Estimat fill
Deixa un comentari
Tal dia com avui de fa ja un anyet, ta mare es recuperava del part en una bella habitació d’hospital amb el neguit compartit amb mi, ton mare, del teu estat.
I és que vas arribar justet justet i amb moltes ganes de viure. Recordo aquests dies amb una tendresa immensa, absoluta, total, eterna. La tendresa de qui s’ha de disfressar de metge, mascareta inclosa, per veure’t entotsolat dins una gàbia de vidre, una distància on tan sols les mans enguantades et poden acaronar.
Avui, que et visc alt, cepat i rialler, em sé agraït a la humanitat de les pencaires de Sant Pau i les admiro desde la propera distància d’un pare content i feliç d’uns serveis públics que perviuen malgrat els dirigents i gràcies als rebels “dirigits” que no tenen ni llençols per atendre la necessitada mainada.
A vegades em pregunto on deuen ser tota aquella quitxalla que compartia espai amb tu. Seran feliços? Seran veïns? Seran … ?
Ja fa un any de tot plegat i jo no em sé treure del cap tota aquella heroicitat concentrada a la planta més baixa de l’Hospital de Sant Pau. I no me l’ha trec del cap, perquè no vull, perquè ells i només ells – mainada menuda i equip mèdic – són la raó de tot plegat. I tu, rialler i joliu, els deus la vida. Tu, fill meu, ets la mostra vivent que malgrat l’enriquiment d’alguns amb la salut de tots, que malgrat les tisores que poden llençols de primera necessitat pels més vulnerables, que malgrat les excuses del mal gestor, la sanitat pública funciona i sobreviu perquè els seus manobres se la creuen i hi posen tan d’amor com el dels teus pares que t’estimen molt i més.
Ton pare, el roig i negre