L'Hereu Riera

El Dret Humà oblidat: el dret d'herència universal

Sud-àfrica: allà on va entrar la piloteta espanyola…

Deixa un comentari
Vaig parlar de Nelson Mandela en un post anterior, a propòsit de la reconciliació nacional que el líder sud-africà recentment desaparegut va promoure, i certament, d’una manera molt diferent de la que es van empescar els genis polítics espanyols per fer la transició cap a la democràcia, que al cap dels anys sabem que no va ser cap transició, i molt menys a cap democràcia, sinó a aquest succedani que patim i que sembla que és tota la miserable verdura que és capaç de fer llevar l’hortet castanyol.
La mort del vell lluitador ens fa present ara de nou que a la República de Sud-àfrica no es va amagar sota l’estora tota la porqueria dels temps foscos, com va fer aquí la meravellosa Transició (una de les 8 meravelles del món), sinó que el perdó va ser concedit individualment als botxins i maltractadors a canvi del penediment explícit d’aquests, i davant les seves antigues víctimes, atenció!
Aquest és l’exemple en què s’haurien de fixar els fans de la mastegada Transició espanyola i de la Constitució que hi va anar aparellada (ambdues amb els mateixos i estrets condicionants), aquests (ultra)nacionalistes maníacs que ens han arrossegat a un barrig-barreig amargant i desagradable que no se sap si és una democràcia light o una dictadura blana…
Sobre aquests precedents, tenim que avui dimarts hi havia a Johannesburg, a l’estadi Soccer City, la cerimònia oficial de comiat del president Nelson Rolihlalha Mandela, Madiba per als amics, i que hi acudien la flor i nata dels mandataris mundials, entre ells Barak Obama i Mariano Rajoy com els més destacats. El president nord-americà, per cert, va fer una de les fotos del dia encaixant amb Raúl Castro, el germaníssim d’en Fidel de Cuba.
El nostre estimat Presidente, per la seva banda, va donar una vegada més mostres de la immensa talla del seu cretinisme, dient la següent cretinada (extreta de la portada de La Razón del dia abans, segurament) i les altres que va enfilar, com es pot veure en el vídeo adjunt. (Observeu, sigui dit de passada, la bella manera que té el líder gallec de construir les frases…, qui sap si el sinistre Wert s’aplicaria a fer-li unes classes de castellà): “Es un momento muy bonito y emocionante, porque además es el estadio en el que España ganó el mundial“…
A banda que el “momento muy bonito y emocionante” era un funeral, oi?, i un funeral d’Estat, el comentari d’aquest lamentable personatge denota dues coses: que el seu interès per la reconciliació sud-africana és el mateix que sent per l’espanyola, això és, cap; i la segona és que, igual com fa amb Catalunya, a) no sap res de res del país sud-africà, i a més li importa un rave; i b) no ha entès res de la personalitat de Mandela i la seva lluita per la llibertat, seva i col·lectiva (probablement deu saber d’ell que “hacía cosas”, com els catalans). Per això no li va costar gens empastifar un acte solemne com aquell, d’alt contingut polític, i amb els caps d’Estat més significats presents, amb uns comentaris impropis d’un estadista però perfectament propis, en canvi, d’un curt de gambals curt de vista i mala bèstia com ell, mesquí i pallús amb la mateixa intensitat, i d’un nacionalisme beneit i emprenyador.

 
“És que no em poden deixar de sorprendre!!! “Es el estadio donde España se proclamó campeona del mundo”. No, no és Sergio Ramos, és el president electe d’un país!!!” Mireia (a YT)

Pel que fa als comentaris de la gent normal sobre la figura de l’homenatjat, un dels textos que més m’ha agradat de llegir és l’entrevista que Emili Bella va fer dijous passat (abans de la mort de Mandela, doncs) a John Carlin, l’autor de la novel·la (El factor humà) que va popularitzar Invictus, la pel.lícula de Clint Eastwood interpretada pel gran Morgan Freeman. En planto l’enllaç aquí, però en retallo també uns fragments a continuació: precisament els que tenen algun punt de contacte amb Catalunya.
   

 
L’escriptor londinenc destaca de Nelson Mandela la integritat i la coherència, diu que “políticament inspirava confiança” i que tenia una gran empatia, “la capacitat de posar-se en el lloc de l’enemic”. Mandela, assegura en Carlin, “va entendre millor els seus enemics que els seus enemics a ell”, i així és com no es va posar pedres al fetge i va molestar-se a aprendre l’afrikaner, l’idioma dels seus carcellers.
Avui no hi ha figures de la seva alçada: “En l’escenari mundial i europeu, per no parlar de l’espanyol, no el veig. Parlant de forma molt hipotètica, si Mandela estigués en el lloc de Mariano Rajoy, segur que hauria arribat a una entesa intel·ligent i generosa amb Catalunya en lloc de tenir-hi aquest conflicte permanent, aquest diàleg de sords”.

