El Cau de l'Ós Bru de Taradell

Aquestes darreres festes han suposat l’inici d’una de les etapes més dures en la intimitat familiar.

I és que tota la quitxalla, en mostrar els primers símptomes d’incipient maduresa, han de passar una de les proves educatives més dures dels seus primers temps entre els mortals: acomiadar-se del bolquer.

Si, La menuda està dient adéu-siau al bolquer i està educant llurs intimitats per a regular aigües majors i menors a voluntat.

Nosaltres vam començar amb més fracassos que èxits ara ja fa deu dies i, la veritat, és que, ara com ara, ja demana d’anar al lavabo per a fer pipi alguna vegada i d’altres és el llenguatge no verbal el que ens impulsa a conduir-li amb celeritat.

Cada cop menys mudes a canviar, cada cop més mostres d’alegria en veure-la cofoia per a fer-ho allà on la decència mana. i, ahir, fou el primer dia sense canviar pantalons!

I això que els primers dies semblava impossible el transit de bolquer a calceta i, encara ara, molt de tant en tant, s’encaparra i no acaba d’entendre perquè una cosa tan natural s’ha de fer en aquell forat on l’aigua s’emporta pixums i defecacions vers el desconegut.

Això si, quan abans d’anar a dormir, o en llevar-se al matí, et demana d’anar a fer pipi, et puja aquell cuquet de satisfacció que, fins a ser pare, només havia viscut en acabar curses de muntanya o fer cims aparentment inabastables.

En qualsevol cas, ara només ens queda que ella mateixa vagi sola al vàter. I això, pel què veiem al nostre entorn, sembla un èxit absolut pel temps esmerçat en aconseguir aquest primer trànsit de maduresa que tot menut acaba superant.

Bé, en qualsevol cas, quan la cosa estigui superada del tot, potser deixi, en aquest mateix apunt, espigolades mostres de l’experiència viscuda per si poden ser d’utilitat a futurs pares capficats en aquesta etapa del desenvolupament filial.