Una llibreria no només hauria de ser un lloc on s’hi trafica amb llibres, també hauria de ser un lloc on hi passessin grans coses. De tot plegat se n’encarreguen l’Imma, el Jordi i sobretot el Carles Peña, que porten amb passió i molta feina la Llibreria L’Illa. Des del 13 d'abril de 1996, aviat farà 16 anys. El nivell cultural del país necessita que, com a mínim, en faci 16 d’anys més!
Fa temps que es dediquen a pensar cicles temàtics i activitats que acompanyen amb una bona mostra bibliogràfica. Ara enceten “L'Islam mediterrani”. Cito textualment el Carles a partir d’un correu que m’acaba d’enviar: “Al marge de treballar dins el voluntariat per la llengua amb amics magribins, pensem que cal obrir marcs de convivència per tal d'evitar marginalitzacions i veure'ns mútuament com a 'bitxos raros'. La idea és que a la llibreria (les llibreries ja ho som, en general, espais de convivència) hi entrin persones que no ho fan habitualment, per vergonya, per desconeixement o pel que sigui. D'altra banda també volem que els clients es trobin amb una oferta diferent i que els sorprengui”.
I enceten el cicle “L'Islam mediterrani” amb un recital de poesia en català i amazigh. Al Khalid el Mokhtari i a qui signa ens agradarà molt participar-hi. Recitarem poemes nostres que seran escoltats en les dues llengües. Serà:
DISSABTE 4 de febrer a les 13.30 hores a la Llibreria L’Illa de Mollet del Vallès , Avinguda Llibertat, 20 -acíhi ha el mapa-
Ni que sigui pel te a la menta o la shiva que s’hi donarà ja valdrà la pena venir, no?
Però el Carles és un cul inquiet, quin un, i diu que també fa un programa de ràdio “es diu 'A pas de tortuga'. S'emet dijous a les 21.30 per ràdio Mollet, la durada és de mitja hora. La idea és apropar la cultura arabo-musulmana. Fem entrevistes, parlem de temes monogràfics i també recomanem llibres i música. Un cop emès per la ràdio, pengem els programes a la nostra pàgina de Facebook, 'A pas de tortuga'. Tenim un correu a disposició de tothom: pasdetortuga@gmail.com”. Està tothom avisat?
El cas d’aquesta dependentisa i el seu partit és preocupant, doncs són d’una ingenuïtat que esgarrifa i la seva utopia no fa ja ni cap gràcia: creuen en l’Espanya federal! Aquest serà, creieu-me, un dels oxímorons més risibles que recolliran les hemeroteques del futur. Són dues paraules que es repel·len, fins i tot fa basarda escriure-les juntes. Això és com aquella gentada que es reuneix l'11 de cada mes a la muntanya de Montserrat perquè resulta que hi ha OVNIS. I els veuen!
La flamant representant del psoE a terres conquerides és tan intel·ligent com botiflera, té tanta capacitat de treball com de mentir. Ha ostentat, aquí és on li posem la medalla -porten mosques a les seves medalles, que deia en Brossa- el càrrec de ministra de defensa; com en Serra, per cert, a algú li sona l'apellidu?
L'estupefacció es transforma en fàstic i el fàstic en odi quan ens recordem a nosaltres mateixos els milions d'euros que, en temps de suposada crisi i suposada pau, es continuen gastant en armament. I a forrar-se, que són quatre dies, venent l'obsolet a països del tercer món. Amb esforç, però també amb justícia social? I deixem-ho aquí que encara en podria dir de més grosses.
Ha governat, des de la política, un exèrcit que aviat farà 300 anys va ocupar-nos militarment i encara no n’ha marxat. Exèrcit que garanteix la sacrosanta unitat de l’Estat a base d’òsties, deu ser un cas únic a les dites democràcies europees.
No sé com encara té els sants pebrots de sortir a la tele i riure-hi. Hauria d'envermellir-hi de vergonya i explotar, com una granada en terreny enemic.
De dependentistes n’hi ha de tantes menes com d’independentistes. Com de joans i d’ases que n’hi ha a totes les cases. Són una variada fauna de personatges que els uneix la menyspreable voluntat de voler dependre d’Espanya, aquesta-nosa-que-ens-lliga-el-coll.
Un dels especímens més comuns, d’entre els del nostre rodal, és el militant-simpatitzant-votant-encarcarant d’Unió Democràtica de Catalunya Amén. Fa una pudor d’hòstia que esgarrifa i viu en un estat paranoic permanent. Creu, per exemple, que la Sagrada Família no s’ha d’acabar mai, perquè si mai s’acaba els rojos els hi tornarem a cremar totes les esglésies, la reconSagrada Família, la primera. A la tauleta de nit hi té la Moreneta, la llibreta de La Caixa i l’escut del Barça. És un místic pur, que s’ha quedat estancat amb Plató: creu que les idees són sempre millors i més importants que les persones. Pateix, a més a més, una incurable esquizofrènia, doncs pretén fer compatible la devoció mariana per Catalunya, que serà cristiana o no serà, amb la de la governabilitat dels nostres amos.
Si mai entra a qualsevol llibreria, passa de les lleixes d’economia a les de religió a una velocitat que fa feredat. Cada Sant Jordi hi acostuma a entrar disfressat d’ecosocialista de debò per a comprar-hi el best-seller de la botiga, El Kamasutra Més Porc de Conrad Son. I el regala, d’amagat a la seva “querida” de torn. Déu l’agafi ben confessat.
Escopiu a la closca pelada dels cretins que diuen que els joves són el futur. Els joves són el present! Si no n’esteu convençuts, no us perdeu aquest recital on sentirem quatre pesos pesants -lleugers o minimosques- de la poesia que es fa i es desfà ara al nostre rodal. En català i en amazic -la tercera llengua més parlada a Catalunya- totes dues minoritzades, que no minoritàries, però carregades de passat, present i futur. Sentirem recitar la Sílvia Bel, el Khalid El Mokhtari, el Josep Pedrals i el Salem Zenia. En acabar l'actuació, convidaré als assistents a recitar poemes propis o d'altri.
Serà DISSABTE 22 d’octubre a les 12.00 de la nit al Casal de Joves Torreblanca de Sant Cugat del Vallès (aquíhi ha el plànol)
*Més infromació de l'11è Festival de poesia de Sant Cugat clicant aquí
El meu crit de guerra sempre ha estat: els pessimistes a l’equip contrari! I ara que fins i tot queda bé (mal)parlar de la maleïda crisi i lamentar-se perquè no podem tenir més del que podem pagar –i és clar que no, ens ho vam voler creure–, ara que està de moda dir que els valors estan en ciris –i un be negre, senzillament han canviat–, ara que es diu que vivim en una dictadura del mercat –que en fa d’anys que la patim, i els que queden– inicitaves com Catalunyam! m’omplen d’optimisme i me’l fan vessar pels quatre costats.
També desmenteix tota aquesta colla de lloros repetitius i de retrògrades que no volen veure que cal convertir cada crisi en una oportunitat, que els canvis i els caos són més naturals que la permanència, que bestieses com fins-que-la-mort-us-separi-amén o l’eternitat són pures il·lusions de l’esperit. Au, va.
La trouppe de Catalunyam! es dediquen senzillament a estampar samarretes, calces, davantals i xapes on la llengua pròpia dels països de parla catalana es mostra amb ironia i sense complexes. El disseny és collonut i les seves propostes són agosarades i originals, el tema que les lliga és la gastronomia nostrada. No diuen que mengem també pels ulls? Agafeu aire, aviam si ho dieu en veu alta i sense respirar: pa amb tomàquet, cigaló, trifàsic, botifarra de pagès, sóc la pera, estic de mala llet, nyam-nyam, bon profit, xup-xup, pebrots selectes, figa superdolça [és a dins de la caixa que es mostra a la imatge que acompanya aquesta entrada], ple de vi, mestre porronaire, escudella i carn d’olla, peus de porc, boletairus catalaunicus, tocat del bolet, quins pebrots, s’ha acabat el bròquil, m’importa un rave, mataparent, pet de llop, trompeta de la mort, calçotada, allioli, caganer, porró, botifarra i tap de cava.
Ara respireu. Encara tenen molt terreny per córrer, la llengua i la gastronomia donen molt joc: sóc un llepafils, sóc un torracollons, teta de monja, escuradents… que parlin amb en Serra, Màrius, que els en podrà passar una bona llista!
Inicitaves com Catalunyam! demostren que, ara més que mai, ens cal més i millor Llengua, Imaginació, Ganes, Capacitat, Humor, Disseny i una bona Web!
[Més informació i de la mare que els va matricular clicant ací]
Pablo Ruiz Picasso va dedicar una carpeta de gravats per a la causa republicana al seu amic Jaume Sabartés amb la nota “PARA/ en jau me Sabartés/ y/ visca Catalunya/ 28 Fevrier 1939”. Un visca Catalunya que llavors volia dir visca la Democràcia i visca la República.
Una exposició que comença així només se’n poden esperar grans coses i sí, la cosa fins i tot millora: Dotze esbossos per a baralla antifeixista de Mauricio Amster Cats, una de les perles que trobarem, on un feixista ridiculitzat amb esvàstica yugo i flechas falangistes fa a miques un Estatuto de Cataluña. Quants estatuts ens han estripat els espanyols? Exactament tots.
La barreja d’estils i tècniques que anem trobant és enlluernadora: auques espaterrants, només per la divertidíssima Auca de Queipo de Llano ja val la pena la visita; fotografies anònimes, algunes d’elles escruixidores amb cadàvers de nens -per què amagar la tragèdia que va patir la societat civil?-; cartells d’una modernitat i contundència que esgarrifen; Franciscos de Goyas; vinyetes humorístiques, algunes d’autèntic humor negre, llavors no hi cabia l’ensucrat i superficial humor de l’època de pau que ens ha tocat viure a nosaltres.
Aquesta colla d'artistes formaven un autèntic “Exèrcit de l’Art” que lluitava contra el feixisme imperant a Europa que volia “asfixiar el món amb les seves frases buides”. Exèrcit que cal reivindicar als quatre vents i reinventar per fer front al feixisme contemporani: la xenofòbia i el racisme descarat i destraler de Plataforma per Catalunya, molts dels tics pseudofranquistes del Partido Popular, etcètera, etcètera, etcètera, etcètera i etcètera.
A partir i amb l’excusa dels dos gravats “Somni i Mentida de Franco” de Picasso l’exposició temporal “Vinyetes al front” articula un discurs coherent, valent i que va al cap, al cor i a l’estómac del visitant.
Es podrà veure fins el 29 de maig de 2011. No em puc creure que no hi anireu.
Va néixer l'any 1926 prenent el nom de la primera lletra de l'alfabet grec, tot evocant la idea d'origen. Fundada pel polític i mecenes Francesc Cambó per fer-se càrrec de l'edició de la Col·lecció de Clàssics Grecs i Llatins de la Fundació Bernat Metge -activa des del 1923- i d'altres col·leccions relacionades, com per exemple la traducció de la Bíblia de la Fundació Bíblica Catalana.
Hi treballen 6 persones i la seva màxima aspiració continua essent la publicació, en català, de les obres fonamentals de la nostra civilització.
Publica, sobretot, obres clàssiques i traduccions acurades. Té engegades 3 col·leccions: la Col·lecció de Clàssics Grecs i Llatins de la Fundació Bernat Metge (bilingüe i en edicions crítiques, publica 6 volums l'any i està adreçada als subscriptors), la Biblioteca Grècia i Roma de la Bernat Metge (en coedició amb Edicions 62, presenta traduccions fonamentals de la Bernat Metge pel gran públic i sense el text original en grec o llatí) i Clàssics de Tots els Temps (publiquen 4 volums l'any).
A destacar que també, fora de col·lecció, han publicat l’excel·lent “Introducció a la Ilíada. Homer, entre la història i la llegenda” de Jaume Pòrtulas.
El seu catàleg complet es pot consultar a la web de l'Institut Cambó: www.institutcambo.org
