L'Hereu Riera

Translation (traducción):

[Hallándose un lector absorto en la lectura, precisamente, del último libro del sagaz periodista de investigación Daniel Estulin, donde éste desmonta el mito Wikileaks al tiempo que demuestra que Julian Assange no es quién creemos, el único libro que destapa las propias filtraciones que Wikileaks nunca
quiso que se desvelaran y a un Julian Assange que ha engañado a todo el
mundo (para compras, pulsar aquí), recibe una llamada telefónica tan misteriosa como anónima que le deja asaz desconcertado y en vilo]

—(Oyes, ándate con cuidado con lo que lees: este Daniel Estulin no es trigo limpio, sino un agente al servicio de la CIA…)
—¿QUÉ? ¿CÓMO DICE? ¿Quién narices es, Usted?
—(Un amigo, y no preguntes más)…. klik!

Guió i dibus: Min

[_{dedicat a la Sílvia M,
que me’l va inspirar}]

Translation into Argentinian (traducción al argentino):

[Hallándose un lector absorto en la
lectura, precisamente, del último libro del sagaz periodista de
investigación Daniel Estulin, donde éste desmonta el mito Wikileaks al
tiempo que demuestra que Julian Assange no es quién creemos, el único
libro que destapa las propias filtraciones que Wikileaks nunca
quiso que se desvelaran y a un Julian Assange que ha engañado a todo el
mundo (para compras, pulsar aquí), recibe una llamada telefónica tan misteriosa como anónima que le deja asaz desconcertado y en vilo]

—(Oyes, ándate con cuidado con lo que lees: este Daniel Estulin no es trigo limpio, sino un agente al servicio de la CIA…)
—¿QUÉ? ¿CÓMO DICE? ¿Quién narices es, Usted?
—(Un amigo, y no preguntes más)…. klik!

L’oferta de festivals i concerts que se celebren al llarg i ample de Catalunya durant l’estiu és una passada: encara que la bossa sonés bé i el temps fos elàstic, ni així no us els acabaríeu. Val més agafar-s’ho amb calma, sobretot si l’edat, raonablement provecta, us permet el luxe de no deixar-vos atabalar per urgències que no siguin autènticament de primera classe.
Pel que fa a mi, amb el concert que vaig tenir de regal diumenge passat a les escales de la Catedral de Santa Maria de Girona em dono per ben pagat. Era el concert de l’Anoushka Shankar, la prodigiosa intèrpret de sitar, que ja havia estat a Girona fa uns anys, també en el marc del Festival de Músiques Religioses i del Món. Deixo els detalls tècnics per a la completa crònica d’en Xavier Castillón a El Punt, que afusello sencera (més que res per no esguerrar-la), i em limito a comentar aquí que l’actuació de l’Anoushka va ser un plaer per als sentits, un luxe oriental amb totes les lletres. Mentre em regalava amb la seva música, no podia evitar recordar la del seu pare, el gran Ravi Shankar, del qual vaig ser devot seguidor durant un temps (un servidor tenia unes quantes cassettes seves, que eren una cosa que hi havia abans per escoltar música, benvolguts joves que pugueu estar llegint aquestes ratlles). I ves per on, de pare a filla, i qui sap si la història tindrà continuïtat algun dia amb el petit Zubin, que ara té tot just quatre mesos i que diumenge ja va trepitjar (diguéssim) l’escenari, a aquesta tendra edat, més precoç encara que la seva mare!

