Va arribar el Progrés,
empès per nobles fal·leres,
a descarregar els seus detritus
sobre el Jardí de l’Edèn.
Després l’alcohol i els virus
van acabar de fer la feina.
Ara la selva és un incendi
on cremen totes les llars.
Asseguts a terra
a l’eixida del darrere,
observen, astorats,
àngels amb l’espasa
encallada a la beina;
com menys se l’esperi,
més dura serà la caiguda.
La Terra és una illa perduda
llançant un SOS a l’univers.
Yaumara Cos Castro (Guantánamo, Cuba, 1981 – Sarrià de Ter, Catalunya, 2010)
Fuiste para nosotros
la luz de nuestra vida,
la timonel que supo
llevar a buen puerto
a su familia.
Fuerte como una roca
cuando era conveniente,
y cariñosa
cuando más lo necesitamos,
nunca, nunca
podremos olvidarte.
Constatàvem en el post anterior que el gran partit catalanista de centre (de dreta, com li agrada dir al secretari general ecosocialista Joan Herrera successor del prejubilat Xuan Saura) no està per la feina: malgrat que bona part de la seva militància és sobiranista, els líders i l’altra bona part de militants no aposten pas per la independència, ara per ara (veurem quan arribarà l’ara sí!, la versió política equivalent de l’aquest any sí! del Barça que hem pogut disfrutar a mans salves, aquests últims anys, malgrat l’inveterat pessimisme –derrotisme– de molts culés de tota la vida, i malgrat totes les artimanyes i els escarafalls integristes del presumpte señorío castellà… Potser, segurament, continuant amb la metàfora –figura literària a la qual és tan aficionat el conductor de CDC–, allò que ens falta és només trobar un entrenador que entengui el país i cregui en les seves possibilitats i sàpiga com fer-les rendir).
Ho ha vingut a confirmar, per si en quedava algun dubte, el número dos del partit, Felip Puig, en unes declaracions dimarts a Catalunya Ràdio recollides per l’Avui: “CiU no aposta per la independència en la propera legislatura”, deia Puig, encara que “no renuncia”, hi va afegir, “que Catalunya sigui un Estat normal a Europa i al món a mig i llarg termini”… És bo saber-ho. Igual que saber que, en comptes de perdre el temps en aquestes collonades, que van per llarg, es dedicaran a reconstruir (?) la confiança ciutadana i… a lluitar contra la crisi!, vaja, que és l’argument suprem que solen esgrimir el PP, sobretot, i els altres grups que fan mans i mànigues per treure dels focus d’atenció de la gent catalana la temptació de l’independentisme, ves per on!
La part millor, però, de les respostes de Felip Puig sobre el tema venia a continuació: CiU vol “la màxima sobirania per a Catalunya”, va dir, de manera que quan això
esdevingui “voluntat compartida i majoritària de la societat catalana,
la federació liderarà aquest procés”. És sensacional! ¿Quan s’és vist que un líder esperi cap on es dirigeix la gent per posar-s’hi al capdavant i guiar-la? Se suposa que un líder fa les seves propostes –prèviament pensades i meditades–, les raona i les defensa, convenç de la bondat i la solidesa dels seus arguments l’auditori al qual es dirigeix, i quan li són acceptats ell passa a davant a obrir pas. No pas al revés! Si la gent s’ha posat en marxa, deu ser que té el seu propi gps i ja sap cap on va, no? Si això funcionés com diu en Puig, el Poble Escollit encara es trobaria perdut a Egipte, fent de manobres gratis i menjant cebes per dinar…
Això sí, el nostre home encara va tenir temps de ficar-se amb en Castells i el seu semiPSC, i per extensió amb el Trist-i-partit (l’expressió és puigiana), que ha liquidat els seus pesos pesants Carod-Rovira, Saura i el mateix Castells. I pel que fa a les possibles aliances amb el diable, PP i PSOE, va dir que ni sí ni no, sinó tot el contrari, ja que “en aquests moments no hi ha cap porta oberta de diàleg amb Espanya”. A veiam si n’obren alguna, doncs. Esperarem pacientment… Al capdavall, estant com estem en aquesta confortable garjola, què ens queda, sinó esperar?
