Quan la tristesa em tregui les ales i el caminar descalç per camins terrosos esdevingue un llast per la meua reputació, recordaré que la mort comença pels peus i així despistaré a la ment amb veritats a mitges, però veritats, si més no, segons els éssers mortals.
L’aigua arriba mandrosament a la séquia. L’estiu tornarà i el somni, mentrestant, se’ns endurà com la raó lògica de l’ordre i el desordre del món se’ns endú sense avisar amunt i avall.
No recordo si vaig despertar a la meua habitació i vaig fer cap al llit dels meus pares o vaig despertar entre el meu pare i ma mare. Mon pare duia els cabells llargs i jo, amb els dits, els hi enredava. El cert és que jo estava ben despert. A l’habitació de la peixera,