J. V. Foix a ultrança

197A mort, fins a morir, a fons, fins al fons, fins al final, fins al darrer límit, més enllà de tot límit, extremadament, sense reparar dificultats; Foix abans-d’ahir, tot l’abans-d’ahir, ahir, tot l’ahir, avui, tot l’avui, demà, tot el demà, demà passat, tot el demà passat. Foix ha estat per mi, i per moltes generacions de catalanopensants un referent, un far, una fita, una monjoia segura que ens ha acompanyat arreu, tothora, en temes de llengua, pensament, país i vida, tota una vida. J. V. Foix a ultrança, queda dit doncs, sense que hi pugui haver cap mena de dubte.

I ha estat un autor, per la seva comuniat lingüística, poc llegit, o directament gens, re. O pitjor, mal llegit, mal interpretat, des de la publicació del seu primer llibre fins a generacions després de la seva defunció. Per exemple, se’l titlla d’escriptor surrealista i ell va confessar diverses vegades que “en aquest país no he conegut mai sinó un sol home que no fos superrealista, i aquest home sóc jo”. O com va deixar escrit a la Lletra a Clara Sobirós “recorda sempre que sóc un testimoni del que conto, i que el real, del qual parteixo i del qual visc, amb cremors a les entranyes, com saps, i l’irreal que tu et penses descobrir-hi, són el mateix”. O molt sovint es parla del seu hermetisme, de la dificultat d’entendre’l bé. I esclar que si no s’ha llegit gaire o ben poca cosa i d’ínfima qualitat literària pot costar. I dit això tot va a gustos. Ara: millor si s’ha fet una feina prèvia de lectures abans i no tothom està disposat a fer-les i a treure hores de televisió, mòbil o ordinador. Però Foix, quan hom hi entra, a poc a poc si es vol i ajudant-se de l’enorme bibliografia que s’ha escrit i espero que se segueixi escrivint sobre ell, és d’una claredat que esgarrifa i el seu català mai hauria d’haver deixat de ser el nostre.
Sí, d’acord, amb totes les excepcions que hom vulgui. Hi ha hagut lectors i escriptors que han fet l’esforç d’aprofundir-lo, entendre’l i explicar-lo. Per exemple, el gran Gabriel Ferrater a Foix i el seu temps (Quaderns Crema, 1987), la Vinyet Panyella a J.V. Foix: 1918 i la idea catalana (Edicions 62, 1989), en Pere Gimferrer a La poesia de J. V. Foix (Edicions 62, 1974) i la Mercè Tricàs i Preckler a J. V. Foix i el surrealisme (Edicions Anglo-Catalanes, 1986). I me’n deixo alguns o fins i tot molts, afegiu-los vosaltres als comentaris.
També cal destacar la feinada impagable de les editorials Quaderns Crema amb l’edició de molts dels seus llibres i un meravellós Àlbum Foix. Una successió d’instants (Quaderns Crema, 1990) i Edicions 62 amb la publicació en diversos volums de les seves obres completes i una col·lecció de llibres de tapa dura blanca amb un cedé que conté la veu del mateix poeta recitant —i que bé que es recitava!— que han contribuit a difondre, aprofundir, entendre i explicar la seva obra, és a dir, la seva vida.
Queda encara, però, molta feina per fer perquè és un autor que no te l’acabes mai i cal reinterpretar-lo a cada nova generació, com passa amb tots els clàssics i Foix és un dels nostres clàssics del segle XX que explica l’àrea geogràfica i lingüística que li va tocar viure, els seus contemporanis, les seves idees i els seus paisatges (sobretot Sarrià i Port de la Selva). La feina a fer seria, i aquesta és la meva obsessiva carta anual als reis de l’orient, això sí que seria d’urgència màxima, una edició crítica de tota la seva obra. Algú en sap alguna cosa? Algú hi treballa? Les institucions catalanes ho saben que tenen un autor a reivindicar i explicar al món? No, l’anomenat Procés s’ha deixat la cultura pel camí —com bé reivindica l’amic Altaió, Vicenç— perquè a la politiqueria de vol gallinaci mai li ha interessat la cultura. I així va, així anem. Paciència i avant.
Per anar acabant, destacar alguns fets de la seva vida que sempre m’han ajudat a entendre el personatge. Per començar, apuntar que vingué d’una nissaga de pastors tot i que fou el primer a no exercir aquest ofici —com Josep Pla amb l’ofici de pagès—. Va néixer el 1893 a la vila de Sarrià —que no s’annexionà a Barcelona fins el 1922, llavors a 5 quilòmetres de la ciutat i que tenia uns 5000 habitants—.