Una altra manera no menys sensacional de pentinar el gat, per matar el temps, és la que proposa Antoni Puigverd amb una altra bonica metàfora, la ja prou coneguda de la mata de jonc. En parlava aquest dia Ramon Sargatal al diari (Puigverd, Montaigne i el jonc): «Segons ell, els catalans hauríem d’actuar com Montaigne, que va
deslliurar el seu poble de ser arrasat pels anglesos gràcies a la sàvia
decisió de no fortificar-lo com els llogarrets veïns. Es tracta d’una
variació sobre una metàfora que havia utilitzat abans: la del jonc,
aquesta planta que sap vinclar-se en les adversitats per tal de no
trencar-se. A mi el símil no m’agrada gens, però no pas perquè pensi que
els catalans no hem de ser flexibles, sinó perquè atribuïm als
castellans la força imparable de la riuada o del temporal de vent, i
potser ja no és tant així, oi?».
Això és el que em subleva d’aquesta manera de veure el problema: donar per sabut que el rival –l’enemic, parlant en plata– és un tros de bèstia i, en lloc de rebelar-s’hi i engegar-lo a pastar fang –i denunciant-lo a les autoritats–, aguantar les seves garrotades amb la paciència de Job tot mirant cap al cel amb els ulls en blanc, i demanant-nos, a més, a tots els connacionals maltractats, que no demanem auxili, que ningú ens escoltarà i, per acabar-ho d’adobar, el senyor ogre encara es podria enfadar més, i per tot plegat encara ens quedaríem amb una gran frustració, amb l’intent…
Sargatal, de tota manera, acabava el seu bitllet destrossant la metàfora de la flexibilitat amb paraules contundents: «Un jonc? Ves que no acabem semblant un ridícul saltamartí, sempre dempeus i rient al nen, però sense avançar cap enlloc…»
Sobre la mata de jonc hi ha tanmateix una altra metàfora, molt més antiga i d’una força gràfica molt eloqüent, en el sentit que expressava fa poc en una
entrevista al canal 3/24 de TVC, Manel Valdivieso, director tècnic de la
Jove Orquestra Nacional de Catalunya (JONC): en el sentit que la unió fa la força. Cedeixo la paraula a Jaume Cervelló, que anotava això a la seva bitàcola, Llibreta de camp, el febrer del 2008:
«Jaume I va
ser un gran conqueridor, però en el seu testament va mostrar la concepció
patrimonial que tenia de l’estat i partia el país deixant a Pere el
Gran Catalunya, Aragó i València; al germà petit Jaume li
deixava Mallorca, Menorca (llavors encara en poder dels moros), les
Pitiüses, els comtats del Rosselló i la Cerdanya i els territoris que conservava a Occitània: passà a ser rei d’aquests territoris coneguts amb el nom de Jaume II de Mallorca. D’altra
banda, a l’època entre els contemporanis hi hagué consciència dels
inconvenients d’aquella política patrimonial per la divisió que creava,
necessitant diferents tractats i “juraments” per esmenar-ho i impedir el
desmembrament. El cronista Ramon Muntaner va comparar-ho amb l’exemple
de la Mata de Jonc: “La
mata de jonc ha aquella força qui, si tota la mata lligats amb una
corda ben forts, e tota la volets arrencar ensems, dic-vos que deu
hòmens, per bé que tirin, no l’arrencaran e encara con gaire més si
preguessen; e si en llevats la corda, de jonc en jonc la trencarà tota
un fadrí de vuit anys, que sols un jonc no hi quedarà”».
_________________________________________________
[La il·lustració de l’entradeta l’he manllevat també de la mateixa entrada del blog de Jaume Cervelló]
He llegit amb astorament, a la secció de Llibres d’El Punt, l’aportació que fan al debat sobiranista dos joves militants de CDC, Àlvar Thomàs i Jordi Manent (fill de l’escriptor Albert Manent), en forma d’un volum titulat La temptació independentista, perquè la seva aportació, com ja revela el títol, és per desqualificar la “radicalització” del terç de la societat catalana que diuen ells que és nacionalista, i és a aquest sector de catalans, que es dirigeixen, a la “minoria del nacionalisme que ara mateix està perplexa en veure cap on ha conduït la temptació independentista”.
L’assaig dels dos militants convergents desenvolupa, com explica l’autor de la ressenya, David Marín, des de Lleida (l’obra és publicada per Pagès Editors), l’opinió expressada per Artur Mas en el sentit que la societat catalana no està madura per a un referèndum per la independència, i jutja amb extrema severitat, diu Marín, els partits i líders polítics que han alimentat aquests anys la idea de la independència “sense tenir en compte les dificultats i els costos que significaria per al país un procés com aquest”, arrossegant el catalanisme “cap a posicions extremes on pot perdre l’hegemonia i generar una gran frustració”.
