L'Hereu Riera

Constatàvem en el post anterior que el gran partit catalanista de centre (de dreta, com li agrada dir al secretari general ecosocialista Joan Herrera successor del prejubilat Xuan Saura) no està per la feina: malgrat que bona part de la seva militància és sobiranista, els líders i l’altra bona part de militants no aposten pas per la independència, ara per ara (veurem quan arribarà l’ara sí!, la versió política equivalent de l’aquest any sí! del Barça que hem pogut disfrutar a mans salves, aquests últims anys, malgrat l’inveterat pessimisme –derrotisme– de molts culés de tota la vida, i malgrat totes les artimanyes i els escarafalls integristes del presumpte señorío castellà… Potser, segurament, continuant amb la metàfora –figura literària a la qual és tan aficionat el conductor de CDC–, allò que ens falta és només trobar un entrenador que entengui el país i cregui en les seves possibilitats i sàpiga com fer-les rendir).
Ho ha vingut a confirmar, per si en quedava algun dubte, el número dos del partit, Felip Puig, en unes declaracions dimarts a Catalunya Ràdio recollides per l’Avui: “CiU no aposta per la independència en la propera legislatura”, deia Puig, encara que “no renuncia”, hi va afegir, “que Catalunya sigui un Estat normal a Europa i al món a mig i llarg termini”… És bo saber-ho. Igual que saber que, en comptes de perdre el temps en aquestes collonades, que van per llarg, es dedicaran a reconstruir (?) la confiança ciutadana i… a lluitar contra la crisi!, vaja, que és l’argument suprem que solen esgrimir el PP, sobretot, i els altres grups que fan mans i mànigues per treure dels focus d’atenció de la gent catalana la temptació de l’independentisme, ves per on!
La part millor, però, de les respostes de Felip Puig sobre el tema venia a continuació: CiU vol “la màxima sobirania per a Catalunya”, va dir, de manera que quan això
esdevingui “voluntat compartida i majoritària de la societat catalana,
la federació liderarà aquest procés”. És sensacional! ¿Quan s’és vist que un líder esperi cap on es dirigeix la gent per posar-s’hi al capdavant i guiar-la? Se suposa que un líder fa les seves propostes –prèviament pensades i meditades–, les raona i les defensa, convenç de la bondat i la solidesa dels seus arguments l’auditori al qual es dirigeix, i quan li són acceptats ell passa a davant a obrir pas. No pas al revés! Si la gent s’ha posat en marxa, deu ser que té el seu propi gps i ja sap cap on va, no? Si això funcionés com diu en Puig, el Poble Escollit encara es trobaria perdut a Egipte, fent de manobres gratis i menjant cebes per dinar…
Això sí, el nostre home encara va tenir temps de ficar-se amb en Castells i el seu semiPSC, i per extensió amb el Trist-i-partit (l’expressió és puigiana), que ha liquidat els seus pesos pesants Carod-Rovira, Saura i el mateix Castells. I pel que fa a les possibles aliances amb el diable, PP i PSOE, va dir que ni sí ni no, sinó tot el contrari, ja que “en aquests moments no hi ha cap porta oberta de diàleg amb Espanya”. A veiam si n’obren alguna, doncs. Esperarem pacientment… Al capdavall, estant com estem en aquesta confortable garjola, què ens queda, sinó esperar?
Una altra manera no menys sensacional de pentinar el gat, per matar el temps, és la que proposa Antoni Puigverd amb una altra bonica metàfora, la ja prou coneguda de la mata de jonc. En parlava aquest dia Ramon Sargatal al diari (Puigverd, Montaigne i el jonc): «Segons ell, els catalans hauríem d’actuar com Montaigne, que va
deslliurar el seu poble de ser arrasat pels anglesos gràcies a la sàvia
decisió de no fortificar-lo com els llogarrets veïns. Es tracta d’una
variació sobre una metàfora que havia utilitzat abans: la del jonc,
aquesta planta que sap vinclar-se en les adversitats per tal de no
trencar-se. A mi el símil no m’agrada gens, però no pas perquè pensi que
els catalans no hem de ser flexibles, sinó perquè atribuïm als
castellans la força imparable de la riuada o del temporal de vent, i
potser ja no és tant així, oi?».
Això és el que em subleva d’aquesta manera de veure el problema: donar per sabut que el rival –l’enemic, parlant en plata– és un tros de bèstia i, en lloc de rebelar-s’hi i engegar-lo a pastar fang –i denunciant-lo a les autoritats–, aguantar les seves garrotades amb la paciència de Job tot mirant cap al cel amb els ulls en blanc, i demanant-nos, a més, a tots els connacionals maltractats, que no demanem auxili, que ningú ens escoltarà i, per acabar-ho d’adobar, el senyor ogre encara es podria enfadar més, i per tot plegat encara ens quedaríem amb una gran frustració, amb l’intent…
Sargatal, de tota manera, acabava el seu bitllet destrossant la metàfora de la flexibilitat amb paraules contundents: «Un jonc? Ves que no acabem semblant un ridícul saltamartí, sempre dempeus i rient al nen, però sense avançar cap enlloc…»

Sobre la mata de jonc hi ha tanmateix una altra metàfora, molt més antiga i d’una força gràfica molt eloqüent, en el sentit que expressava fa poc en una
entrevista al canal 3/24 de TVC, Manel Valdivieso, director tècnic de la
Jove Orquestra Nacional de Catalunya (JONC): en el sentit que la unió fa la força. Cedeixo la paraula a Jaume Cervelló, que anotava això a la seva bitàcola, Llibreta de camp, el febrer del 2008:

«Jaume I va
ser un gran conqueridor, però en el seu testament va mostrar la concepció
patrimonial que tenia de l’estat i partia el país deixant a Pere el
Gran Catalunya, Aragó i València; al germà petit Jaume li
deixava Mallorca, Menorca (llavors encara en poder dels moros), les
Pitiüses, els comtats del Rosselló i la Cerdanya i els territoris que conservava a Occitània: passà a ser rei d’aquests territoris coneguts amb el nom de Jaume II de Mallorca. D’altra
banda, a l’època entre els contemporanis hi hagué consciència dels
inconvenients d’aquella política patrimonial per la divisió que creava,
necessitant diferents tractats i “juraments” per esmenar-ho i impedir el
desmembrament. El cronista Ramon Muntaner va comparar-ho amb l’exemple
de la Mata de Jonc: “La
mata de jonc ha aquella força qui, si tota la mata lligats amb una
corda ben forts, e tota la volets arrencar ensems, dic-vos que deu
hòmens, per bé que tirin, no l’arrencaran e encara con gaire més si
preguessen; e si en llevats la corda, de jonc en jonc la trencarà tota
un fadrí de vuit anys, que sols un jonc no hi quedarà”».
_________________________________________________

[_{La il·lustració de l’entradeta l’he manllevat també de la mateixa entrada del blog de Jaume Cervelló}]