El Cau de l'Ós Bru de Taradell

Aquest cap de setmana ha estat un d’aquells caps de setmana d’orgull i festa, de disbauxa i sana enveja. De fet, més que el cap de setmana, han estat els darrers dies de la setmana, ja que la visita al Real fou dijous i divendres: Dijous, el millor dia pels autòctons; i divendres, el primer dia de turisteo.

La Feria de Abril és un poblat de barraques o barracons de luxe que té la gràcia efímera dels castells. Un cop l’any, i durant set dies, un descampat d’alvero, la terra resseca i roja andalusa, s’omple de sevillanas, jacas i somriures. Són set dies, els set efímers dies on les dones vesteixen de gitana i els homes de corto.

La Feria és el lloc del bon vestir i de la hospitalitat entre amics i coneguts. És un indret on saps en quina caseta, barraca per entendre’ns, comences, però mai en la que acabes.

La Feria desborda el Real convertint el barri de Triana en un espectacle de carrosses i cavalls que ja no es tornen a veure durant la resta de l’any. I, per a un servidor, és enveja sana en veure com es viu i com es balla quan hom ho compara als aplecs de sardanes o a les més nostrades festes populars. I és que, castells a banda, no sé veure cap altre de les nostres festes on, com passa a La Feria, l’edat desaparegui sota la bellesa d’una tradició vuitcentista que fa del Real un sublim espectacle apte per a tots els públics.

Enguany, que he gaudit de la festa a través dels ulls d’una menuda de divuit mesos, n’he copsat tot el sentit: la sorpresa davant cavalls i carruatges fent un aconfessional i laic passant dels tres tombs pels carrers de l’efímer poblat, l’espurna de festa dels fanalets i la decoració que ho omple tot, i la força arcana dels moviments de la gent que fa que, una menuda, balli i rodi a cops de guitarra i veu com la més gitaneta de les gitanes de l’indret.

Per postres, els cacharritos de la calle del Infierno, eclipsen qualsevol de les atraccions de les nostres festes majors. A Sevilla, per les festes de primavera, és impossible no caure en mans d’algun dels firaires. I els ulls de la menuda en aquest eurodisney de curta i intensa durada parlen amb la força d’un ditet que no para d’assenyalar-ho tot i d’un cor que surt per una boca que no es tanca.

Una altra Feria, la tercera que visc amb la dona, la primera que visc amb la filla. Una nova Feria que ja sento com tan pròpia com els castells de Barcelona o la Festa d’en Toca-sons de Taradell. Oi més veient que la menuda, amb els seus acolorits vestits, treu tota la seva sang andalusa per ballar i gaudir d’un dels millors espectacles que hom pot viure en aquest món.