La meva perplexitat, si no supera la d’aquesta minoria detectada pels dos assagistes, deu estar-hi tau-tau… Suposo que quan va tenir lloc la manifestació monstre del 10 de juliol a Barcelona el llibre ja devia ser a màquines, però encara que fos així, ¿que no són prou evidents els signes, les manifestacions dels catalans d’estar fins al capdamunt, al límit del que és humanament suportable, de la contínua agressió espanyola, de l’intent incessant de laminar el país fins a deixar-lo primer esgotat i, si poden, esborrar-lo del mapa com a poble, com a nació?
No sé a quins “costos” es refereixen, Manent i Thomàs, però que potser es pensen que els costos –de tota mena, començant pels econòmics i acabant per l’autoestima col·lectiva– que paguem ara són suportables eternament? ¿Què se suposa que hem d’esperar, per reaccionar, per passar de sobreviure subjugats a viure com a comunitat madura, adulta, responsable i lliure? I si rebutgen la “fugida endavant” d’ERC i Reagrupament (que no han dit enlloc a ningú, que jo sàpiga, que l’emancipació nacional hagi de ser un camí de roses), com diuen, què proposen, ells i/o el seu partit, com a alternativa?
I una cosa més: si aquesta fugida endavant els extremistes reagrupats i republicans la fan “menystenint (sic) la pròpia força i renegant de qualsevol tacticisme (sic)”, en el supòsit que CDC s’afegís a aquest procés sobiranista “que alguns alimenten sense tenir en compte a quin ritme va el país” (potser caldria fer una manifestació com la del 10-Jl cada setmana, perquè alguns s’adonessin de quin és aquest ritme…), la força del sobiranisme es multiplicaria, i CDC podria fer aportacions molt interessants, segurament, en qüestió de tàctiques (sigui dit sense ironia), i de tota mena.
D’altra banda, caldria esmenar l’error monumental d’anàlisi de la frase anterior: els qui alimenten l’independentisme, i de quina manera!, no són pas els esverats de Reagrupament i ERC, que són uns pringats, oi?, sinó els nacionalistes espanyols, que aquests sí que són uns extremistes, amb totes les lletres, i d’una espècie particularment perillosa, com sabem. Però sembla que, un cop més, ens confonem d’enemic…
Una altra cosa és que el nacionalisme espanyol (encara) faci por, i que per no haver-s’hi d’encarar es busquin excuses per continuar a l’ombra indefinidament, fins que les granotes s’afaitin.
Sigui com sigui, queda clar que ni els líders ni els cadells del partit convergent no estan per la feina. Doncs sí que anem bé per anar a Sants!…
Hem tornat a topar, doncs, un cop més, amb el gran argument, la gran excusa: no ens movem, no aspirem a res massa ambiciós, que
podríem quedar frustrats…, com si la pertinença forçada a l’Estat castellà no fos una font inesgotable de frustració! Aquesta figura tan trista de nacionalista, catalanista o com n’hi vulguin dir, em recorda la d’aquell pres que va passar tants anys a la garjola, que quan va haver complert la condemna i va sortir al carrer, per fi lliure, es trobava tan
desubicat que va decidir delinquir novament perquè l’hi tornessin a ficar…
El capdavanter de Convergència (que per cert, aquest cap de setmana l’hem vist fotografiat sota una gran estelada, i amb el triangle blau, a més, en una concentració campestre amb la Joventut del partit) ha deixat dit, suposadament fent equilibris de funambulista previs a les eleccions, que el dret a decidir el vol per reclamar… el concert econòmic, valga’m Déu!
Al final un es pregunta, com feia un columnista fa uns dies, si són realment els raïms, els que no estan madurs, o si és ell, l’Artur Mas, que no està madur per liderar un procés que porti Catalunya a tornar a ser el país lliure que havia sigut, un projecte que a Mas li deu anar gran…
Després de “l’autocrítica nacionalista” continguda a La temptació independentista, potser no estaria de massa llegir unes ratlles de l’historiador Xavier Díez, amb el qual a vegades discrepo, però que aquesta vegada ha escrit un article (Catalunya i l’independentisme) subratllable de dalt a baix:
«Ruedo Ibérico, revista fundada a
l’exili parisenc als seixanta, aplegà les dosis més grans de
clarividència sobre el que aleshores s’esdevenia a l’Estat, i que feien
vaticinar el fracàs de la Transició. Així, el 1970, un analista amb el
pseudònim de Ricard Soler anticipava la reconversió del règim en una
democràcia de baixa qualitat a partir de la submissió dels diversos
partits a l’oligarquia administrativofinancera de l’Estat, amb la
tolerància d’unes classes mitjanes porugues i vulnerables en un estat
corromput transversalment pel franquisme i una estructura social
extremament desigual, amb l’excepció, és clar, de Catalunya i el País
Basc. Això ja feia intuir un conflicte embolicat amb banderes.