«Ambient de gran esdeveniment, diumenge a les escales de la catedral de
Girona, amb motiu de la presentació mundial –en realitat, una
preestrena, perquè el disc no sortirà fins a la tardor– de Traveller,
el primer àlbum d’Anoushka Shankar per a Deutsche Grammophon. De fet, a
la primera fila del públic hi havia, entre altres directius d’aquesta
discogràfica històrica i sempre referencial, el seu president, Michael
Lang, que controlava amb el telèfon mòbil que la retransmissió en
directe del concert per streaming, a través del web Medici.tv,
funcionava correctament. No hi van faltar mitjans perquè fos així: un
bon grapat de càmeres van immortalitzar el concert, que durant tres
mesos es podrà veure gratuïtament a Medici.tv.
…

»Anoushka Shankar, que l’any 2000 va inaugurar amb només 19 anys el
primer Festival de Músiques Religioses del Món, va tornar al mateix
escenari per presentar Traveller, ja com una intèrpret consagrada
que és bastant més que la filla de Ravi Shankar. Aquesta dona, que és
en ella mateixa tota una fusió de cultures –va créixer entre Londres,
Delhi i Califòrnia–, suma a qualitats com ara el virtuosisme, la bellesa
i l’elegància un gran interès per anar sempre a la recerca de noves
fronteres per traspassar en el seu ofici, com a intèrpret i compositora.
En el cas de Traveller, Anoushka ha anat a buscar la saviesa del
productor espanyol Javier Limón –un dels pocs productors estatals amb
un segell realment propi, que ja ha treballat amb altres artistes
internacionals, generalment dones, com ara la portuguesa Mariza i la
grega Eleftheria Arvanitaki– per cercar junts les connexions ancestrals
entre la música índia i el flamenc, a través de la cultura nòmada del
poble gitano.

»Anoushka va obrir el concert acompanyada només del
percussionista Pirashanna Thevarajah i Kenji Ota, intèrpret de tambura,
un instrument indi de corda polsada que crea un brunzit sonor constant i
molt subtil, però segurament amb un gran potencial hipnòtic i màntric.
El trio va interpretar una raga bhairavi, per delimitar una mica
el terreny propi dins la tradició musical índia, abans que entressin els
altres músics en escena –vuit en total, inclosos un guitarrista i un
percussionista flamencs i la cantaora Sandra Carrasco– per endinsar-se ja en el mestissatge intercontinental de Traveller. Tanguillos, buleries, tangos i seguiriyas, que són inequívocament flamencs i indis alhora, amb un diàleg fluid entre el sitar i la guitarra espanyola, el cajón
i les percussions asiàtiques, el violí i el xenai, una espècie d’oboè
indi. Va ser impressionant la col·laboració amb el pianista flamenc
Pedro Ricardo Miño i, a l’altre extrem, una mica frustrant l’aportació
del guitarrista Pepe Habichuela, segon convidat especial de la nit, que
no va acabar de brillar com era previsible. En canvi, sí que va ser tot
un encert la intervenció en un parell de temes de Shalini Patnaik, una
ballarina índia nascuda a Califòrnia, amb una gran expressivitat i un
control absolut de tots els seus òrgans, des dels ulls fins als dits, en
plena harmonia amb la música d’Anoushka Shankar, que va tancar el
concert amb una peça del seu pare, el mestre Ravi. I també al final, el
seu marit, el director de cinema Joe Wright, va sortir a escena portant a
coll la seva última gran creació en comú: el petit Zubin, de 4 mesos».

[Més info a l’entrevista que el mateix periodista X Castillón va fer-li abans del concert a Girona: “Ara entenc millor el que diu una buleria”]

«Vam trobar fluix, superficial i, sobretot, mancat de memòria històrica el documental que va emetre diumenge TV3, a 30 minuts,
dedicat a la qüestió valenciana. Com es pot fer un treball sobre aquest
tema sense esmentar en cap moment el nom de factòtums de la transició
com Abril Martorell, Manuel Broseta o Alfonso Guerra i les decisions
polítiques que van prendre en relació al País Valencià? Com es pot
ignorar la inflació i subvenció del blaverisme? Com es pot obviar
Fuster, no solament com a pensador de la col·lectivitat sinó com a
destinatari de la violència blavera? Per què en cap moment no s’esmenta
que al País Valencià s’ha utilitzat una majoria política per legislar
contra una evidència científica, com és la unitat de la llengua? El
documental té un error gravíssim que l’invalida i que acaba tergiversant
els fets: sembla que la situació de conflicte hagi sorgit
espontàniament, gairebé ingènuament, com a producte d’alguns malentesos
que quatre joves estudiants catalans i valencians poden superar
compartint unes Xibeca. Res més lluny de la realitat. El conflicte
valencià ha estat creat i sostingut. És producte d’uns interessos
polítics, d’una planificació i d’una estratègia. És una intoxicació feta
a consciència, perpetrada per l’espanyolisme amb la finalitat de
mantenir el País Valencià ben amarrat a Espanya i com més lluny millor
de Catalunya. Res d’espontaneïtat: fons de rèptils per enverinar
l’opinió i pel que convingui. I que consti: no solament es tracta de
separar al màxim el País Valencià de Catalunya, sinó també, i sobretot,
d’arrasar la cultura i la identitat del País Valencià i, en primer
terme, de minoritzar la llengua i anar-la ofegant. Enganyats per
l’espantall del suposat imperialisme català –una expressió que fa riure–
molts valencians no s’adonen que el primer objectiu de l’operació és
justament anihilar la personalitat valenciana. L’espanyolisme ha dut a
terme al País Valencià una gran operació de manipulació social que li ha
sortit molt bé. I, veient el reportatge de TV3, diríem que l’èxit
continua».

Miquel Pairolí, “Ni senyal ni encert”, Avui/ElPunt, 5/5/2011

Avui dijous, dia de sant Fermí i dia gran de la festa dels santfermins a Pamplona, on la cultura de la tortura i mort de toros en una plaça rodona reedita una vegada més l’anomenada fiesta nacional espanyola, a Girona la gent de la cultura (l’altra, la del pensament i del coneixement) anava a l’enterrament de l’escriptor Miquel Pairolí, un dels millors articulistes del país i el columnista de capçalera de molts dels lectors dels diaris El Punt i l’Avui, com jo mateix. (Aquí, tots els “Escaires”).
Aquests dos rotatius duien en l’edició d’aquest dijous, com és natural, unes quantes bones mostres del dol que ha causat la desaparició de l’escriptor de Quart d’Onyar en amics i companys de feina, que en dibuixaven el seu perfil personal i professional. Tothom està d’acord que hem perdut, i en plena maduresa, una altra figura destacada de la creació literària, però també en la defensa del país, el país complet que reivindicaven Joan Fuster des del País Valencià o Joan Coromines des del Principat, per exemplificar-ho en dues icones del catalanisme inequívoques.
Per això he triat, a tall d’homenatge des d’aquest petit racó, un dels seus articles dedicats a la qüestió valenciana, la realitat del País Valencià, de la qual el blaverisme en va fer qüestió a partir d’un cert moment de l’exemplar transició espanyola i en la qual ha esmerçat uns esforços i una mala llet contra la qual no s’ha sabut, no s’ha pogut i/o no s’ha volgut reaccionar amb la mateixa contundència, ni des del País Valencià mateix ni des de Catalunya, on fa la impressió que hom no s’ha acabat d’adonar mai totalment de la magnitud de la tragèdia, ni llavors, en temps dels lamentables Abril Martorell, González Lizondo i companyia, ni ara, amb els seus dignes successors del mal anomenat Partit Popular de la corrosiva parella de fet Camps-Barberà.
Pairolí no deixava d’insistir-hi: es tracta d’una batalla desigual, en la qual Catalunya i el català tenen les de perdre, i no ens podem distreure, perquè l’atac va contra la columna vertebral del país. No és cosa de pendre-s’ho de broma ni de fer el badoc. Aquest article seu reproduït a dalt, en Miquel el va escriure el dia 5 de maig, fa tot just dos mesos. Mentrestant, Espanya, l’Estat constitucional espanyol, s’ha negat una vegada més (contradient l’esperit de la mateixa Constitució i de la Carta Europea de les Llengües) al reconeixement del català com a llengua oficial a la Unió Europea (amb la conseqüència pràctica que pot obligar, quan li doni la gana, a etiquetar “almenys en castellà” tots els productes fets a Catalunya, seguint la directiva comunitària publicada fa un parell de dies), mentre que, per contra, continua mantenint a l’àmbit de les institucions comunitàries l’aberrant distinció entre català i valencià com a “llengües diferents”… I mentre no fa res per impedir que el govern de Francisco Camps continuï la seva feixista involució lingüística a l’escola i en l’espai comunicatiu valencians, amb l’histèric emmordassament a què té sotmesa l’emissió de TV3 en aquell territori germà, rebatejat com a Comunitat Valenciana amb la perversa intenció d’agermanar-lo a les altres comunitats espanyoles.
Avui, d’altra banda, el telenotícies ens informava que s’ha entrat al Congrés dels Diputats espanyol la ILP que, segons els seus promotors (entre ells l’imprescindible Eliseu Climent), ha de solucionar d’una vegada per totes el problema de la reciprocitat d’emissions interregionals, i per tant la de TV3-Canal 9. I aquest dissabte, dia 9, nova manifestació a Barcelona, un any després de la monstruosa manifestació del 10 de juliol del milió i mig de catalans emprenyats…

(la lluita CONTINUA)

Deia l’altre dia que en la revolta o moviment dels indignats vaig veure-hi voleiant dos insectes que em tenien mosquejat. El primer era el temor de (tornar a) veure créixer acceleradament una criatura ufana i vigorosa, plena de salut, i veure com, després d’enamorar tothom amb la seva gràcia, amb la seva frescor i espontaneïtat, feia mutis pel fòrum, enduta pel vent dels dies que passen i enduent-se amb ella una muntanya d’energia, d’il·lusions, de ràbia i d’esforços, i deixant rere seu amb un pam de nas els qui havien vist en ella alguna mena de superhome sense capa o de messies amb flauta… La sacsejada d’aquella remoguda va ser forta, i amb el temps veurem quins efectes pot haver tingut, en la societat, en la política (més enllà de les insòlites manifestacions contra la banca i els banquers fetes recentment per tres tenors del PSOE, Gómez, Blanco i Pérez Rubalcaba —el qual a més ha assegurat que, ves per on, sap “com resoldre l’atur”!) i, sobretot, en l’economia (que és on previsiblement en tindrà menys, tot i ser aquesta la mare dels ous).

L’altre motiu de mosqueig me’l va inspirar una pancarta que vaig veure a
l’acampada de la Puerta del Sol, quan la revolútum tot just acabava d’esclatar: aquella
“Spanish Revolution” que resava va fer que el malpensat que porto a dins (o el gat escaldat per les aigües bullents espanyoles, hauria de dir) em fes sospitar que algun espavilat havia lligat de seguida la revolta madrilenya
amb la del Maig del 68 francès, que seria una manera més d’homologar la moderna
Espanya postfranquista i neomonàrquica: ara, a més, amb la seva pròpia i
inesperada revolta popular, i Europa d’allà dalt estant mirant-s’ho i fent-se’n creus! Per si algú
dubtava encara que Espanya i els espanyols són la reòstia amb patinet! Després d’això,
les successives onades de la protesta “a províncies” només podien ser
una rèplica menor, provinciana, i feta, naturalment, emulant l’original. Això incloïa, és clar, l’ús de la famosa “lengua común”, la que
“entendemos todos”…, aprofitant que el Pisuerga passa per Valladolid: ¿qui tindria nassos de fixar-se en
una collonada com aquesta, si la protesta era “apolítica” cent per cent, únicament i purament “social”? Es tractava d’ensorrar el
capitalisme, conxo!, no pas de parlar de nacionalismes de via estreta…

I l’espoli fiscal?, va recordar finalment algú des de les províncies catalanes: ¿no hauria d’anar també al capítol de situacions injustes i per tant de reclamacions a fer?
Ah, bé, és cert que Catalunya pateix aquest suplement “espanyol” de la Gran Crisi global… En fi, parlem-ne. I sí:
després d’un penós procés, al final sembla que es va admetre, per bé que més aviat a
contracor, fins i tot el dret d’autodeterminació dels pobles. La berruga és tan clamorosa, el robatori és tan descarat, que una assemblea de guais no podia pas obviar-ho. Però quina cosa més tèbia, de compromís, per complir l’expedient i encara gràcies!

Diu l’editorial de l’últim número d’El Temps, on s’analitzen “les fronteres de la indignació”: «Les acampades de les grans ciutats i les manifestacions que se n’han
derivat han retornat el debat polític a l’eix esquerra-dreta i
l’altermundialisme ha desbordat la iniciativa que havia pres el
catalanisme.
Tot plegat ha acabat generant una gran desconfiança en
el catalanisme menys esquerrà, que considera que el moviment dels
indignats és una sucursal política de la Puerta del Sol que,
objectivament, va contra les aspiracions del sobiranisme català.
(…) És un error que el catalanisme entri en conflicte amb un moviment que
s’ha demostrat de masses. Però també és equivocat de desplaçar l’eix del
debat cap allà on marquin unes persones concentrades al quilòmetre zero
de Madrid».
Un moviment de masses, sí, però que tanmateix va atacar els diputats del Parlament de Catalunya el dia que s’havien d’aprovar els Pressupostos “retallats” (obligatòriament, a causa de les despeses de manteniment d’aquest muermo que en diuen Espanya), i no va fer pas cap acció similar a cap altre parlament de l’Estat, i tampoc en el més “important”, de més pes específic polític i financer, i que es troba a la Carrera de San Jerónimo de la capital espanyola, no pas lluny de la Puerta del Sol. Tres quarts del mateix es podria dir de la policia assassina catalana, coneguda arreu del món per la seva ferocitat, i al costat de la qual les altres policies són com l’osset de Mimosín… “Cataluña debe pagar”: aquesta és la consigna carpetovetònica, i ha quedat clar que dins la melée de la mundialment famosa Spanish Revolution la consigna no ha estat pas derogada: i ¿com ho havia de ser, si gairebé no va ser ni tan sols considerada? A Spain, {spanish = castellà}, i prou, i no hi ha més cera que la que crema: l’últim dia del mes passat, a Madrid, en el Congrés de Diputats que els indignats van respectar escrupolosament, els senyors diputats i diputades (incloent-hi els 25 prestats pel PSC) van votar contra l’oficialitat del català a les institucions de la Unió Europea. És indignant, però dir-ho fa pagès…, queda com rústic, no?

En la primera entrega d’aquestes observacions sobre els campaments del 15-M vèiem l’economista Arcadi Oliveres, guru dels altermundistes, explicant com calia posar fi a l’especulació financera i al frau fiscal, nacionalitzar els bancs socorreguts amb diner públic (com va fer Bush als EUA), repartir solidàriament el treball tot reduint la jornada laboral (com va fer Jospin a França), i fer decréixer l’economia com a “única solució per sortir de la crisi” i també perquè “el planeta no pot més”, i ho va amanir tot amb una cascada de números i xifres impressionant. (Tot això, i més, ho apunta també en el vídeo reproduït). Però no va dir (que jo sàpiga) ni mu sobre la morterada immoral de calés que paguem a l’Estat castellà els imbècils dels catalans en concepte d’impost
revolucionari no-nacionalista…

En el debat de l’Àgora
de TV3, del 31/5/11, molt interessant tot ell, va resultar particularment amè el subtil joc d’esgrima entre els dos sociòlegs convidats: Salvador Cardús, professor a la UAB, i Dídac
Sánchez Costa, fundador de la Cooperativa Integral Catalana, que hi era en representació dels indignats de la Plaça de Catalunya barcelonina. Fins a quin punt els representava, però?, i en quin nombre? Primer problema.

En Cardús, que és de la meva quinta i doncs deu haver tingut temps de sospesar amb una certa calma, tot i admetre d’entrada (que podria ser d’altra manera?) l’enorme quantitat de raons objectives que hi ha per a la indignació (i per al cabreig més furiós, dit sense tanta cursileria) va discutir el maximalisme d’alguns dels criteris del seu col·lega (“dir que això no és una democràcia és molt tremendo, i perillós”, li va etzibar), i li va dir que no flipés tant amb les propostes del moviment 15-M, algunes de les quals “s’assemblen molt a les que defensa Justícia i Pau des de fa 40 anys”, com va reconèixer Arcadi Oliveres, que n’és el president. Aquest, per la seva banda, va deixar anar la que per a mi seria la frase de la nit: “La gran complexitat mundial tampoc sembla gaire procliu a la democràcia”…, i la democràcia sembla que tampoc troba economistes ni polítics que l’ajudin a evitar que l’economia li pugi a cavall, hi afegiria jo. Però el que em va tombar d’esquena va ser en Sánchez Costa quan, després d’afirmar que el M15M “obre camins que encara no s’han explorat en política” (bufa!), va dir, intentant definir una mica, que les propostes serien “més aviat llibertàries, més que comunistes”. Els grans elefants hereditaris de l’economia especulativa, de les finances globals (que són els que provoquen totes les crisis, i doncs també aquesta i les que vindran), poden continuar pasturant tranquil·lament allà dalt de la seva inabastable muntanya, que cap d’ells no sucumbirà ara per ara a les picades de les furioses formigues llibertàries…

“¿Hay crisis?”:
la història ja venia de lluny. En aquest vídeo de Geronación hi ha algunes
imatges ja desfasades (per sort), però la lletra és tan actual com el dia que
va ser escrita i recitada.

Després de la paragrafada catalanòfila precedent, i perquè ningú no es pensi que ens l’agafem amb paper de fumar i només ens
fixem obsessivament en els aspectes relacionats amb el “tema
nacionalista”, aquestes eren, a 30 de maig, segons el mail rebut per un servidor, les propostes redactades (en
castellà) i aprovades en assemblea:

 
Difundid, por favor.

Hola, estas son las propuestas aprobadas en la asamblea de la protesta de Sol.
Difícilmente se oirán en los medios y la página web no para de caerse así que
está bien difundirlas por email.

Haced un esfuerzo por leerlas!!
Estas son algunas de las medidas que, en cuanto ciudadanos, consideramos
esenciales para la regeneración de nuestro sistema político y económico. ¡Opina
sobre las mismas y propón las tuyas en el foro!

1. ELIMINACIÓN DE LOS PRIVILEGIOS DE LA CLASE POLÍTICA:

—Control estricto del absentismo de los cargos electos en sus
respectivos puestos. Sanciones específicas por dejación de funciones.
—Supresión de los privilegios en el pago de impuestos, los años de
cotización y el monto de las pensiones. Equiparación del salario de los representantes
electos al salario medio español más las dietas necesarias indispensables para
el ejercicio de sus funciones.
—Eliminación de la inmunidad asociada al cargo. Imprescriptibilidad de
los delitos de corrupción.
—Publicación obligatoria del patrimonio de todos los cargos públicos.
—Reducción de los cargos de libre designación.

2. CONTRA EL DESEMPLEO:

—Reparto del trabajo fomentando las reducciones de jornada y la
conciliación laboral hasta acabar con el desempleo estructural (es decir, hasta
que el desempleo descienda por debajo del 5%).
—Jubilación a los 65 y ningún aumento de la edad de jubilación hasta
acabar con el desempleo juvenil.
—Bonificaciones para aquellas empresas con menos de un 10% de
contratación temporal.
—Seguridad en el empleo: imposibilidad de despidos colectivos o por
causas objetivas en las grandes empresas mientras haya beneficios,
fiscalización a las grandes empresas para asegurar que no cubren con
trabajadores temporales empleos que podrían ser fijos.
—Restablecimiento del subsidio de 426EUR para todos los parados de
larga duración.

3. DERECHO A LA VIVIENDA:

—Expropiación por el Estado de las viviendas construidas en stock que
no se han vendido para colocarlas en el mercado en régimen de alquiler
protegido.
—Ayudas al alquiler para jóvenes y todas aquellas personas de bajos
recursos.
—Que se permita la dación en pago de las viviendas para cancelar las
hipotecas.

4. SERVICIOS PÚBLICOS DE CALIDAD:

—Supresión de gastos inútiles en las Administraciones Públicas y
establecimiento de un control independiente de presupuestos y gastos.
—Contratación de personal sanitario hasta acabar con las listas de
espera.
—Contratación de profesorado para garantizar la ratio de alumnos por
aula, los grupos de desdoble y los grupos de apoyo.
—Reducción del coste de matrícula en toda la educación universitaria,
equiparando el precio de los posgrados al de los grados.
—Financiación pública de la investigación para garantizar su
independencia.
—Transporte público barato, de calidad y ecológicamente sostenible:
restablecimiento de los trenes que se están sustituyendo por el AVE con los
precios originarios, abaratamiento de los abonos de transporte, restricción del
tráfico rodado privado en el centro de las ciudades, construcción de carriles
bici.
—Recursos sociales locales: aplicación efectiva de la Ley de
Dependencia, redes de cuidadores locales municipales, servicios locales de
mediación y tutelaje.

5. CONTROL DE LAS ENTIDADES BANCARIAS:

—Prohibición de cualquier tipo de rescate o inyección de capital a
entidades bancarias: aquellas entidades en dificultades deben quebrar o ser
nacionalizadas para constituir una banca pública bajo control social.
—Elevación de los impuestos a la banca de manera directamente
proporcional al gasto social ocasionado por la crisis generada por su mala
gestión.
—Devolución a las arcas públicas por parte de los bancos de todo
capital público aportado.
—Prohibición de inversión de bancos españoles en paraísos fiscales.
—Regulación de sanciones a los movimientos especulativos y a la mala
praxis bancaria.

6. FISCALIDAD:

—Aumento del tipo impositivo a las grandes fortunas y entidades
bancarias.
—Eliminación de las SICAV.
—Recuperación del Impuesto sobre el Patrimonio.
—Control real y efectivo del fraude fiscal y de la fuga de capitales a
paraísos fiscales.
—Promoción a nivel internacional de la adopción de una tasa a las
transacciones internacionales (tasa Tobin).

7. LIBERTADES CIUDADANAS Y DEMOCRACIA PARTICIPATIVA:

—No al control de Internet. Abolición de la Ley Sinde.
—Protección de la libertad de información y del periodismo de
investigación.
—Referéndums obligatorios y vinculantes para las cuestiones de gran
calado que modifican las condiciones de vida de los ciudadanos.
—Referéndums obligatorios para toda introducción de medidas dictadas
desde la Unión Europea.
—Modificación de la Ley Electoral para garantizar un sistema
auténticamente representativo y proporcional que no discrimine a ninguna fuerza
política ni voluntad social, donde el voto en blanco y el voto nulo también
tengan su representación en el legislativo.
—Independencia del Poder Judicial: reforma de la figura del Ministerio
Fiscal para garantizar su independencia, no al nombramiento de miembros del
Tribunal Constitucional y del Consejo General del Poder Judicial por parte del
Poder Ejecutivo.
—Establecimiento de mecanismos efectivos que garanticen la democracia
interna en los partidos políticos.

8. REDUCCIÓN DEL GASTO MILITAR

——————————
————————–

ELIMINAR EL SENADO.

NORUEGA, SUECIA, DINAMARCA, NO TIENEN SENADO, ALEMANIA SOLO 100 SENADORES y
EE.UU. UN SENADOR POR CADA ESTADO.

LOS GRANDES TEÓRICOS DEL DERECHO INTERNACIONAL Y CONSTITUCIONAL OPINAN QUE ES
UNA CÁMARA INNECESARIA, PRESCINDIBLE Y QUE ESTÁ EN EXTINCIÓN, ¿ENTONCES POR QUÉ
TENEMOS QUE MANTENER A 260 SENADORES?

DE ESTA FORMA AHORRAREMOS 3.500 MILLONES DE EUROS CADA AÑO.

ELIMINAR LA PENSIÓN VITALICIA DE TODOS LOS DIPUTADOS, SENADORES Y DEMÁS “PADRES DE LA PATRIA”.

ELIMINAR A TODOS los diplomáticos excepto un embajador y un cónsul en cada
país. No es posible que gastemos en esto más que Alemania y el Reino Unido.

Con eso, y con rebajar un 30% las partidas 4, 6 y 7 de los PRESUPUESTOS
GENERALES DEL ESTADO (transferencias a sindicatos, partidos políticos, fundaciones opacas y
varios), se ahorrarían más de 45.000 millones de Euros y no haría falta tocar
las pensiones ni los sueldos de los funcionarios, como tampoco haría falta
recortar 6.000 millones de Euros en inversión pública.

CON LA MITAD DEL DINERO QUE EL ESTADO SE AHORRARÍA CON ESTAS MEDIDAS, SE ACABARÍA LA CRISIS EN ESPAÑA

Por el cambio de la ley electoral, y por una democracia participativa de
verdad, donde nuestra opinión, la de los ciudadanos, sea lo que gobierne,
no una papeleta cada cuatro años y que hagan con ella lo que quieran sin dar
cuentas ni explicaciones.

Por el cambio de la ley electoral, y por una democracia participativa de verdad
¡Espabilemos de una vez! ¡No sigamos dormidos y aletargados!

SI ESTÁS DE ACUERDO, DIFÚNDELO.
______________________________

Addenda:

a/ Una de dues: o això és una carta als Reis (d’Orient) o bé són (simples) propostes polítiques (algunes d’elles ja en vigor, com recordava l’altre dia algú), perfectament canalitzables pels conductes regulars, parlamentaris. (I si no, com pensaven dur-les a la pràctica?, que hi ha alguna manera directa de fer-ho que no sapiguem?). Vist així, no és estrany que l’endemà del dia del bloqueig al Parlament mossèn Joan Herrera se sentís personalment ofès i ferit, i que ho manifestés a més en públic, a la manera rousseauniana…

b/ “La logística ens està prenent molta energia”, diu el noi del micro, i parlen de constituir comissions i subcomissions, que no deixa de deixar anar un tufillo burocràtic, parbleu!, i també diuen d’estendre el moviment cap als barris… I un bon dia algú va tenir la brillant idea de fer una “marxa sobre Madrid” que surti de “diferents punts d’Espanya”, i com que Barcelona n’és un, doncs apa, cap a Sol!… A què fer-hi?, a tancar el cercle?

Translation (traducción):

[Escena vista el otro día en la Croisette de Canes, en los aledaños del festival anual del séptimo arte, donde la relación entre los artistas y sus fans es franca, muy próxima, cuasi promiscua]

—Ahí donde la ves, es toda un hacha del método Stanislawsky de interpretación…
—¡No me digas!…
—Lo que oyes, y además dicen que ahora va a rodar un filme ni más ni menos que con el superexpresivo Richard Gere…
—¡Qué fuerte, qué fuerte!

Guió i dibus: Min

Translation into Mexican (traducción al mejicano):

[Escena vista el otro día en la
Croisette de Canes, en los aledaños del festival anual del séptimo arte, donde
la relación entre los artistas y sus fans es franca, muy próxima, cuasi
promiscua]

—Ahí donde la ves, es toda un hacha del método Stanislawsky de interpretación…
—¡No me digas!…
—Lo que oyes, y además dicen que ahora va a rodar un filme ni más ni menos que con el superexpresivo Richard Gere…
—¡Qué fuerte, qué fuerte!

sona de ponent
una nota sostinguda
per un primíssim alè
de l’aire encès,
com torxes dins la jungla;
en el vapor de la fosca
els arbres suen.
el Gran Guerrer
crema l’última pipa
i s’esfuma