El Cau de l'Ós Bru de Taradell

Començo aquesta carta a les fosques d’una albada un xic humida de tardor.

El sol, mandrós, encara ronseja mar enllà i les restes de la nit m’acompanyen fins la solitària boca del metro.

A les orelles, un anhel. A les mans, literatura digital. Al cor, un somriure.

Avui és divendres 31 d’octubre de 2014 i sembla que ahir vas reprendre l’interrumput martelleig vers l’eixida més desitjable.

Hores d’ara desconec si la lletra del teu naixement durarà un, dos o tres dies. Però jo, pacient, aniré enfilant sentiments i raonaments fins que el teu venerat rostre se’m faci present.

El sol encara mandreja hores d’ara, però tu em fas sortir, cor desbocat, de la feina. Corro pels carrers de Poblenou amb el convenciment que es prepara un divendres joiós.

T’escric aquestes ratlles, aquest segon feix de lletra, per ralentir el cap i fer-lo un bon alambic de sentiments i emocions.

Ara si, ara si que sembla que ets aquí!

Són quarts de nou del matí i ta mare es passeja i s’atura cada cop que colpeges la sortida al món mortal. L’espera a la Sala d’Espera em sembla eterna. Colpeges tossudament, persistentment, sembla que has trobat l’eixida, però el misteri de la vida és d’una incertesa arcana, primitiva, transcendental.

Tan ho és que no acabes de veure la llum fins a quarts de sis de la tarda. Un part, la teva eixida, tan bell i salvatge com una tempesta en alta mar o una roent posta de sol vista des del cim més alt del Pirineu.

A la nit, em faig escapol del món per baixar-te aquelles primeres mostres de llet que ta mare extreu per a alimentar-te. Tot es fosc i tu, dorms calmosament…

… en què somieu els nadons acabats de néixer?

És dissabte i sembla que progresses adequadament. Furgues a les palpentes i t’amorres al pit de ta mare amb la força de l’instint.

Nosaltres som aquí, amb tu, donant l’escalf més proper que un nounat pot rebre. Al teu voltant, tecnologia i química a llaor d’altres criatures que han patit una disort molt més pregona que no la teva. I és que ja ho diuen al país dels cecs, el borni és el rei..

Ara, que la mare i ta germana dormen, escric pendent de les darreres anàlisis, teclejo amb l’anhel que tot estigui bé i que demà pugui acotxar-te entre els meus braços, pugui fer-ho ‘en planta’, pugui viure’t en pròpia pell.

Al vespre et prenc per primer cop en braços, t’alimento i et parlo i obres els ulls cercant la veu. Et miro els ulls, negres encara, i vull creure que ens reconeixem curulls de tendresa.

Diumenge al matí donen d’alta a ta mare. Hi ha massa dones parint pels migrats llits que els gestors de la Sanitat no han tancat encara. Si fill, la vida humana es medeix en costos i beneficis. Així és el món.

Al vespre, quan venim a veure’t, estàs esplèndid, les ganes de viure’t augmenten, sabent però que, si tot segueix així, no trigaré gaire en veure el somni fet realitat.

Un somni que s’esvaeix dilluns quan la pediatra ens diu que encara queden dies de distància perquè la familia sia complerta. De tres a cinc dies semblen una eternitat!!!

Marxem contents de veure’t bé i tristos de saber que la progressió és més lenta del què voldriem.

Dimarts, una immensa tendresa altre cop. El temps és difús i, sabent-te sanot, prenc la sindrome dels 101 dalmates, aquella que em fa sentir com a fills propis, a la resta d’estadans de neonats.

Costa marxar del teu costat.
Costa assimilar que passaràs una altra nit a ‘wonderland’, el país de les fades cuidadores.

Un nou dia a Sant Pau.
Un nou dia a neonats.
Un nou dia al teu costat.
Un nou dia…

Demà surt el Gerard, demà-passat sembla que seràs tu. Tot apunta que aquesta setmana de part està a 48 hores de cloure. Esperant. Estimant. Una immensa tendresa!!!

Benvolgut Alex, ja és dijous. Ho haig de consultar perquè el temps, la percepció del temps, és tan líquida com un rellotge dalinià.

Progesses adequadament i, tot indica, que demà el meu somni es farà dolça realitat.

I no… No és demà. El dijous 6 de novembre a les 13:46 el temps torna ser sòlid i el meu somni, es fa realitat.

Et bressolo en braços, tendresa instintiva, dolces llàgrines de divina felicitat, mentres el taxi enfila el camí vers ta nova llar.