“Amb Mandela en el lloc de Rajoy, Aznar o Zapatero, de president del govern espanyol, segur que fa temps que s’hauria arribat a un modus vivendi amb menys crispació. Mandela hauria fet l’esforç per entendre què vol i què pensa un independentista català, què el motiva, què tem i què busca. Hauria après la seva història i la seva llengua. Mandela hauria après català”.
  

Aquesta entrada s'ha publicat en Societat el 11 de desembre de 2013 per mininu

En Pere altre cop?!

Deixa un comentari
Translation (traducción):

[Ojo avizor, PNM (otra vez Él, sí!), líder másimo del PSC, Partit Sense Crosta, se admira de lo que ve (o de lo que no ve, según se mire)]

—No veo a ningún país del mundo mundial dispuesto a reconocer una Cataluña independiente…

Guió i dibus: Min
  

Translation into Argentinian (traducción al argentino):

[Ojo avizor, PNM (otra vez Él, sí!), líder másimo del PSC, Partit Sense Crosta, se admira de lo que ve (o de lo que no ve, según se mire)]

—No veo a ningún país del mundo mundial dispuesto a reconocer una Cataluña independiente…
 
 

Aquesta entrada s'ha publicat en Sant Diumenge de Sils el 9 de desembre de 2013 per mininu

De la ‘casta extractiva’, o amb qui ens juguem els quartos

Deixa un comentari

Us explico el final, però que ningú s’empipi, perquè el fragment d’article que copio (i pasturo) podria servir perfectament d’entradeta, convidant com convida a llegir-lo: «El món s’ha refundat, l’economia i les comunicacions són planetàries i Espanya està integrada des de fa 25 anys en la Unió Europea, però l’“hongo mesetario”, que en diu l’historiador andalús Javier Pulido, fa com que no passa res, dissimula i contraataca. Catalunya, però, ja li ha dit prou, i Europa també». Eugeni Casanova, “Madrid, Ciutat Sol, ciutat paràsit, forat negre”, a VilaWeb, 7·12·13)

Estàvem força al cas del que explica en Casanova pels escrits com ara d’en Francesc Sanuy sobre el capitalisme cañí de la capital d’Espanya (i no és exactament un joc de paraules i prou), o els d’en Xavier Díez, que també en fa uns magnífics retrats diacrònics, de la societat anònima que festeja a la llotja del Bernabeu; però, en la línia d’aquests dos i altres fins estilistes, l’Eugeni Casanova fa en el seu un treball de condensació impressionant, i crec que aquest no podia ser més útil i oportú, en el moment actual. Amb els precedents que ens descriu l’autor, si algú no entén que la Gran Llagasta, el Sinistre Rènec, la Persistent Paparra està a punt de quedar-se sense gos és que no ho vol entendre. Endavant:

«La història oficial diu que Castella va engendrar Espanya, però qui domina Espanya és Madrid i la regió que l’envolta n’ha estat més aviat una víctima. Madrid és el poder en se i per se, un magma cortesà, polític, funcionarial i financer que actua per inèrcia i es malfia del progrés o la innovació per por que li alterin l’estatus o els comptes de beneficis.

»Aquest microcosmos endogàmic no s’ha preocupat mai per generar cap mena de riquesa productiva i s’ha alimentat històricament dels recursos dels altres. Al principi, els de la Castella circumdant i aviat els d’un imperi on no es ponia el sol, però, passats els segles, s’ha acabat refugiant en el drenatge sistemàtic i gairebé exclusiu dels Països Catalans, amb una extensió quan Espanya es va incorporar a l’Europa unida, el 1986.

»Madrid és una ciutat-concepte, sense intel·ligència evolutiva, que actua des de l’arrogància i té al·lèrgia al consens i a la crítica. Es nodreix de l’Estat que ella mateixa genera i no analitza, dialoga o raona perquè controla tots els ressorts polítics i administratius, una criatura cega que imposa l’’ordeno y mando’ com a contracte social. Aquesta manera de fer li ha funcionat durant segles gràcies a l’absolutisme, però la democràcia la va posar en qüestió i la mundialització l’ha esquerdada. Ara, la societat en xarxa i les noves tecnologies amenacen de donar-li un cop definitiu. Madrid, convertida en raó d’Estat, ha fet fallida de nou, com una vintena de vegades des que Felip II se la va inventar, i reacciona furiosa perquè la rebel·lió dels catalans l’aboca a l’abisme, i més quan la UE li tancarà l’aixeta el 2015.

  

»El geògraf i periodista Gonzalo de Reparaz (1860-1939), un regeneracionista nascut a Porto i establert a Madrid que pretenia refundar Espanya sota els principis de l’iberisme i la descentralització, ai!, va denunciar ja al segle XIX ‘el model de depredació mesetaria’, ‘que arruïna les regions costaneres de la península’.

