El Cau de l'Ós Bru de Taradell

Ahir, com vers viatgers del temps, la parella i un servidor vam traslladar-nos al passat sense fills durant un parell d’horetes llargues.

Per a fer-ho possible, vam prendre un bus farcit de turistes i vam baixar poc abans que ells ho fecin.

Just damunt la plaça Sanlleí, i sé que ho escric malament, el Jardí de l’Àpat ocupa un casalot imponent que ens parla d’un barri de frontera. La Salut, allà on toca al Carmel, ja és això: una ciutat incrustada en una altra ciutat més gran.

Fóra de l’eix turístic que mena visitants al Parc Güell, el Jardí és territori d’autòctons barcelonins, de gent del barri que aprofita el diumenge per deixar lliure la gormanda en un bell racó de món on, si més no per nosaltres, serveixen uns dels millors cargols bovers de Barcelona.

Entaulats hem xerrat de la quitxalla, de plans de futur, de records de passat i sobretot hem renovat aquelles caricies i aquelles mirades que ens feiem de novells enamorats.

El caliu persistent s’encen en foguerada intensa al voltant de taula i amb el got a la ma. La intimitat d’un àpat potent i complert que ens mou per les terres del pijoaparte d’en Joan Marsé.

I després un 92 a reventar de turistes que no ens deixen ni fitxar i una conductora que, tot i sabent el fet, ens obra les portes del davant per a deixar-nos baixar.

Trepitjant Calders ens fem el darrer bes d’amor renovellat i tornem a casa i ens trobem la quitxalla mig adormida amb l’abuela fent-los costat.

Són aquests els moments on hom percep el principi de la saviesa.