Quin plaer conversar amb un amic,
passen les hores i no m’esgoto,
es fon l’espai temps i flueixen les idees.
Arribem a un punt en el qual ja no ens
jutgem i aflora la comprensió.
No necessitem ser ànimes bessones,
ni haver viscut les mateixes experiències,
ens mou la complicitat, el respecte,
la senzillesa i la sinceritat,
i com més vulnerabilitats compartim
més avancem en amistat.
Tenir un amic és tenir un tresor,
i aquest tresor no ha de romandre
tancat en una caixa forta, l’hem de llustrar,
regar,mimar, i així creix i es fa fort,
com aquell árbre que amb les seves branques
quasi arriba a tocar el cel,
doncs té l’aliment que li cal per avançar.
No sempre serà fàcil, hi haurà moments
que sentirem defallir, igual que l’arbre perd
la fulla a la tardor per després tornar a brotar,
forma part del cícle de la vida i del creixement
personal,
si l’amistat és sincera no ens hem de preocupar,
romandrà fidel i perdurarà en el temps.
Isabel Ribera i Carné
Comparteix això: