L'Hereu Riera

“Espankia somos todos”? I un be negre amb potes rosses!, com diria en Tísner si hagués de viure i veure les últimes exhibicions de La Sinvergüensa. O, dit en la Lengua que lame, lija y da esplendor: “Ni hablart del peluquín!”.
Tan indignats que estaven la gent de l’Spanish Revolution fa tot just un any per les malifetes dels poca-vergonyes internacionals de les finances transnacionals i resulta que aquella santa i cosmopolita indignació encara l’esperava un altre escàndol de proporcions mastodòntiques i aquest, ves per on, de marchamo nacional, netament espanyol, vaja: de la més alta alcúrnia i a lo grande, com agrada per aquells topants…

“Hacienda somos todos”, deia el vell eslògan amb què la jove democràcia espanyola ens convidava a tots a passar per caixa i contribuir a la causa comuna de la nova trempera matinera. Doncs el vell lema recaptatori s’ha recordat a bastament aquest matí a RAC1: m’he despertat sentint en Jordi Basté que comentava, emprenyat, l’últim informe de l’Agencia Tributaria espanyola, segons el qual en l’últim exercici aquesta ha recaptat al Principat català, en concepte de frau fiscal, el doble que a la Comunidad de Madrid i 6 vegades més que a Andalusia, 6! La insistent pentinada dels inspectors ha fet exclamar al President Mas que “Hisenda s’hi acarnissa, a Catalunya!”. I no pas poc: com que no en té prou de la morterada fixa que se n’emporta cada any amb una caravana de camions, després encara ve a passar el rasclet, per recollir la morralla dels pobres diables que gosen provar d’escapolir-se d’alguna manera de l’escomesa…
I després veiem com, amb aquella elegància que els caracteritza, l’informe es fa públic pràcticament al mateix temps que entra en vigor la vergonyosa amnistia fiscal que ja havia proposat el PSOE i que el PP, que l’havia criticat, l’ha fet efectiva amb la intenció de fer aflorar no se sap quin diner negre que sí se sap que no aflorarà mai, o almenys no pas en la proporció que presumien aquests inútils que campen per l’àrea econòmica del Govern castellà.
A Espanya “Hacienda somos todos”, però que ningú dubti (tampoc a Europa, ara que tenen els ulls clavats en el macrofestival popular) que alguns espanyols són “más todos” que altres… I es tracta dels mateixos espanyols, precisament, que veuen com l’Estat ha invertit a la seva regió, en 20 anys 20!, els diners necessaris per fer 1 quilòmetre, 1!, de via del tren convencional. Valgui el botó de mostra.
Si no ens rescata aviat (de les urpes d’aquest ós), Europa es trobarà una Catalonia amb un paisatge més desolat que el gueto de Varsòvia després del pas dels corbs nacionalsocialistes… Al final resultarà que allò de “polacos” no devia venir, com ens pensàvem, perquè trobaven l’idioma català envitricollat (tot i ser tan dialecte del llatí com el seu), sinó perquè veien i veuen aquest país encerclat amb ulls de pogrom, directament*.
Deixeu ara que m’apalanqui un tros d’article trobat fa pocs dies al blog de Josep Nadal, cantant de La Gossa Sorda, que dissecciona la bèstia amb una gran finor:

«És inevitable trobar-se aquestos dies amb gent pròxima que no entén per què es barreja el futbol amb la política i que se senten dolguts per la falta de respecte amb un himne amb el qual s’identifiquen, Espanya som tots, et diuen. El marc conceptual en el què juguen és gairebé perfecte, respecte, esport, convivència, apoliticisme. Dins de la presó de vidre on viuen des de fa anys, el futbol i Espanya són les pedres filosofals de tota la seua existència. El mannà diví que reben tots els dies, a totes les hores, per la tele, la ràdio i el diaris de la banca. Una Espanya, un Rey, una llengua, dos equips de futbol i dos partits per a votar. A partir d’ahí el Non Plus Ultra, la conflictivitat social, fer-se de mala sang i perdre alguns amics.

…

»Fins fa quatre dies les ments pensants de l’espanyolisme podrien haver optat per una Espanya més simpàtica, allò que en deien plurinacional. Podrien haver aprofitat tots aquest anys de Joan Carlisme per integrar les llengües no castellanes dins del seu concepte de país, explicar en les terres monolingües castellanes que si en alguns llocs parlem altres llengües no és per fotre a ningú. Des de la televisió pública de l’estat haurien pogut donar eixida a programes, sèries, música i llibres en les llengües que parlen la quarta part d’habitants de l’estat. Que a Madrid i a Sevilla ens escoltaren i ens vegeren directament com al que som més enllà del mapeta que Franco els va clavar al cap. Però mai va ser així perquè, més enllà d’una certa tolerància en alguns sectors, no va haver-hi mai amor, només un desig ferotge de conquesta. I no van estimar mai l’idioma més antic d’Europa, ni van pensar mai que el gallec el parlen 200 milions de persones al món, ni que el segon idioma de l’estat té una producció cultural immensa de la què podrien gaudir plenament si no foren tan tancats de ment.

»Però el nacionalisme espanyol va tirar pel camí més recte, l’exclusió i el recel. Si no hi ha feeling per a qüestions culturals, quan parlem de diners el tema ja se’n va de mare. Espanya és avui una bandera que serveix per despistar el personal, l’atiaran els virreis de Lehman Brothers fins que els caiga a trossos i no en quede estaca en paret.

»Hi ha una altra Espanya possible, diuen, i els carrers s’omplin de banderes republicanes i Spanish Revolution. Tenen tota la meua simpatia i pot ser arribe un dia en què no caldrà xiular l’himne espanyol, no ho sé. Només sé que Espanya no som tots, que tal i com està estructurada avui és el malson i el mur de contenció per a un futur digne de molts pobles de l’estat. Ara toca patir l’Eurocopa, espere que els eliminen prompte».

Si això passa (que passi, sisplau!), sempre tindran l’oportunitat de jugar contra la selecció nacional catalana, ara que el TC ha dit que no és inconstitucional (…per aclarir, tot seguit d’aquest dictamen, que aquesta i totes les altres seleccions catalanes podran participar en una competició internacional només si no ho fa l’espanyola, haha!, quines penques més castisses!!).

De tota manera, s’hauria de veure si s’hi atrevirien, perquè fins que no demostrin lo contrari, els mandataris d’aquesta selecció tan roja i tan ufana no volen de cap manera trobar-se la quadribarrada cara a cara, bàsicament perquè tenen por de perdre: m’hi jugaria un pèsol de Llavaneres. La sola possibilitat que això arribés a ser notícia se’ls fa insuportable. A més de ser un ridícul, per a ells (per a la seva estúpida i anacrònica grandesa imperial), els posaria en evidència davant del món, encara més que els xiulets de la grada catalano-basca de la Copa del Rei de la selva. En aquest país ja sabem de fa temps a què treu cap tanta prèdica perquè no es barregin l’esport amb la política…, quan la barreja no afavoreix la seva, de política.

_________________________________

[*] A propòsit de l’Eurocopa que es començarà a jugar aquest cap de setmana a Polònia i Ucraïna, vam veure l’altre dia els membres de l’expedició alemanya en una visita al camp de concentració d’Auschwitz, per retre homenatge a les víctimes de l’holocaust. Un gest, com ha remarcat algú, impensable en seleccions d’altres països amb víctimes innocents igualment creditores d’un respecte semblant.

Mariano Rajoy, en la XXVIII Trobada del Cercle d’Economia, celebrada a Sitges el cap de setmana passat:

“No estem a punt de caure pel precipici”

Comentari de text: Veient com es compleixen fil per randa, rítmicament i de manera precisa les previsions d’aquesta tropa que quan eren a l’oposició callaven i no feien res (i per això no s’equivocaven mai) i que ara que són al govern del Miniimperi xerren tots alhora i no paren de fer experiments de química Borràs (i s’equivoquen contínuament), és impossible no pensar en els entrenadors de futbol de “la Millor Lliga [i la més endeutada] del Món”: quan un equip perd un diumenge sí i l’altre també i el tècnic és qüestionat per totes bandes, en el moment que el president del club surt a defensar-lo a capa i espasa i anuncia que de cap manera pensen substituir-lo, vol dir, impepinablement, que el pobre tècnic durarà menys en aquella casa que un caramel a la porta d’un col·legi…
El senyor Rajoy s’empipa amb els catastrofistes (aquells pobres ignorants que diuen que això és una catàstrofe) i assegura a capa i espasa, a peu i a cavall, a Madrid, a Brussel·les o a Sitges, que de cap manera no anem (nosaltres també, ai las!) pel caire del precipici, i que pensar una tal cosa és arrossegar-se pel perillós terreny de la irracionalitat. La conclusió, doncs, és aquesta: si pot, senyor Lindbergh, si en té, prepari el paracaigudes!!

Una altra cosa que va dir Don Delenguas Mariano és que “Espanya aconseguirà sortir d’aquesta tempesta amb esforços propis i el suport dels socis comunitaris”. Ho pot semblar, però el senyor Rajoy segur que no parlava de cap “tempesta [feta] amb esforços propis”, sinó dels esforços propis que “posarem” (els esforçats ciutadans habituals, potser?) al servei del noble objectiu de sortir de la crisi…, ai no, de la tempesta.
Es veu que la brisa marina li va inspirar la vena nàutica, o potser va voler demostrar  que això de les naus i la navegació se li dóna prou bé (no cal que recordem el Prestige, oi?), tant o més bé que al president Mas, i diu que va comparar l’Estat amb una nau momentàniament encallada sota la tempesta en alta mar: “Que no es mogui no significa que corri riscos inevitables, sinó que està navegant amb mar de fons, amb circumstàncies més difícils de l’habitual”...
Que sant Cristòfor i sant Neptú en comandita hi facin més que nosaltres, doncs, i que no canviem això de navegar amb mar de fons a sotsobrar i anar-nos-en al fons del mar… (Això és, que el barco espanyol no arrossegui cap a l’abisme oceànic el vaixell català que té amarrat i amb el qual el capità Mas va dir que havíem de fer la travessia fins a Ítaca –després de segar les cordes, és clar).

Se suposa que amb tanta metàfora marinera allò que feia el president espanyol era parlar de la gran crisi global, perquè de la minicrisi local anomenada Bankia, res de res: terra a sobre, aquí tothom en silenci, i els mangants, que ja han cobrat la indemnització, a córrer tocant el dos i a viiure, que són dos dies!
Això sí, ja poden ploure pedres, o “chuzos de punta”, que diuen els castissos, que el Fantasma continua amb les seves fantasmades, com la de la candidatura a pinyó fix de Madrid com a seu olímpica (ara pel 2020…), i sense deixar de tenir la mirada fixa sobre la privilegiada perifèria, que no es mogui ni un pèl, i que si s’ha de moure, sigui per recular.
…

El primer ministre no vol que es parli de Bankia. Doncs en parlarem. No pas jo, que més enllà del meu paper d’escandalitzat, d’indignat, d’emprenyat i d’accionista majoritari escaldat, poca cosa més en sé, sinó de l’anàlisi de l’Estat oligopòlic castellà que va publicar fa pocs dies al diari (“L’autodestrucció d’Espanya”) un dels meus historiadors de guàrdia, en Xavier Díez, a propòsit de com afronta Espanya la crisi, que té la seva versió cañí en el cas Bankia. El copio aquí quasi sencer, que val molt la pena llegir-lo:

«Resulta temptador fer una comparació de l’Espanya actual amb la França de fa setanta-dos anys. Amb la diferència que cap De Gaulle ens desballestà el règim. Ans al contrari, la Transició permeté acomodar el franquisme a la Constitució, sense que les elits consolidades el 1939 veiessin minvada la seva posició. De fet, l’Espanya reaccionària, autoritària, monopolitzadora de tots els ressorts del poder, manté intactes els privilegis i, com ens mostra la FAES, exhibeix impúdicament la seva ideologia. I, si anéssim més enrere, veuríem les línies de continuïtat amb les mentalitats i les maneres de fer d’un vell imperi que no ha deixat de recular des del segle XVII i és incapaç d’acceptar que els temps han canviat i que ja no es pot viure d’activitats extractives, mentre encara busquen la plata de Potosí a les butxaques dels catalans.

La contradicció entre el món modern i les estructures corcades i anacròniques del vell imperi hispànic semblen metaforitzar-se en la caiguda de la monarquia al cementiri d’elefants a Botswana. Una institució anacrònica, símbol de la permanència de l’Estat en el vell ordre imperial, on la tramuntana de la crisi econòmica ha posat en evidència una feble façana democràtica, ha deixat al descobert les seves misèries. Una façana que cau a trossos i mostra les velles estructures de l’aristocràcia dominant, composta d’una conferència episcopal retrògrada, un alt funcionariat incapaç de comprendre el món, un empresariat dominant de vocació rendista i especulativa i una classe política de formes i continguts inquisitorials, que atribueixen les culpes de tots els mals a l’infidel nacionalista.

»La crisi ha fet caure la façana democràtica, perquè en pocs mesos els hereus ideològics (sovint també biològics) del franquisme i les nissagues imperials han dinamitat els precaris pactes de la Transició. S’ha trencat el pacte social, perquè la reforma laboral ha esbotzat la concertació social i les retallades han enfonsat l’insuficient estat del benestar. S’ha trencat el pacte polític, perquè l’estat profund ha impedit investigar les violacions dels drets humans durant la dictadura i ha perseguit els sectors que buscaven la veritat (el cas Garzón i els obstacles judicials davant el cas dels nens robats en són una bona mostra). S’ha trencat el pacte econòmic, perquè les elits, com la noblesa durant l’antic règim, s’han negat a pagar impostos mitjançant el frau, el paradís fiscal o la seva versió legalitzada, unes SICAV amb gran presència de grandes de España. I, finalment, la costura més desgastada, allà on es preveu més trencadissa: s’ha esberlat el pacte nacional, on a l’aspiració d’una Espanya plural s’hi interposà el cafè per a tothom, i ara els hereus d’un imperi d’estètica que s’acosta a la de Darth Vader imposen la vella aspiració comte-duc-olivariana de la recentralització hostil.

»Com a la França de 1940, la intervenció alemanya ha estat l’excusa perfecta per dur a terme l’agenda oculta, llargament anhelada pel cor de les tenebres de l’obsolet imperi: un retorn desacomplexat a l’antic règim; una societat del privilegi, el retorn dels estaments, l’autoritarisme despietat, la desigualtat extrema, el privilegi feudal de grans empresaris i legionaris de Crist. És per això que busquen posar fi a la sanitat, l’ensenyament, les pensions, la universitat, els mitjans públics, el català o qualsevol assaig d’igualitarisme i pluralitat. Tot plegat entre la suïcida incompetència de les elits i la indolent passivitat social. El Partit Popular ha decidit, doncs, apagar els motors i dirigir l’avió contra les muntanyes, confirmar l’autodestrucció a càmera lenta d’un estat condemnat a la insignificança. I, en aquest context, als catalans no ens queda altra sortida que pitjar el botó de la independència i ejectar-nos fora de la condemnada nau imperial, única opció realista de supervivència col·lectiva. És clar que també tenim aquí el nostre propi Vichy, que fa servir les retallades Merkel-Guindos com una justificació de la seva reaccionària agenda política, i que fa tots els possibles per escamotejar-nos els paracaigudes».

Per si no feia prou yuyu el nom de l’altre disc (Cansados de esperar el fin), en Jorge Martínez i els seus Ilegales (que en el seu temps ja eren depriments amb ganes) tenen en el palmarès aquesta altra (trobada buscant la de dalt), que esperem que no sigui premonitòria. En aquest racó peninsular som uns quants encara que veiem Europa amb simpatia, amb esperança i amb convicció (i amb il·lusió, President!).
__________________________________

[_{Imatge de l’entradeta: el President del Miniimperi espanyol, encara que ha vingut de visita a la colònia catalana a parlar de solucions per a la crisi, no per això ha deixat de preocupar-se per les coses veritablement importants, com l’espanyolització a fons d’Espanya entera}]

tarda de diumenge.
plou sobre les estovalles
i les restes de les menges.
la melangia pren el lloc
a les rialles.
veig als teus ulls humits de pluja
la vida com es despenja,
dura, suau, tan fosca, tan bella,
pel fil d’una trena perlada,
com et pren de les mans gelades,
t’estira dolçament i et puja
pel camí de les estrelles.

Translation (traducción):

[En algún lugar ignoto y más bien oscuro de la geografía femenina, un tropel de bichitos corren alocados en pos de no saben exactamente qué objetivo concreto, y por si fuera poco un cartel puesto por alguien con muy mala idea les confunde. La madre Naturaleza puede ser muy dura, a veces…]

—¡Todos tras de mí! ¡SEGUIRME!
—¿Seguro que vamos bien, jefe?…
—A ver, listillo: ¿quién es el que sabe leer, aquí?!
—Vale, vale, no se enfade…

—¡Hasta nunca, so capullos!
—Mmmm…! Come in, baby!!….
—¡La leche!, y encima es sueca!! Hoy es mi día de suerte, no hay duda…!

Guió i dibus: Min

Translation into Colombian (traducción al colombiano):

[En algún lugar ignoto y más bien oscuro de la geografía femenina, un tropel de bichitos corren alocados en pos de no saben exactamente qué objetivo concreto, y por si fuera poco un cartel puesto por alguien con muy mala idea les confunde. La madre Naturaleza puede ser muy dura, a veces…]

—¡Todos tras de mí! ¡SEGUIRME!
—¿Seguro que vamos bien, jefe?…
—A ver, listillo: ¿quién es el que sabe leer, aquí?!
—Vale, vale, no se enfade…

—¡Hasta nunca, so capullos!
—Mmmm…! Come in, baby!!….
—¡La leche!, y encima es sueca!! Hoy es mi día de suerte, no hay duda…!