les paraules
i amb molts miralls mig estrafem la vida.
De res no ens val l’enyor o la complanta,
ni el toc de displicent malenconia
que ens posem per jersei o per corbata
quan sortim al carrer. Tenim a penes
el que tenim i prou: l’espai d’història
concreta que ens pertoca, i un minúscul
territori per viure-la. Posem-nos
dempeus altra vegada i que se senti
la veu de tots solemnement i clara.
Cridem qui som i que tothom ho escolti.
I en acabat, que cadascú es vesteixi
com bonament li plagui, i via fora!,
que tot està per fer i tot és possible.

NANA f.
Mare, en llenguatge infantil (Val., Men., Eiv.).

Quan hom és pare, el món esdevé un continu on present, passat i futur s’apleguen en un instant de màgia suprema. Les nits s’allarguen en militar vigilia i els dies s’estiren com un xiclet per abastar l’imprevist que se t’instal·la a casa.

Entre tot, el pare novell fa nones i canta nanes a la nova vida que té entre mans. Una vida que fou la seva en uns temps que no recorda. L’instint prén volada épica i aflora del baixventre al cor i la ment. Com el déu Kronos es menja sentiments i raó. I hom vol dormir per damunt de tot. Dormir per somniar! Per somniar en una pubilla que, dia si dia també, sorprèn amb un nou aprenentatge. Per somniar en la nova vida que es va fogejant al ventre d’una bella i plena mare.

Vaig filant a raig. Escriptura automàtica que sorgeix de l’ensopiment postvacacional de l’hora nona, de l’hora en què monjos i romans feien la non-non, de l’hora que, per etimologia o onomatopeia, fa cantar nanes a la nona per a què els menuts i els nonagenaris, fassin nones i apropin un xic els dos espadats que puntegen la vall de la vida: L’obscè i el macabre, que deia l’enyorat Joan Sales.

I és que, quan un és pare, l’obscè i el macabre, la joia i el terror, et visiten dia rere dia, arraulits com són en el constant aprenentatge de la mainada vital i necessàriament trapella.

Cada cop que la baldufona inicia una cursa esbojarrada cap a la carretera, cada cop que s’enfila amunt per qualsevol lloc, cada cop que… salta el macabre i l’ensurt.
Cada cop que t’abraça o et somriu o et desfà a petons, et mostra la seducció de l’innocent obscè.
I, entre l’un i l’altre, la vida, quan hom és pare, esdevé pur imprevist, mentre l’entorn cerca aquella ferrenya seguretat que, de solitari timoner, mostraves a tota hora.

Caminant cap a la nona de la vida, cap a aquella que ben pocs assoleixen, aquella que hom ateny amb cent anys damunt la terra aquella que serveix de llinda entre la llum i la fosca, visc la dura joia de la paternitat volguda.

1. NONA
|| 1. adj. ant. Novena.
|| 2. adj. (Hora) corresponent a la darrera de les quatre parts iguals en què els romans dividien el dia, i que equival aproximadament a les tres de la tarda en l’hora solar. Aquí el dia es refereix al període diürn, des de la sortida fins la posta del sol. Les quatre parts s’anomenaven:  prima, tèrcia, sexta, nona. Cadascuna de les 4 parts contenia 3 hores romanes. Excepte la prima, les altres parts duen el nom de l’hora que les precedeix. Així, la sexta començava al final de l’hora sexta, és a dir al migdia, i incloïa la sèptima, l’octava i la nona. De la mateixa manera, la part nona, comprenia les hores dècima, onzena i dotzena.

2. NONA f.
|| 1. La son i l’acte de dormir, en llenguatge infantil (Empordà, Barc., Tortosa, Mall., Men.); || 2. El bres (Vic, BDC, xx, 307).
Fon.: nɔ́nə (Empordà, Bal.); nɔ́na (Tortosa).
Etim.: onomatopeia de la respiració del qui dorm tranquil·lament (cf. cast. nana, it. nina-nana, etc.).

Aquest cap de setmana ha estat un d’aquells caps de setmana d’orgull i festa, de disbauxa i sana enveja. De fet, més que el cap de setmana, han estat els darrers dies de la setmana, ja que la visita al Real fou dijous i divendres: Dijous, el millor dia pels autòctons; i divendres, el primer dia de turisteo.

La Feria de Abril és un poblat de barraques o barracons de luxe que té la gràcia efímera dels castells. Un cop l’any, i durant set dies, un descampat d’alvero, la terra resseca i roja andalusa, s’omple de sevillanas, jacas i somriures. Són set dies, els set efímers dies on les dones vesteixen de gitana i els homes de corto.

La Feria és el lloc del bon vestir i de la hospitalitat entre amics i coneguts. És un indret on saps en quina caseta, barraca per entendre’ns, comences, però mai en la que acabes.

La Feria desborda el Real convertint el barri de Triana en un espectacle de carrosses i cavalls que ja no es tornen a veure durant la resta de l’any. I, per a un servidor, és enveja sana en veure com es viu i com es balla quan hom ho compara als aplecs de sardanes o a les més nostrades festes populars. I és que, castells a banda, no sé veure cap altre de les nostres festes on, com passa a La Feria, l’edat desaparegui sota la bellesa d’una tradició vuitcentista que fa del Real un sublim espectacle apte per a tots els públics.

Enguany, que he gaudit de la festa a través dels ulls d’una menuda de divuit mesos, n’he copsat tot el sentit: la sorpresa davant cavalls i carruatges fent un aconfessional i laic passant dels tres tombs pels carrers de l’efímer poblat, l’espurna de festa dels fanalets i la decoració que ho omple tot, i la força arcana dels moviments de la gent que fa que, una menuda, balli i rodi a cops de guitarra i veu com la més gitaneta de les gitanes de l’indret.

Per postres, els cacharritos de la calle del Infierno, eclipsen qualsevol de les atraccions de les nostres festes majors. A Sevilla, per les festes de primavera, és impossible no caure en mans d’algun dels firaires. I els ulls de la menuda en aquest eurodisney de curta i intensa durada parlen amb la força d’un ditet que no para d’assenyalar-ho tot i d’un cor que surt per una boca que no es tanca.

Una altra Feria, la tercera que visc amb la dona, la primera que visc amb la filla. Una nova Feria que ja sento com tan pròpia com els castells de Barcelona o la Festa d’en Toca-sons de Taradell. Oi més veient que la menuda, amb els seus acolorits vestits, treu tota la seva sang andalusa per ballar i gaudir d’un dels millors espectacles que hom pot viure en aquest món.