»Precisament
el relat oficial sobre la qüestió catalana, el que ofereix el règim de
bipartit únic (PSOE-PP), és interpretar aquest conflicte com l’aparició i
aprofundiment del nacionalisme per generació espontània, via
conspiració judeomaçònica. Amb una certa facilitat, des del Principat
caiem en el parany emocional i expliquem el progressiu distanciament amb
Espanya des d’una dimensió sentimental. Descobrim que no ens estimen i
ens costa trobar explicacions racionals fins al punt de caure en un
complex de culpa. Tanmateix, aquesta paraula màgica, atiada des del
poder hispànic amb ànim ofensiu, nacionalisme, representa l’arbre
que ens tapa el bosc. Perquè, no és Catalunya la que té problemes, sinó
Espanya, que amb el seu capteniment tancat i paranoic queda en
evidència.
»Perquè el que encara avui anomenen “problema catalán”
no es tracta exclusivament d’una qüestió nacional, sinó que ens trobem
davant d’un xoc entre cultures polítiques, entre una concepció teològica
del poder imperial (la sacralització de la monarquia o la constitució)
contra el republicanisme català, en què és el ciutadà l’exclusiu
dipositari de la sobirania. Pocs recorden que Barcelona i Figueres van
ser les darreres capitals de la República. La dictadura i la seva
reconversió monàrquica han estès el virus de la corrupció i
l’autoritarisme franquista a la societat i les institucions, mentre que a
la pràctica el Principat esdevé encara la tàcita capital de la
República del 1931, en el sentit que hi predominen els valors
democràtics, ètics, liberals i socials que a Espanya van ésser sotmesos a
un extermini físic i intel·lectual. El Constitucional és un exemple
clar de com els residus franquistes romanen adherits a les institucions.
Els seus magistrats s’obstinen a emular un consell d’aiatol·làs que
pren la Constitució com a paraula del profeta mentre trepitja el
concepte superior de sobirania popular. Com s’assenyalava quaranta anys
enrere a Ruedo Ibérico, la supervivència d’una cultura política
totalitària, amb un decorat democràtic, empra l’odi al “nacionalisme”
català com a eina cohesionadora d’un país, Espanya, que sembla
conformar-se amb l’emoció buida, l’exaltació catàrtica, sense capacitat
de seducció entre aquells poc amics de cridar o exhibir adhesions inquebrantables a un model d’estat caduc.
»En
aquest context, des dels nombrosos fracassos i desenganys amb una
Espanya superficialment democràtica, els catalans no hem esdevingut més
emocionals ni nacionalistes, sinó desencisats, malfiats i pragmàtics. Hi
ha la sensació que hom resta lligat a un estat (i també a una nació,
l’espanyola) incapaç d’evolucionar davant els nous paradigmes
democràtics.
»Hem experimentat en diversos episodis (el fracàs dels
processos de memòria històrica, la guerra de l’Iraq, l’actuació de
l’Audiencia Nacional, l’absència de polítiques de benestar, la llei de
partits, les agressions a l’Estatut, l’anticatalanisme…) la
constatació que la pertinença a l’Estat espanyol implica inseguretat
democràtica. Descobrim que, com a darrera frontera de la República,
estem en guerra freda contra els hereus de l’Espanya Nacional. En
conseqüència, s’ha complert la profecia de Ramon Trias Fargas: “Els
catalans no seran independentistes fins que els hi obliguin”».
Més clar, l’aigua.
Translation (traducción):
[Con las elecciones (anticipadas) en ciernes, el diestro Mariano, el Niño de Santiago, presenta un avance de su programa electoral, con el que va a arrasar seguro en la plaza y a obtener sin duda del respetable las dos orejas y el rabo]
—¡¡MUUUUU!!
Guió i dibus: Min
Translation into Paraguaian (traducción al paraguayo):
[Con las elecciones (anticipadas) en ciernes, el diestro Mariano, el
Niño de Santiago, presenta un avance de su programa electoral, con el
que va a arrasar seguro en la plaza y a obtener sin duda del respetable las dos
orejas y el rabo]
—¡¡MUUUUU!!