El 1901, amb només 8 anys, confeccionà el diari Lo Català, amb dibuixos de Josep Obiols, condeixeble seu i company a l’Escola Municipal de Sarrià. Començà a publicar contes i acròstics a la revista infantil En Patufet amb el pseudònim Joseph del Mas. De fet, sempre estigué vinculat al periodisme i col·laborà molt activament a publicacions com Monitor, Amic de les Arts, La Publicitat i Serra d’Or, amb el buit entremig provocat pel franquisme, doncs es negà a publicar en cap altra llengua que no fos la catalana.
Ja de ben jove proposà als seus companys d’escola de comprar una guardiola on depositarien una moneda de 2 o 5 cèntimcs per cada barbarisme lingüístic. De seguida seguí la modernitzadora ortografia que propognava la revista l’Avenç, antecendent de les normes ortogràfiques de Pompeu Fabra.
Deixà els estudis de Dret al cap de 2 anys d’haver-los començat “per una crisi de lectura”. Enlloc d’estudiar entrava a la Biblioteca Universitària a llegir March, Francesc Eiximenis, Sant Vicenç Ferrer, Petrarca, Dante, Llull i Jordi de Sant Jordi. També els trobadors provençals i els clàssics grecs i llatins.
Més endavant son pare comprà una foneria tipogràfica i el posà d’encarregat fins que aparegué el linotip i va haver de tancar. Llavors portà el negoci familiar de confiteria i pastisseria posant en pràctica la teoria d’Eliot dels dos oficis, o seguint l’exemple d’Spinoza, que era òptic i literat, cosa que li va permetre tenir la independència econòmica necessària per poder escriure sense dependre de cap editorial ni diari, amb total llibertat.
Per tal d’evitar la prohibició de la retolació en català als establiments públics durant la dictadura de Primo de Rivera, escrigué als rètols de la seva pastisseria paraules que es poguéssin llegir en les dues llengües: bomboneria selecta, pasta seca superior o postres del país.
Combinà de seguida la voluntat d’incorporar a Catalunya els moviments avantguardistes de l’època, sobretot francesos i italians, amb unes sòlides bases en la tradició. Fou allò que se’n diu un intel·lectual pur. Tot alhora, racional amb tics irracionalistes i conservador amb tics avantguardistes —o a l’inrevés—. Somià una conferederació catalano-occitana. El seu ideari polític era una barreja entre el nacionalisme integrador de Prat de la Riba, el culturalisme mediterranista d’Eugeni d’Ors i el racionalisme de Charles Maurras.
I sobretot la llengua, aquesta llengua que es parlava al seu Sarrià natal d’abans de la guerra i la que va aprendre llegint els clàssics catalans. Una llengua que em captivà a l’adolescència, quan el vaig començar a llegir, el seu impacte encara em ressona i retorna cada vegada que el rellegeixo. Una llengua allunyadíssima del catanyol que ara es parla, víctima del genocidi cultural que hem patit i del procés d’analfabetisme galopant i desprestigi de la llengua que va corcant el llenguatge (dos i mitja, cafè sol, tinc que venir i un preocupant etcètera).
Però de fet no cal escandalitzar-se perquè el Telenotícies vespre de la Televisió de Catalunya no digués ni mu sobre el 30è aniversari de la defunció de J. V. Foix quan repassava les efemèrides del 2017. S’explica molt millor en Gabriel Ferrater a Foix i el seu temps (Quaderns Crema, 1987): “El que convé que no entenguin el poeta són, simplement, la gent de la ràdio, la gent del cine, la gent de la televisió, la gent dels diaris. Són la gent que agafaran les seves imatges, que agafaran els seus temes i que els trivialitzaran. És el que els deia de la comparació dels Estats Units i de l’Imperi Romà que trobem a Saint-John Perse, però, en aquest cas, és el contrari: és una imatge trivialitzada pels imbècils dels diaris, que Sanit-John Perse subtilitza i aixeca pel seu procediment indirecte. Però és que podia passar el contrari: una imatge que a Foix és útil i interessant, és fatal que, si és entesa i si cau a les mans d’aquesta gent dels que els americans en diuen mitjans de massa, aquesta imatge serà corrompuda, serà trivilaitzada i serà explotada per fins abjectes. Per tant, és inevitable que el poeta es refugiï a amagar el seu sentit a aquesta gent de qui no vol ser entès, justament, per crear-se un públic, ben reduït, a qui demana i de qui espera que l’entengui plenament”.

9999999999999999999

 

Club de Lectura de la UVic: “De fora vingueren” de Matthew Tree

Biel Barnils

 

 

 

 

 

 

 

El Club de Lectura de la UVic al Casino proposa converses amb els autors més rellevants de la literatura actual. És obert a tothom i no cal inscriure’s per assistir a les trobades

Dimecres 1 de febrer a les 20.00 hores a la Sala Modernista del Casino de Vic “De fora vingueren” de Matthew Tree (Columna Edicions)

Amb la presència del seu autor i en Víctor Sunyol

Moderador: Biel Barnils

 

 

Furriols, Montoya i Lafon permeables

Biel Barnils

 

 

 

 

 

El Museu de l’Art de la Pell acull fins el 31 de gener de 2017 l’exposició Permeabilitats que recull obres d’en Joan Furriols, Pep Montoya i Jordi Lafon.

És permeable allò que es deixa travessar per un gas o per un líquid. Certament, aquesta exposició, i moltes de les obres mostrades, tenen molt de gas i molt de líquid —prou d’aigua i alguna cosa de foc—. Els tres artistes s’han deixat permeabilitzar pels líquids i gasos dels altres dos, establint així un diàleg constant, fructífer, cap a variades i dobles direccions, no totes tan evidents ni clares a primer cop de vista. Les aclucades d’ull d’un a l’altre són constants, bastint així un discurs unitari però amb moltes veus. Com allò del jazz ben entès: que sembli que cadascú va a la seva però no, l’oïda sempre atenta a tot allò que et pugui dir l’altre.

I parlant de dir, aquesta exposició en diu moltes de coses —més enllà dels dos vídeos que s’hi poden escoltar—. Diu, per exemple, en forma de pregunta: on comença l’escultura i on l’objecte? És decent separar una cosa de l’altra? És decent separar la cultura per cledes com qui separa el bestiar? Tots tres, en Joan Furriols, en Pep Montoya i en Jordi Lafon, ­­­­­­­­­­­­­­­­­partint de la pintura, han anat a parar a d’altres camps, doncs benvinguts al segle XX —i una minúscula part del XXI—.

El plaer estètic i les dobles lectures, la sensació d’estranyesa i d’ironia davant algunes obres ens acompanyen durant tot el recorregut de l’exposició. Una exposició intergeneracional, interclassista però no intercultural, doncs ara els referents culturals són cada vegada més locals —és a dir, més universals—.

Hi ha també en aquests tres artistes, i en els artistes en general, una tendència connatural a acumular objectes, amuntegar-los, com aquella febre mal anomenada de la síndrome de Diògenes, la qual propugnava exactament tot el contrari. Quedar colgats d’objectes per, algun dia, fer-ne alguna peça artística ja que tot, tot, s’aprofita, com a la cuina.

Cal advertir, per anar acabant, que s’abstinguin de visitar l’exposició Permeabilitats tota mena de bestioles noucentistes recalcitrants, amants dels bodegons-i-poca-cosa-més i els que deixen anar aquella bestiesa d’això-que-feia-Miró-ho-pot-fer-un-nen-de-quatre-anys.

Tothom està avisat?

 

Club de Lectura de la UVic: Cicatrius (in)visibles. Perspectives feministes sobre el càncer de mama

Biel Barnils

 

 

 

 

 

 

 

 

El Club de Lectura de la UVic al Casino proposa converses amb els autors més rellevants de la literatura actual. És obert a tothom i no cal inscriure’s per assistir a les trobades

Dimecres 26 d’octubre a les 20.00 hores a la Sala Modernista del Casino de Vic “Cicatrius (in)visibles. Perspectives feministes sobre el càncer de mama” d’Anna Porroche-Escudero, Gerard Coll-Planas i Caterina Riba (Eumo Editorial)

Amb la presència de la Caterina Riba i en Gerard Coll-Planas

Moderador: Biel Barnils

 

 

116 de pintura catalana

 

Biel barnils

 

 

 

 

 

 

 

La vella i bella ciutat de Vic, enguany cap i casal de la cultura catalana (és a dir, universal) acull fins aquest dissabte 25 de juny l’exposició “116 anys de pintura catalana” al Museu Episcopal.

S’hi poden veure diverses obres d’en Ramon Casas —meravellosa la seva “Gitana del mantó vermell”— i Santiago Rusiñol —davant del seu “Carreró de Rouen” hom hi podria passar mitja eternitat—. Més endavant les “Dues figures femenines nues” d’en Joaquim Sunyer, com a representant del Noucentisme, un dels moviments culturals i ideològics més importants del segle XX al nostre rodal. A la vora, un Joaquim Mir que no em cansaria mai de remirar, “La cala encantada”. Al costat, els ocres fascinants d’en Francesc Gimeno al quadre “Un poble empordanès”, una de les millors sorpreses de l’exposició. Salvador Dalí, Joan Miró i, en una columna quatre poemes visuals d’en Joan Brossa que dialoguen amb altres components del grup Dau al Set com Joan Ponç i Antoni Tàpies —espaterrant la seva “Matèria en forma de peu”, hi vaig veure una dona plorant tot contemplant-lo—. Al darrer tram, un Albert Ràfols-Casamada, un Joan Hernández Pijuan, un Josep Guinovart, un Perejaume, un Alfons Borrell i un Josep Vernis. Per acabar, la traca final: “Taula dibuixada” d’en Miquel Barceló.

-I què més?

-I què més es pot demanar?

Tot i que força gent m’ha confessat que-se-m’ha-fet-curta, això no és pas un defecte sinó un elogi i un elogi dels grossos, doncs sempre és millor quedar-se amb ganes de més que avorrir-se-amb-ganes-d’hauria-pogut-ser-menys.

Com un poeta en procés creatiu, que posa de costat —en relació— paraules o idees que mai fins llavors s’hi havien posat, la comissària de “116 anys de pintura catalana” —l’Anna Palomo—, agrupa alguns quadres que, segurament , mai havien compartit el mateix espai i, vés a saber, potser mai més el tornaran a compartir. I ho fa per explicar el nostre segle passat que, malgrat les dues dictadures, el garrot vil i la suposada —he dit suposada— transició democràtica, ha estat deliciós pel què fa a la pintura i a la cultura en general —o Cultura o kultura—. Tot plegat, un diàleg fluïd i en diverses direccions, capaç d’emocionar i interpel·lar directament l’espectador.

És una sort que, tal com la comissària em va confessar, no trobés alguns dels quadres que d’entrada volia exposar, cosa que l’ha obligada a penjar-hi quadres menys coneguts i suposadament —he dit suposadament— secundaris. Qui decideix quins són els quadres principals i quins els secundaris d’un autor? Qui estableix el cànon? L’espectador, al cap i a la fi, cadascú de nosaltres, lluny de les modes i les veritats absolutes de l’Acadèmia, sovint repetitiva, repetitiva, repetitiva i repetitiva. Aquesta exposició és una oportunitat única per revisitar quadres i autors però, sobretot, per descobrir-ne.

Si diuen que el mínim que se li ha d’exigir a un llibre és que estigui ben escrit, el mínim que se li ha de demanar a una exposició és que estigui ben il·luminada. Aquest és el cas de “116 anys de pintura catalana”, encertadament il·luminada per en Pep Barcons. Des d’aquí, felicitats i moltes gràcies.

No, no hi ha excuses per no haver visitat aquesta exposició que haurà estat exactament 114 dies visitable —gairebé 116—. Hi ha entrat només qui ha volgut. D’excuses per no haver-hi anat ben poques i de raons d’haver-ho fet pràcticament totes. Només pels “116 anys de pintura catalana” ja haurà valgut la pena que Vic hagi estat la Capital de la Cultura Catalana (és a dir, universal).

Biel Barnils