Sense foto
Fa unes setmanes a Público aparegué un reportatge, a l’apartat de cultura, que parlava d’una sèrie de publicacions que conviden a la revolta des de l’anonimat, tant és així que cap dels llibres dels que parla l’article, va signat. Em resultà curiós, per que no arribe a entendre-ho. És com el periòdic Crisis de l’Enric Duran, on es pretenia donar les pautes del moviment social revolucionari.
Així? Amb publicitat i sense nocturnitat? I que creuen que faran els que vigilen? Mirar cap a una altra banda?
No ho veig, la veritat. I menys quan accions com la “espontània” concentració contra la corrupció i contra Camps, convocada des del facebook, acaba tutelada per representants d’un partit polític, o tant em fa, per persones que hi militen en ell i que per tant se’ls pressuposa treballen per l’ideari i estratègia d’eixe partit, el qual a més a més té el mal vici d’ocupar els moviments socials heterogenis, fent de centrifugadora i expulsant a totes aquelles persones que no ens identifiquem amb les seues formes.
Més bé crec que, aconseguir “ser, sense que sàpies de mi” com diu una de les cançons de Manolo García, no deixa de ser un somni, més bé frustrant.
Quan no n’hi ha foto és per què fa temps que ha estat estripada.