El Cau de l'Ós Bru de Taradell

Benvolguda Eva,

Per a posar música a aquesta lletra, et recomano l’Alex, de Punch Brothers. Sonoritat exiquisida, tot i que la cançó camini per altres viaranys.

I és que, quan aquest escrit aparegui al bloc, potser haurà nascut el teu germà, o potser no. Però tu ja hauràs viscut força instants de neguit familiar que et venen de nou i no acabes d’entendre.

El fet és que, les criatures, com les fruites dels arbres, veniu quan madureu prou i llisqueu pel tobogan matern fins a aquest món que volem tan nostre. Un món on, l’esperança, ens tenalla invisiblement i ens fa actuar de maneres que, sense voler-ho, poden resultar maldestres.

Escric un dilluns 20 d’octubre de 2014.
Escric amb ta mare al llit i una preocupació més al cervell col·lectiu de tots els que l’estimem amb bogeria.
Escric per a fer-te confident de la il·lusió d’un pare que és apunt d’infantar una nova vida amb la que desitja que feu tronc pels mars de la Vida.

Ton germà és dirà, si no es diu ja, Alex. Et costa pronunciar el seu nom i t’entortolligues graciosament, tot fent avançar la incògnita per l’aire de la pronuncia: axexls.

Així com, per ton pare, el teu nom és molt literari i arcà, el del teu germà és molt teatral i futurista.

El nom no fa la cosa, però ajuda a fer-la, sobretot quan, l’etimologia, fa acte de presencia i s’imposa amb tota llur força creadora. Així, si Eva neix de l’hebreu ħau̯ˈwāh i significa Vida; Alex és fill de hel·lènic ἀλέξειν (alexein), protegir.

Eva, la mare de la mediterrània i, a través de les tres religions monoteistes, la mare de tots.
Alex, la protecció de l’alta cultura de les oliveres i, a través de llurs saviesa, de tothom que és mortal.

Quanta joia per una casa, disposar de Vida i Protecció a través dels fruits de l’Amor!

Eva… Alex… feu tronc en la vida i ho tindreu tot a l’abast, per què, com deia el poeta:

Ara mateix enfilo aquesta agulla
amb el fil d’un propòsit que no dic
i em poso a apedaçar. Cap dels prodigis
que anunciaven taumaturgs insignes
no s’ha complert, i els anys passen de pressa.
De res a poc, i sempre amb vent de cara,
quin llarg camí d’angoixa i de silencis.
I som on som; més val saber-ho i dir-ho
i assentar els peus en terra i proclamar-nos
hereus d’un temps de dubtes i renúncies
en què els sorolls ofeguen les paraules
i amb molts miralls mig estrafem la vida.
De res no ens val l’enyor o la complanta,
ni el toc de displicent malenconia
que ens posem per jersei o per corbata
quan sortim al carrer. Tenim a penes
el que tenim i prou: l’espai d’història
concreta que ens pertoca, i un minúscul
territori per viure-la. Posem-nos
dempeus altra vegada i que se senti
la veu de tots solemnement i clara.
Cridem qui som i que tothom ho escolti.
I en acabat, que cadascú es vesteixi
com bonament li plagui, i via fora!,
que tot està per fer i tot és possible.