»El procés de fabricació de Madrid i la seua elefantiasi botulínica ajuden a entendre la història i sobretot el moment actual. Felip II va dur la cort el 1561 a un poble perdut fugint del parlamentarisme de Barcelona i València, les dues ciutats mediterrànies que capitalitzaven des de feia segles el creixement ibèric, amb un altre gran pol a la costa atlàntica, Lisboa. Dues mentalitats, ‘la marítima i la mesetaria’, diu Reparaz, la del pacte i la de la imposició reial, que van xocar des del primer moment, dos conceptes tan diferents d’entendre la política i les relacions humanes que s’han enquistat com a irreconciliables al llarg dels segles.

»Emplaçada en una estepa desolada, a 400 quilòmetres del port més pròxim quan regia un imperi marítim, lluny de qualsevol via de comunicació i d’innovació, Madrid va ser des de l’inici una rèmora per a l’Estat. El primer efecte de la construcció de l’urbs cortesana va ser la despoblació del territori circumdant, literalment drenat per donar-li gruix. La cort rebia productes de luxe d’arreu del món i no incentivava el creixement local, amb una indústria molt precària i sense manufactures de qualitat. La protecció del preu del blat per nodrir la capital va arruïnar els pagesos castellans.

»Els interessos de la Villa y Corte eren a Amèrica i a Europa, no pas en el seu entorn, i va anar estenent la desolació en cercles concèntrics a mesura que anava creixent, fins que va acabar devorant Espanya completa. Centrada en si mateixa, niu de burocràcia, de favoritisme, basada en el subsidi i la prebenda, la ciutat va generar un microcosmos controlat per una oligarquia insaciable que menystenia el comerç i la indústria.

»Vertebrar Madrid va suposar desvertebrar Espanya: ‘Madrid va contra la geografia’, deia Reparaz. Però la cort havia de seguir engreixant-se i va instaurar un sistema extractiu mancat de tota intel·ligència, de terra cremada, que deixava exsangüe tot el que tocava per treure’n un profit ràpid. Un llibre de referència que es va convertir des del moment que va aparèixer, l’any passat, en un èxit mundial, ‘Why Nations Fail’ (‘Por qué fracasan los países’), de Daron Acemoglu i James A. Robinson , exposa ja en el primer capítol que el model d’explotació espanyola va provocar el subdesenvolupament endèmic de Sud-amèrica. És el gran exemple, en un assaig que aborda centenars de casos dels sis continents, d’un sistema ruïnós i fallit al servei d’una minoria.

»Però tot el que van arrambar no va produir res. L’historiador Jaume Fàbrega explica que ni un sol dels productes alimentaris del nou món es va escampar a partir de Castella, va ser Portugal qui ho va fer, i la cultura que es va generar ‘és un cas únic al món d’orgull de l’ociositat: era noble aquell que podia demostrar que els seus avantpassats no havien treballat mai. Els don, els hidalgos, una capa molt àmplia de la societat, eren pobríssims i basaven el seu estatus en l’aparença, per això necessitaven els catalans. Un castellà no podia fer segons quines feines comercials, que assumien els jueus o els catalans. Quan desapareixen els jueus [i els conversos, que en van continuar les activitats], els catalans els substitueixen en l’imaginari local, i això es veu en Quevedo, que passa de l’antisemitisme a l’anticatalanisme’.

 »Com quan existia la cort, Madrid no se sotmet al joc liberal de la competència econòmica i política; ho monopolitza tot per decret. Per entendre Espanya, cal endinsar-se en el funcionament i la mentalitat de l’“elit extractiva”, que es visualitza avui a la llotja del Bernabeu, amb la delegació Pont Aeri- Foment a Barcelona. Aquesta ‘elit’ –casta, segons aportació italiana– ha dut Espanya a la ruïna generació rere generació com un Polifem que devora el seu mateix país. Però cada nova fallida no provoca un replantejament del sistema, sinó una reacció virulenta per recuperar els guanys personals dels oligarques: més centralització, més autoritarisme, més càrregues fiscals…

»La banca, l’energia, les comunicacions, les constructores, Barajas, l’AVE, el túnel de Pajares, el corredor central… La crisi actual és el fracàs del model històric de Madrid, que la casta ha carregat de nou a les arques de l’Estat, i molt particularment als catalans. És l’enèsim fracàs d’un model productiu i d’un sistema econòmic i polític, que s’afegeix al cultural, a l’educatiu, al territorial…, amb la corrupció com a frontispici general.

»Després de 450 anys, la Villa y Corte estepària ha aconseguit per fi, amb el tàndem PP-PSOE, el poder total i s’ha convertit en un forat negre que s’ha empassat l’economia sencera. Madrid, la Ciutat Sol, la ciutat hidra, la ciutat paràsit, ho regeix tot: els transports, la política, les finances, la justícia, els grans mitjans, les grans corporacions… però no és responsable dels seus actes. Com els vells monarques absoluts –i l’actual, un altre producte pota negra–, no ha de retre comptes a ningú i no respon per les seues extravagàncies. ‘Per quina raó hauria de canviar, doncs?’, es pregunta el gallec Óscar Pazos a ‘Madrid és una illa’. Germà Bel recorda que aquest model predatori té el suport del 92% del congrés.

»El món s’ha refundat, l’economia i les comunicacions són planetàries i Espanya està integrada des de fa 25 anys en la Unió Europea, però l’“hongo mesetario”, que en diu l’historiador andalús Javier Pulido, fa com que no passa res, dissimula i contraataca. Catalunya, però, ja li ha dit prou, i Europa també».
_____________________________________

[Foto de l’entradeta: A bodes em convides! (naciodigital.cat)]
 

Aquesta entrada s'ha publicat en Articles salats el 8 de desembre de 2013 per mininu

Amb la Ç trencada

Deixa un comentari
 
Translation (traducción):

[Avisado de que pudiera estar perdiendo fuelle “en el territorio” (espacio más allá del Área Metropolitana barcelonesa), el audaz y tenaz Hombre del Lirio, líder entodavía de lo que va quedando de Partido Socialista catalang, toma la iniciativa y se presenta en mitad del campo con su vegetal y peculiar oferta; todo plegado es incómodo, pero hay que ver cómo se respira socialismo!]

—(Mecagüenlaleche!, lo que tiene que hacer uno para que le entiendan…! En fin, todo sea por el PSÇ…!  [suspiro])

Guió i Paint: Min

 
Translation into Paraguaian (traducción al paraguayo):

[Avisado de que pudiera estar perdiendo fuelle “en el territorio”  (espacio más allá del Área Metropolitana barcelonesa), el audaz y tenaz Hombre del Lirio, líder entodavía de lo que va quedando de Partido Socialista catalang, toma la iniciativa y se presenta en mitad del campo con su vegetal y peculiar oferta; todo plegado es incómodo, pero hay que ver cómo se respira socialismo!]

—(Mecagüenlaleche!, lo que tiene que hacer uno para que le entiendan…! En fin, todo sea por el PSÇ…!  [suspiro])

Aquesta entrada s'ha publicat en Ninots el 6 de desembre de 2013 per mininu

Qui estima la senyoreta Constitució?

Deixa un comentari
 
Translation (traducción):

[Los dos jefazos másimos del partido bicéfalo PSOEC disputan, en noble lid, cuál de los dos quiere más a la señorita Constitución, quien, como puede comprobarse, les pone a base de bien…]

—Yo AMO a la Constitución…
Bien, pero Yo la DEFIENDO con PASIÓN, como el que más…
—Y yo con ILUSIÓN!  
Yo le echaría un casquete, mira lo que te digo…
—Pues yo me la haría de pie, puedes creerme!
A más a más, yo practicaría con ella el 69, ea!…
—Y yo haría bondage, toma!
—¿Ah sí?, pues yo el beso negro!, a ver si superas esto…
—…

Guió i dibus: Min

 
Translation into Cuban (traducción al cubano):

[Los dos jefazos másimos del partido bicéfalo PSOEC disputan, en noble lid, cuál de los dos quiere más a la señorita Constitución, quien, como puede comprobarse, les pone a base de bien…]

—Yo AMO a la Constitución…
Bien, pero Yo la DEFIENDO con PASIÓN, como el que más…
—Y yo con ILUSIÓN!  
Yo le echaría un casquete, mira lo que te digo…
—Pues yo me la haría de pie, puedes creerme!
A más a más, yo practicaría con ella el 69, ea!…
—Y yo haría bondage, toma!
—¿Ah sí?, pues yo el beso negro!, a ver si superas esto…
—…

Aquesta entrada s'ha publicat en Ninots el 2 de desembre de 2013 per mininu

Moviment ciutadà… i bàsicament circular

Deixa un comentari
 
Translation (traducción):

[Un señor burro, de raza catalana, para más señas, de repente descubre, a base de darle vueltas al tema, un principio elemental de la física cosmopolitavetónica]

—Es que se les entiende todo, vamos…. ¡TODO!, he dicho…

 
Guió i dibus: Min

 
Translation into Equatorian (traducción al ecuatoriano):

[Un señor burro, de raza catalana, para más señas, de repente descubre, a base de darle vueltas al tema, un principio elemental de la física cosmopolitavetónica]

—Es que se les entiende todo, vamos…. ¡TODO!, he dicho…

Aquesta entrada s'ha publicat en Sant Diumenge de Sils el 1 de desembre de 2013 per mininu