El Cau de l'Ós Bru de Taradell

Per en Joan, ciclista celest

Avui és diumenge i encara és fosc a la vall dels Arcs. De fet, som en aquelles hores on els rellotges, adormits, tot just comencen a bellugar ses agulles a l’encalç del nou dia que vindrà.

Fora, al carrer, un cel curull d’estels gaudeix d’una ventada que fa somoure escorces, cases i arbres.

L’Eva, la menuda pubilla del meu cor, descansa dels neguits produïts per la basardosa ventada que envolta el mas rural. Un casal que ens acull i ens aïlla de les fredors d’una nit d’hivern a muntanya.

És la segona nit de la menuda lluny dels espais que, a les envistes d’un Temple Expiatori, d’una abuela carinyosa o d’un hortet ben arranjat, són habitual resguard per aquesta baldufona que, de tan fràgil com és, remou sentiments sincers d’uns pares que la veneren com a única divinitat veritable.

Ahir dissabte, al pic del migdia, deixàvem el cotxe a Can Serra i ens endinsàvem, pubilla al pit, pels misteris d’aquesta Fageda que tants poemes a inspirat. Bosc màgic, bosc ancestral, instant sublim que, l’endemà, descobrirem carregat d’un malastruc missatge, d’una astorada pregunta, d’un per què sense resposta.

Però ara, en aquest dissabte sense noticies, la Fajeda em transporta a uns temps on la càrrega anava al darrera i les cames, veritables columnes d’Hèrcules, eren el transport predilecte d’aquest caminant lletraferit.

Em descobreixo doncs esquitllant-me de Taradell abans el sol no s’alci, em recordo resseguint els fils d’argent llançats per la viva lluna i em persegueixo qual sereno al malfactor en nit pregona i formosa. La Riba, Rupit i Les Presses són els altos reparadors d’una excelsa caminada. Un vagareig que, ara, avui, en aquest racó encisador, rememora el meu cervell de pare novell amb pubilla carregada.

La hivernal Fageda em mostra de nou la bellesa que em va encisar en el tram final d’aquella bona passejada. Els cinc quilos d’amor al pit em transporten als deu quilos d’aventura a l’esquena d’aquelles i d’altres jornades. I sé que, avui, adormit després d’aquesta vetlla, Santa Pau em retornarà les aromes de l’indret on va cloure aquell viatge iniciàtic, aquella aventura curiosa d’uns temps passats i frondosos que ja mai no tornaran.

Allà, al Portal de Mar, la glopada del record esdevindrà reparadora ratafia en aquest vital viatge; allà sabré treure l’entrellat al llòbrec missatge de la Fageda d’en Jordà; allà, a Santa Pau, podré arrepenjar-me ferm en la dona i la pubilla, en la pubilla i la bastida que el seu amor m’ha llegat. Allà redescobriré la importància d’aquest viatge, vital i iniciàtic, que tot just ara comença a despuntar: la boja via de la novella paternitat.

Trobo a faltar la teva pell
innocent i neguitosa
que es calma en protector
pit d’un pare que si posa.

Trobo a faltar els teus ulls

desperts, desperts i vius
que l’amor s’hi posa:

I els bracets estirats
o encongits que,
a l’escalf del patern pit,
s’amotllen.

Trobo a faltar la rialla
en saber-te estimada.
I aquells primers verbs
que m’encisen i m’encanten.

A mil quilòmetres de tu,
sento enveja de ta mare,
a qui estimo potser tant
com a la dolça aimada.

Un mes són trenta dies
d’aprenentatge joiós.

Dissabte passat, la més menuda de la llar va fer el seu primer mes de vida. De fet, la seva coneixença amb el món exterior el va tenir un dia abans, el 7 de novembre, però no va ser plenament en aquest planeta nostre fins a les 10 hores i 35 minuts del 8 de novembre de 2012, en l’horari d’hivern que, a la Península ibèrica (si exceptuem Portugal i Gibraltar) ens han donat.

Un mes dóna per molt: el neguit davant d’un plor, el gaudi d’un somriure, la descoberta del tacte o d’una olor, l’instint de protecció envers el novell cadell de la nissaga, …

La paternitat, si hom si posa de cara, és un brollador infinit d’aprenentatges. De brutals aprenntatges que depasen, i de molt, la capacitat de raonar que, ai infeliços!, ens pensem que ens fa superiors a la resta de la vida, inclosa la natura humana.

Instints, emocions, sensacions, percepcions ocultes dins d’un mateix i que hom desconeix absolutament fins que la vida t’escull per a ser un dels seus excelsos transmissors.

Tot això ve a tomb de l’Eva, la baldufona que, en aquests moments, dorm gronxada pel tam-tam del cor del seu pare.

Escric això quan falten unes tres horetes per a què el remenut ésser que porto arrapat al cos, comenci un festival de neguits i plors que són comuns a tots els tendres plançons de la nostra nissaga. Si, si, no possis aquesta cara, no. Cap a les 7 de la tarda comença un dels espectacles més engoixants de les llars catalanes: els plors continuats i eterns de la feblesa humana.

I és que avui en dia, els que portem temps de viatge vital, no ens n’adonem del trànsit de la llum a la foscor, del sol a les tenebres, i seguim fent vida, com si res no passes.

Però ells, recent arribats, encara no “educats” en les nostres coses, encara en procés d’empelt de connexions neuronals, entren en un estat de neguit que els dura un temps variable, però que rarament és inferior a l’hora de temps mesurable.

Sembla ben bé que la nostra pubilla, l’Eva, com pràcticament tota la innocent quitxalla, percebi el pas de les ànimes per la llinda de casa: És d’aquestes percepcions que n’han nascut les històries de bruixes i encantades?

Jo crec que l’hora bruixa és una espurna de saber que caldria seguir per escatir un munt de coses que, avui per avui, la ciència encara no ha trobades.

Estimada i benvolguda Eva,

Avui som a dilluns 5 de novembre de 2012 i, si tot progressa adequadament i els oracles mèdics l’encerten, naixeràs aquest dijous. Tu, a diferència dels varonils fills d’esportistes i polítics, no sortiràs als diaris. Potser tindràs un moment de glòria efímera en alguna xarxa social o seràs part d’algun apunt en aquest mateix bloc, però als diaris, als de debò, als que miren de fer més diners que informació, no hi sortiràs pas. Eps! I, com pots veure, poc que ens preocupa, que, de fet, ho comento com a mostra que el món no gira al meu (ni al teu, ni al de la mama) voltant.

Eva és la segona de les tres obres que Carles Soldevila, el prolífic escriptor barceloní, va titular amb nom de dona: La primera, Fanny, fou escrita al 1929; la tercera, Valentina és del 1933; la segona, aquesta Eva que algun dia podràs llegir, viu l’esclat de la República en les seves pàgines i repassa un període de la vida d’una ciutat que, misteris de la història, es va maridar amb Estoril i Lisboa, a través del Casino més literari d’Europa, el Casino d’Estoril -.

Però deixem-nos de preàmbuls i entrem en la polèmica Eva i la modernitat d’un relat que va canviant d’estil literari i registre sense que el lector en perdi el fil, tot abocant-lo a un final que devia ser polèmic fins i tot en l’esclat de llibertat que suposà la Proclamació de la República.

El capítol XI d’Eva és una impagable crònica històrica d’aquest moment.

Tot s’inicia al senyorial jardí d’en Maurici i la Sòfia, els pares adoptius d’Eva, mentre es produeix aquesta predictiva conversa:

– Escolta, Jaumet – va dir adreçant-se al noi – I tu què voldries ser?

– Senyor – va respondre el noi, mentre es furgava el nas amb una tranquil·la impudícia.

Una trucada per telèfon trenca el marc idíl·lic i les noves de la proclamació republicana inflen Maurici i Eva, però no Sofia que pateix pel seu marit, per la seva filla i per una suposada turbamulta que els pot anorrear pels carrers d’una ciutat inflada pels aires de llibertat.

El vagareig pel centre de Barcelona d’en Maurici i l’Eva és d’una plasticitat fílmica notable i et fa viure el garbell de sentiments d’aquelles hores, com si en fossis un dels actors. El tafaneig dins del Palau de la Generalitat, on entren els nostres personatges, són d’una vitalitat periodística. Hom pot veure els prohoms de la naixent república reunits, encaboriats i entaforats en aquella senzillesa que els grans fets històrics tenen quan un se’ls mira de massa a prop.

Un altre dels grans capítols de l’obra és el capítol IX, el del viatge d’avió entre Madrid i Barcelona que, m’ensumo –per les dates de les cartes del capítol anterior i per la data del primer vol comercial a Espanya, un 14 de desembre de 1927 – va cridar força l’atenció dels lectors, unes expressions que capta molt bé l’autor en la veu d’Eva i Sofia en veure el seu home arribat abans d’hora.

– Però com has vingut?

– T’esperàvem a la nit!

– Ens vas telefonar ahir, cap a les vuit del vespre, des de Madrid, dient-nos que arribaves avui…

– Calma! Calma! Ja us ho contaré…

Deixant aquests dos episodis com a mostra de la riquesa i el valor del gran i oblidat novel·lista de Barcelona, acabo la ressenya amb un advertiment per a tu, prefilla estimada:

No t’enfonsis amb la mort d’Elena, la filla natural d’en Maurici i la Sofia, de la qual només en vivim els records en el primer capítol de l’obra. I Deixa’t portar per la força d’Eva que, des que te la trobes enganxada a les faldilles de Sor Laura, a la Casa de la Caritat, et robarà el cor, t’entendrirà l’ànima i se’t farà, si més no és el què m’ha succeït a mi, del tot inversemblant el final al qual es veuen abocats en Maurici i l’Eva per un entorn massa estirat que confon les menes d’amor i els converteix en malaltissa gelosia.

“Som al començ del començ”
Herbert George Wells

 

La perla guarda un tresor
i jo els lliuro tot mon cor

De fet ja el tenien ben pres
des d’aquell jorn tan sirventès
en que dues tendres ànimes,
amb dolçor, es van separar
a l’Estació de Balenyà.

Quan l’Amor és fort i ver
Ausiàs March pren la paraula
i amb sa veu esplendent canta:
La carn vol carn

Amb el temps i les passions
van arribar els maridatges
i les ànimes que s’estimen
per la carn fan nova carn.

Fa dies que tenia aquesta poesia apunt i, aquesta setmana, en passar la segona de les ecografies d’aquest misteri al·lucinant, li he tret la pols. Li he tret la pols i he repassat els gairebé cinc mesos de missatges electrònics d’un prepare que es prepara que, qui sap si, algun dia veuran la llum.

Con no podia ser d’una altra manera, el meu fill ja té dos llibres abans de néixer: