A la vora de la mar
Deixa un comentariA la vora de la mar
hi ha una sirena
hi ha una sirena
La tonada se’m repeteix dins la fosca nit d’una grip compartida.
La filla i jo som vençuts pels menudets bitxets que ens deixen tous i decaiguts, flonjos i destarotats.
La tonada, i el dolor, m’acompanyen pel passadís amb la mosseta en braços… Si, si. Sense força física, és l’amor qui carrega. D’on sinó surt la resistència per moure quinze quilos damunt del pit?
Baldat i enfebrat, descobreixo novament que els límits que un percep sempre són menors que els que un pot aguantar.
Ja em passava en fer muntanya, ja ho sentia en altes temps. Però ara, que la febre dança, se’m torna a fer evident.
A la vora de la mar
hi ha una sirena
hi ha una sirena
En tornar al llit, ella maldorm llur malaltia, mentre jo, tou i flonjo, em prenc l’enèssim pastilla i… no puc dormir altra vegada.
La tonada que hi torna, la campana que batalla, el fred que em fibla, tot i tenir la calefacció a mil, tot es congria per viure en un món psicodèlic, malaltís, lamentablement temperat.
La miro, la suor li llisca galta avall i es gira i es regira fins que la medecina fa el seu efecte, la febre baixa i el silenci torna a fer-se l’amo del troç.
Convençut d’haver esgotat les forces, percebo que hi tornarem tantes vegades com calgui. Seguiran les passejades enfebrades, seguiran les nits en vetlla. I, mentrestant, allà fora, el món seguirà girant ple de pors i incomprensions.