El Cau de l'Ós Bru de Taradell

lluisdetaradell.net - des del 14 de juliol del 2004

Arxiu de la categoria: 00d. Paraules per a Eva (i Alex)

El primer dia

Deixa un comentari

El primer dia, tot et sorprèn: les acolorides casetas, els fanalats moguts per l’airet, els carruatges i els cavalls que donen vida al Real o tota aquesta varietat de vestits que, com el teu, prenen vida amb la mùsica que ho embolcalla tot.

Tu, espectant, t”ho mires tot amb badoqueria i no serà fins ben entrada la nit que les sevillanas et cridin i comencis a ballar. A ballar amb gràcia de sang, amb la fondaria innocent dee qui gaudeix de dues pàtries, tot i ser-ne inconscient.

Cant a una nova vida

Deixa un comentari

A l’Eva i a l’embrió que cova sa mare

A l’hivern, les llavors
s’esmunyen i fructifiquen
dins la maternal terra
que, amorosida, les acull.

En primavera, la llavor
brota i germina
dins la maternal terra
que, abellida, la recull.

A l’estiu, la llavor
creix i madura
com un bell fruit
que, curull, vol sortir.

A la tardor, el fruit
pica i regira
mostrant sa vida
que, de dins, vol sortir.

Can Claudi Alsina,
abril 2014

El meu primer carnestoltes paterno-filial

Deixa un comentari
Dilluns amb la cara pintada.
Dimarts amb un barret.
Dimecres amb un pentinat diferent.
Dijous en pijama.
Divendres…

Són les quatre de la tarda i surto corrent de la feina, volant entro al metro, dinant faig les estacions, saltant arribo a l’autobús i, d’una esgarrapada, entro a casa, em disfresso de masover i, en companyia de la senyora, espero l’ascensor.

L’espero amb l’anhel de veure la menuda joliua i alegre amb la seva disfressa que, l’ensumo, serà de porquet. La mascota de la Lluna és una porqueta i la roba de color rosat porcí que ens van demanar, il·lumina el vestuari imaginat.

Toc de castells.

Qui truca en aquestes hores?

L’agafo i és la Laura, la mestra de la baldufona:

– Sé que esteu a punt de venir. Agafeu el dalci per si de cas. No us anava a trucar perquè ara li ha baixat, però s’ha posat molt toveta i a 39 de febre fa una estoneta.

El primer carnestoltes paterno-filial es desinfla com un globus que no s’ha lligat bé. Amb l’apiretal a la butxaca, anem a l’escola bressol, a la llar d’infants, a la granja que ens havia obert la curiositat, però ara amb el neguit i el dubte per una nova febrada.

Allà, la Lluna és una cort de porquets bufons i polits com una missaire patena. Només un plora i no és la baldufona que, estoicament, aguanta amb la mirada a terra, just davant d’un preciós mural on els porquets dansen entre flors.

Ni coca ni xacolata. En veure’ns somica i sembla que s’adorm quan li donem la medecina. Quatre fotos, cinc paraules, sis desitjos i al carrer.

Ja a casa sembla que està més bé. I jo, amb la fe d’un pare, crec veure com una de les poques dents que li falten esquinça la vermella geniva amb son blanca força brutal.

Paraula de Pu

Deixa un comentari

Hola. Em dic Pu. Porqueta Pu. I, ara que l’ós bru dorm i la pubilla somnia, jo salto de la bossa i prenc aquest bloc per explicar-vos el cap de setmana que he viscut a Can MauVe.

Divendres em van venir a recollir els avis a l’escola. Els avis! Tots tres plegats! Tot un luxe i un honor. Així, ja de sortida, vam petar la becaina ben ajaçades al cotxet. Però el fred ens va despertar abans d’arribar a casa.

A la tarda, vam agafar el metro i vam travessar una estació de tren on tothom corria amunt i avall, esbojarrats. Hi deia Estació de Sants. I, com vaig poder comprovar, anavem a visitar l’Arlet.

L’Arlet serà una amiga de l’Eva, però encara li falta un mes per nèixer i vam estar donant-li carícies i petonets. En Paco, el gat de l’Arlet, ens mirava curiosament, però no acabava de refiar-se de les nouvingudes que li havien entrat a casa.

A la nit, la baldufona no tenia ganes de dormir: seria per mi?

El dubte me’l vaig desfer al matí, quan m’abraçava amb força i jugàvem tot escoltant les cançons de l’Escola i saltant de l’abuela a la mama i de la mama a l’abuela.

L’Eva i jo vam jugar després a llençar-nos la pilota i les tonades d’un grup pirinenc en braços del papa ens va despertar la dolça becaineta de cap de setmana a Can MauVe.

I ja, cap al migdia, d’excursió a Collserola!

Primer vam agafar els Ferrocarrils. Després, un autobús i, a la plaça del Doctor Andreu vam començar a caminar. Bé… caminar caminar no, perquè l’Eva anava a l’esquena del papa i jo a la panxa de la mama.

Quines vistes més xules! He pujat en arbres, hem collit escorça, hem xalat per una passejada genial fins al funicular de la carretera de les aigües. Com ens hem cansat! Bufff! Sort que la tarda ha estat calmada i cassolana!

Diumenge ens llevem i donem el bon dia a l’Avi Bubu i al Senyor Lesseps. L’Avi Bubu viu al cim de la muntanya per on vam caminar ahir i el Senyor Lesseps viu als peus de l’edifici on viu l’Eva. Es veu que ho fan cada dia. Coses d’un pare somnia-truites.

Desprès hem jugat per casa i hem ajudat la mama de l’Eva ha fer el dinar. Es veu que tenen convidades i, cap a quarts de dues han començat ha arribar.

Tot ha estat gatzara i xerrera al voltant de la taula ja que feia temps que no es veien. I jo, des d’un lloc privilegiat, ho seguia tot amb curiositat.

Finalment, quan la fosca ha pres el dia i les convidades han marxat, nosaltres estàvem tan cansades que, gairebé, ni hem sopat.

Ara, mentre l’Eva dorm amb l’abuela al costat i els pares descansen al seu llit habitual, jo, sigilosa, m’he desvetllat, he agafat les ulleres del papa i un fotil que utilitza molt, i m’he posat a escriure quatre ratlles d’un cap de setmana a Can MauVe realment esgotador.

Quan s’acaba la festa

Deixa un comentari

Quan s’acaba la festa i tot és recollit, surto al balconet de l’anciana finca i la fosca m’ilumina la teva blanca barba de nan de jardí desubicat.

Dialoguem com bells amics i rememorem l’àpat, el darrer àpat en honor d’una menuda que, seduida pel rebombori dels gegants, s’espolsa la son i somriu i obra el seu repertori social d’aprenentatges adquirits en aquest primer any d’existència. A tu, arcà Norec, t’enamora la menuda tan com al gàngil amb qui converses en la intimitat d’una balconada oberta a la urbana vida.

Els ulls d’uns parents extasiats, les veus, el dring de les copes de cava i el dolç sabor del darrer pastís. Ha estat un altre jorn memorable, un jorn amanit amb les noves de Valentí Almirall: 3d9f, 5d8, 4d9f! El somni de l’esforç vermell fet realitat en la teva tardor!

De dalt estant somriu l’Avi Bubu. Somriu i beneeix amb la fonda arrel d’una ciutat feta de l’obscè i el macabre, del caigut que dorm pels carrers i el burgès que sopa suculent en el seu palauet aïllat del món.

Un any excels, un any gloriós, un any on el passat i el futur s’empenten i ofeguen un present atziac.

Assegut al balconet, somniem plegats un món més just, més humà, més proper. Un món de festa sublim, d’aniversaris eterns, de somnis ardents i imaginàries converses entre un nan desubicat i un pastor urbanitzat per la potència d’una vital sirena.

I tot quan, acabada la festa i tot recollit, surto al balconet de l’anciana finca i la fosca m’ilumina la teva blanca barba de nan de jardí desorientat per la parla silenciosa d’un ós que se sap revitalitzat per una novella baldufona.

I per postres, aquell regal!

Un any són 12 mesos, 52 setmanes, 365 dies: Moltes felicitats, baldufona

Deixa un comentari

Tal dia com avui, però d’un any enrere, començàvem a comptar els dies primer, les setmanes poc després, els mesos un xic més tard i avui, justament avui, comencem a comptar en anys novament.

I és que avui fa un any que, cap a quarts d’onze del matí, sorties del ventre de ta mare després de nou mesos d’esperança, il·lusió i neguit i d’una tarda i una nit que la memòria comença a afaiçonar com la millor de les nostres vides.

Encara recordo la trucada de ta mare cap a la una del migdia dient-me que anàvem a l’hospital, però que no seria res.

Encara recordo com aquell res era una petita pèrdua, suficient com per restar en una sala d’hospital públic amb dutxa d’hidromassatge, pantalla de plasma i totes les comoditats d’una suite d’hotel de luju.

Recordo que, per TV3, vam gaudir d’un Quarts de Nou i un Valor Afegit, mentre tu et resisties a acabar el camí iniciat.

Recordo les infermeres del torn de nit i dels esgarips d’un part natural en una habitació propera.

A fora, les àvies batallaven contra la seva edat, mig endormiscades en unes butaques i jo, missatger patern, anava entrant i sortint per donar noves de la teva arribada.

Hem passat 365 dies, 52 setmanes, 12 mesos, 1 any sencer.

Un any d’aprenentatges, de riquesa, de vida i d’instint animal.
Un any que ens ha permès copsar que lluny que som dels batecs naturals.
Un any encotillats en horaris artificials d’un món que ha girat l’esquena a la humanitat.

I això que nosaltres som privilegiats en un entorn quimèric que ha perdut bous, esquelles i tot plegat.

Jo, adult madurat i conco confés, mai hagués pensat que allò que cercava en les passejades per cims i fondalades o en les pinyes dels castells humans, ho trobaria en la mirada novella d’una baldufona que m’estimo de tot cor.

Ara que fas un any.
Ara que comences a allunyar-te del ventre de ta mare i llurs recursos naturals.
Ara que tens llit propi d’horitzons balders per remoure’t a consciència.
Ara, just ara, se’m mostra tot el viscut en un instant i els ulls se m’entelen en pensar el gaudi que el pare novell pot viure si exerceix de pare i pateix i s’alegra, i els sentiments pugen i baixen i mostren que la vida és això, que la Vida ets Tu.

Per molts anys, baldufona!

La boda

Deixa un comentari

Són les set, o potser les sis del matí, que amb el canvi d’hora el temps se m’ha escolat entre els dits del magí.

Sóc assegut en una cadira d’una habitació farcida de lliteres.

Som en una d’aquestes cases de colònies d’ara, d’aquestes que se s’assemblen més a un alberg que no pas a les cases de colònies on anàvem de petits.

A fora ja és de dia, però dins la casa, la son és la mestressa i senyora que domina ments i cossos dels convidats al casament.

I és que, ahir, hi va haver festa grossa ja que es dues bones persones exercien la felicitat de seguir el camí plegats, d’ancorar les seves naus en una merescuda cala d’amor i fraternitat.

Aquesta nit, somorta per la distància, m’arribava la música que m’hagués agradat ballar i, mentre el cos i el cor restaven en vigília de la més bella menuda d’aquest món, l’ànima es desplaçava a la sala on la festa rutllava entre converses, danses i combinats. Jo feia el got entre la concurrència, sortia a prendre la fresca i fer coneixences entre els congregats i pujava, ja de matinada a fer el bon son propi d’aquests esdeveniments tan nostrats.

Havíem deixat la festa en l’hora bruixa, l’hora dels contes, de la sabata perduda, de la Ventafocs i mil-i-un relats. L’havíem deixada just en l’interludi entre el sopar i el ball, iniciat amb una sorpresa que havíem assajat. Però la son, fent acte de presència, ens havia alçat per damunt la concurrència fins al pis més alt d’aquesta bonica llar rural.

I fou des d’aquí, des d’on sentírem els sons de boda bollywodenca i repassàvem els passos de la festa, tot repetint-ne alguns d’ells per treure els nervis d’una menuda que, entre la son i la vigília, no sabia que triar.

Abans de la boda india, el sopar, complert, suculent i ben regat de vi i floretes llençades als nuvis en gaudi i celebració d’un esdeveniment espectacular.

La menuda, que s’havia adormit a quarts de nou mentre l’aperitiu rondava en una nit calorosa de tardor gironina, no es va despertar fins al segon plat – cap a quarts d’onze – cridada per una festa que en desvetllava la curiositat.

I és que, acostumada a adormir-se a les vuit, va esperar l’arribada dels feliços nuvis per caure en mans de Morfeu. Ella també els volia saludar i regalar-los un somriure d’aquells que omplen el receptor de pau i felicitat.

I tot va començar a quarts de set, a la sala de balls, en l’assaig general de la dansa hindú que el pare seguia amb la pubilla als braços i els ulls brillants.

Ara, que són les vuit del matí, la menuda dorm, com la resta de convidats.

Dorm després d’una nit moguda, d’unes hores de vetlla recents on, seguint la festa, mostrava les ganes de ballar i jugar.

Dorm mentre una criatura es remou plena de vida i amb ganes de jugar.

Dorm i deixa que el pare escrigui aquestes quatre ratlles sobre les noces d’una parella que es mereix una festa com la que han encapçalat.

Xardorosa Triana

Deixa un comentari

Quan aquest apunt arribi al bloc de +Vilaweb, jo seré ben a punt de deixar Triana. Però l’escric, coses de l’estiu i les vacances, un agradable matí de dimarts.

Sortit del llit a les petites, escolto el garranyic de la granera que escombra el carrer i algun cotxe llunyà que circula amb la fresqueta d’aquestes promptes hores.

Estintolat al sofà de ca l’abuela, intento discriminar els somnis i les vigílies d’aquesta maternal nit on la pubilleta, amb els seus nou mesos a frec de vida, ha deixat el pit de la mare i s’ha amorrat al biberò que, un servidor, a flor de llavis li posava.

Triana! Quants records que acumulem a Triana: el desalletament matern de nit, les primeres gatejades continuades, les primeres dentetes, …

Triana! Les bruixes gitanes s’emparen de tu per a fer-te créixer en aquesta teva pàtria.

Andalusa i catalana, pagesa i marinera, sirena i gitana que, amb tons ulls encisers, atraus somriures o en generes d’altres.

Aquesta nit, entre somnis i vigilies, tan aviat feies el biberó com dirigies camises vermelles en un món d’éssers fantàstics i misteriosos que els volien captius de la mediocritat.

Aquesta nit, la xafogor de Triana, t’ha fet dama d’amor cortés d’un pare embadalit que et somniava adulta i llunyana.

Falta tant perquè aixequis el vol!

Seran tantes les matinades!

Avui, la primera nit sense pit, has començat a separar-te de ta mare. El viatge doncs és iniciat. Una nova vela has alçat per solcar els mars d’aquesta vida que tot just tens començada.

Avui que fas vuit mesos

Deixa un comentari

Avui que fas vuit mesos,
sóc dalt del tren altra volta.

Ho havia fet manta vegades,
però ara, avui, aquí,
em sento orb de baldufona
aimada.

Jo, que havia gaudit tant
d’aquest viatge.
Jo, que cofoi deixava la llar
de matinada.

Avui, que fas vuit mesos,
m’ha costat deixar-te
al llit. La son que no has tingut
de nit, t’ha trobat en llevar-me.

Sol, dalt del tren, enyoro
els ulls desperts
que tot s’ho miren.

Sol, dalt del tren, cerco
el rialler somriure
que il·lumina el món.

Un desig em salta de l’ànima:
Que siguin les cinc,
que siguin les cinc,
per a casa trobar-te.

Dalt del cirerer, la lluna m’inspira

Deixa un comentari

Traient el cap per damunt la capçada, plego cireres d’un frondós cirerer. Entrem a l’estiu i, aquelles hivernals branques pelades, han anat teixint fulla, flor i llavor, fins al fruit més excels.

Feina pacient, mesurada i concreta. Cures ponderades i observació persistent. És la pacífica batalla de la vida que, si es fa adequadament, infanta fruits, dolces cireres que ara abasto amb comediment.

Nit de solstici, els coets xiulen a quatre vents i jo, dalt de l’arbre, cames falcades, em miro el món que, al voltant, celebra una festa antany pagana. després cristiana i, de nou, paganitzada pel déu diner.

Cirera al cistell, cirera a la boca, la lluna més plena, el roig il·lumina, separant-lo del verd. Són colors que la nit difumina, són enginys de la meva ment, com els ulls de la pubilla que veig només travessant la paret. Penjat com cireres, tanco els ulls i albiro la menuda menjant tendrament els fruits saborosos que una dolça mare treu de dins del seu ser.

Revetlla de bruixes, nit de dimoniets, juganeres guspires que, sortint de la foguera, s’emporten les penes més enllà del cel. I és que, dalt del cirerer, plegant cireres, Sant Lluís, Sant Joan i Sant Pere em mostren l’apassionada Malvarosa, la festiva Ciutadella i el pic del Canigó on, de la mà d’un trovador, encenem una flama que ens marida a tots.

Ves a Fès amb 6 mesets de vida

Deixa un comentari
Havies de començar per Àfrica, però, en el teu primer vol, no podíem pas enviar-te al centre del continent. Una oferta en una companyia de baix cost, ens ha permès portar-te a Fès i amb el tarannà que portes, crec que t’haurem de parar els peus: ets curiosa i tafanera i et fas amb tothom a cops d’ull viu i somriure als llavis.

En aquest viatge has estat el nostre millor passaport cap a les ànimes de qui ens envoltava i ens has ajudat a reviure els millors moments dels nostres viatges anteriors. Ets tota una reina de la seducció, i només tens sis mesos!

Ara, mentre dorms entre el papa i la mama en aquest llit de l’hotel de l’Estació, t’escric tres ratlles necessàriament breus. I és que, has vist tantes coses! has sentit tantes aromes! t’has obert a tants móns! Ets filla dels teus pares i l’aventura mora dins del teu cor.

Senyor editor, sóc un pecador!

Deixa un comentari

Sumisión de Juan Bueno.
Dibuix fet només amb bolígraf blau sobre làmina de paper. Dimensions: 100 x 80 centímetres.


Aquesta setmana ha estat la setmana de Sant Jordi i, com és tradició, els carrers s’han omplert de llibres, roses i turbamultes de manifestants fent escraches a les paradetes de llibres i flors que omplien pobles i ciutats.

Jo, com va essent tradició també, vaig esdevenir gota d’aigua en les marees humanes que xocaven contra les roques de paper escrit.

Enguany, a més a més, estàvem d’estrena familiar. D’estrena doble, ja que era el primer cop que trèiem pels carrers de la diada a la menuda baldufona i a la perla de son àvia.

Fou impossible d’apropar-se a les parades de llibres de les Rambles i, en aquelles que desperten el meu interès personal, el pas hi fou fugaç, donades les circumstàncies d’un sant Jordi tan especial.

Expulsats per la rierada doncs, vam girar la nau i vam prendre el camí d’una mediàtica Plaça de Catalunya on, esparverats, vam fugir de la rastellera immensa de llibres d’uns grans magatzems massa coneguts per a esmentar-los.

Just al costat, com una menuda pedreta enquestada en les dents del drac, una fundació oferia llibres infantils a un preu més que raonable. L’àvia, vinguda de les terres del sud per amor a una néta, va comprar quatre d’aquests tresors i se’ls posà a la butxaca.

Passeig de Gràcia amunt, vam seguir el nostre destí a la cerca d’aquell llibre que ens fes prou peça per a regalar-nos-el els uns als altres. Però, ja sia per la gent que, com coloms quan se’ls tira pa, feien infranquejable mur a les parades, o per no trobar res prou atractiu en aquelles on l’accés era badat, vam tornar a casa amb les mans buides de llibres i de roses.

Trencant doncs la tradició, demano disculpes al senyor editor que llegeixi aquestes ratlles, amb el ben entès que aquest pecat serà esmenat, tot comprant-ne a les menudes llibreries que sobreviuen prop de casa.

Quatre mesos

Deixa un comentari

Benvolguda Eva,

Hores d’ara desconec si, abans d’arribar en aquest món, senties com em llegien o captaves les ones que qualsevol lector deixa anar quan llegeix i captura les lletres que encadena l’escriptor.

Si és així, no et vindrà de nou el què ara et diré: El Cau de l’Ós Bru de Taradell és un bloc, o blog -que l’IEC ja ha acceptat la g, tu! -, personal i intransferible, un espai que va començar passejant per la muntanya i el pla, que anava espigolant la vida d’una vila d’Osona, i que ha anat evolucionant amb l’esdevenir vital del seu autor, que sóc jo, el teu pare, un home amb ànima d’ós galdós.

Des d’aquell llunyà 14 de juliol del 2004 fins ara, aquell solitari i esquerp ós bru sota l’Enclusa de Taradell, ha esdenvingut parella i pare.

Parella d’una goja, d’una dona d’aigua de fondes arrels llegendàries, que deixant l’arcana Tartessos, a Barkeno va espetegar, potser amb la secreta missió de fer feliç un ós rebec i mandrós.

I pare d’una pubilla que, com l’Empordà, és filla de mar i muntanya, de sirena i pastor, d’alada falsia i ós veloç, d’uns nous Flordeneu i Gentil que, més enllà de Canigós i Atlàntides, s’han trobat per a generar un ésser tan bonic, despert i joiós.

Ara, mentres descobreixes aquest món que t’envolta i que t’és nou, tot tastant-lo amb la boca, t’escric aquestes quatre ratlles de regal i commemoració.

Commemoració dels quatre mesos que divendres a quarts d’onze del matí vas fer amb nosaltres: quatre mesos de neguits i alegries, de nits calmades i tempestuoses, de quilòmetres de passadís i litres d’aigua de feliç banyera, de bolquers i somriures dolços i tendres com el bes d’un ós.

D’un ós que, deixant castells, muntanyes i civisme local, s’ha reclòs en un nou cau, on, tot l’aprenentatge viscut, s’ha congriat per a tenir cura de tu. Per a tenir-la amb la resistència d’una agulla de castell de nou, amb la pausada paciència d’una llarga Travessa de muntanya, amb el constructiu inconformisme del civisme de proximitat, amb… I tot per a mirar de fer-te una dona independent i madura, rebel, propera i plena de bondat.

Donem gràcies doncs a ta mare, que la mar va abandonar, per a pujar a buscar-me a un dels cims on el misteri hi va a niar. I felicitem-nos tots tres per aquests quatre mesos de vida que el nostre amor ens ha dat.

Amb tot l’amor del món, et felicita,

el teu pare que es prepara
fins i tot quan ja has nat
papamobil.blogspot.com