El Cau de l'Ós Bru de Taradell

NANA f.
Mare, en llenguatge infantil (Val., Men., Eiv.).

Quan hom és pare, el món esdevé un continu on present, passat i futur s’apleguen en un instant de màgia suprema. Les nits s’allarguen en militar vigilia i els dies s’estiren com un xiclet per abastar l’imprevist que se t’instal·la a casa.

Entre tot, el pare novell fa nones i canta nanes a la nova vida que té entre mans. Una vida que fou la seva en uns temps que no recorda. L’instint prén volada épica i aflora del baixventre al cor i la ment. Com el déu Kronos es menja sentiments i raó. I hom vol dormir per damunt de tot. Dormir per somniar! Per somniar en una pubilla que, dia si dia també, sorprèn amb un nou aprenentatge. Per somniar en la nova vida que es va fogejant al ventre d’una bella i plena mare.

Vaig filant a raig. Escriptura automàtica que sorgeix de l’ensopiment postvacacional de l’hora nona, de l’hora en què monjos i romans feien la non-non, de l’hora que, per etimologia o onomatopeia, fa cantar nanes a la nona per a què els menuts i els nonagenaris, fassin nones i apropin un xic els dos espadats que puntegen la vall de la vida: L’obscè i el macabre, que deia l’enyorat Joan Sales.

I és que, quan un és pare, l’obscè i el macabre, la joia i el terror, et visiten dia rere dia, arraulits com són en el constant aprenentatge de la mainada vital i necessàriament trapella.

Cada cop que la baldufona inicia una cursa esbojarrada cap a la carretera, cada cop que s’enfila amunt per qualsevol lloc, cada cop que… salta el macabre i l’ensurt.
Cada cop que t’abraça o et somriu o et desfà a petons, et mostra la seducció de l’innocent obscè.
I, entre l’un i l’altre, la vida, quan hom és pare, esdevé pur imprevist, mentre l’entorn cerca aquella ferrenya seguretat que, de solitari timoner, mostraves a tota hora.

Caminant cap a la nona de la vida, cap a aquella que ben pocs assoleixen, aquella que hom ateny amb cent anys damunt la terra aquella que serveix de llinda entre la llum i la fosca, visc la dura joia de la paternitat volguda.

1. NONA
|| 1. adj. ant. Novena.
|| 2. adj. (Hora) corresponent a la darrera de les quatre parts iguals en què els romans dividien el dia, i que equival aproximadament a les tres de la tarda en l’hora solar. Aquí el dia es refereix al període diürn, des de la sortida fins la posta del sol. Les quatre parts s’anomenaven:  prima, tèrcia, sexta, nona. Cadascuna de les 4 parts contenia 3 hores romanes. Excepte la prima, les altres parts duen el nom de l’hora que les precedeix. Així, la sexta començava al final de l’hora sexta, és a dir al migdia, i incloïa la sèptima, l’octava i la nona. De la mateixa manera, la part nona, comprenia les hores dècima, onzena i dotzena.

2. NONA f.
|| 1. La son i l’acte de dormir, en llenguatge infantil (Empordà, Barc., Tortosa, Mall., Men.); || 2. El bres (Vic, BDC, xx, 307).
Fon.: nɔ́nə (Empordà, Bal.); nɔ́na (Tortosa).
Etim.: onomatopeia de la respiració del qui dorm tranquil·lament (cf. cast. nana, it. nina-nana, etc.).