L'Hereu Riera

Fa uns quants matins vaig sentir a la ràdio (El món a Rac1, 8.1.09) en Jordi Beltran parlant d’una peça dels històrics The Who, Won’t get fooled again, que podria servir per definir, va dir, el moment actual de la política catalana i la seva enèsima llaurada a les arenes espanyoles, amb el tema del refotut finançament, que tot fa pensar que ens l’endinyaran també per enèsima vegada sense parpellejar.
Han passat tres mesos més, un trimestre sencer, i les coses han anat com es preveia: malament; més ben dit, de mal en pitjor, si es confirmen les sospites que inspira el nomenament dels nous ministres de caire tan i tan “polític” amb què s’ha rodejat el somrient primer ministre castanyol…
Ens la tornaran a fotre, anant i venint, com és costum? M’agradaria rebre resposta del tripartit, que acaba de renovar els vots de fidelitat i lleialtat mútua, impasible el ademán…
_________________

[ps: El superministre de Cooperació Territorial, Manolé Chaves, ha
deixat dit que, ara que és a Madrid treballant pel reconsagrat Proyecto Común, no s’oblidarà pas de la seva
comunitat autònoma estimada… No en dubtem pas! D’ell no.]

_{We’ll be fighting in the streets
With our children at our feet
And the morals that they worship will be gone
And the men who spurred us on
Sit in judgement of all wrong
They decide and the shotgun sings the song}

Meet the new boss
Same as the old boss

[De la crònica de la promesa del penúltim càrrec…

«El presidente de la Junta de Andalucía, Manuel Chaves, defendió este
sábado (19 d’abril de 2008), tras prometer solemnemente su cargo por sexta legislatura
consecutiva, el valor de una “solidaridad de ida y vuelta” entre todas
las comunidades autónomas para “fortalecer la cohesión de este proyecto
asentado en la pluralidad y diversidad de este proyecto común llamado
España”.

»Chaves lanzó este mensaje en presencia de la vicepresidenta primera
del Gobierno, María Teresa Fernández de la Vega, cinco ministros y los
presidentes de Cataluña, José Montilla, y Baleares, Francesc Antich,
durante su discurso posterior a la toma de posesión, en el que
reivindicó la mayoría femenina que volverá a tener el nuevo Gobierno
andaluz, integrado por ocho mujeres y siete hombres, frente al
“machismo que sigue subyaciendo en sectores de nuestra sociedad” que
“descalifican” el Gobierno paritario de José Luis Rodríguez Zapatero.

»El presidente andaluz inició su intervención agradeciendo la
presencia de la vicepresidenta y de cinco ministros en el acto, que
interpretó “no sólo como un gesto de respaldo institucional” del
Gobierno a Andalucía, sino también como una “nueva muestra del
compromiso con las aspiraciones de los andaluces”, y también de los
presidentes catalán y balear, que valoró como un gesto de “respeto,
cariño y solidaridad hacia Andalucía que es ampliamente correspondido
por parte de toda la sociedad andaluza”.

»Tots els negociadors de l’Estatut admeten que les línies vermelles que el
govern de José Luis Rodríguez Zapatero no podia superar en la negociació del
títol de finançament de l’Estatut les va marcar Manuel Chaves més que Pedro
Solbes. El totpoderós president de la Junta d’Andalusia també ho és dels
socialistes espanyols i la seva comunitat és un graner de vots tan important
com Catalunya, així que d’ell és el sostre, per exemple, del 50% de l’IRPF.
Doncs bé, ahir Chaves va tornar a deixar clar que per molts ponts que basteixi
Antoni Castells amb les Illes Balears i el País Valencià, la clau –de la caixa,
en aquest cas– la té ell. I la partida serà complicada, perquè ahir Chaves va
dir que el que planteja el conseller d’Economia, senzillament, “no pot ser”. I
va dir més: “Andalusia pot fer el paper d’integrador de les diferents propostes,
i ja l’hem començat a exercir”.

»Què és el que no pot ser? Doncs que l’anomenada “solidaritat” entre els
territoris per redistribuir els recursos econòmics no es pot limitar a
educació, sanitat i altres serveis bàsics “essencials”, malgrat que,
paradoxalment, l’Estatut andalús diu exactament el mateix que el català. El que
passa és que la interpretació de la Generalitat és que l’Estat de benestar
significa entre el 65% i el 75% dels diners de les diferents administracions, i
que la resta no s’ha de redistribuir. En canvi, Chaves diu que cal incloure-hi
altres aspectes com “justícia i habitatge”, de tal manera que s’acabin
redistribuint el 100% dels diners. Dit d’una manera més planera, però més
clara: “Ningú no pot perdre diners”. O almenys Andalusia.
»I aquí hi haurà la mare dels ous -recuperant la metàfora de la gallina- de la negociació. Perquè
en la resta, el president socialista assegura que es posaran d’acord fàcilment.
Quan Chaves diu que Andalusia pot fer el paper d’aglutinador de propostes,
parla del sudoku que ha de quadrar Solbes, i també pel que fa a com es
determinen les necessitats de despesa de cada comunitat. Catalunya és qui va
fer l’esforç de detallar-ho més al seu Estatut –fotocopiat en part per la resta
d’autonomies–, però cada comunitat té els seus arguments, encara que no els
detallin. Chaves, per exemple, demana que es tingui en compte la població en
edat escolar, i no ho diu a l’Estatut.
»En la línia de totes les parts, Castells inclòs, de marcar la musculatura
natural de l’inici de tota negociació –que ERC i ICV avalen “fins al final” si
el conseller es manté ferm–, ahir Joaquim Nadal va alertar que “la locomotora
necessita combustible” i que si “s’ofega” serà un “suïcidi” per l’Estat».

[… a la crònica de la promesa de l’últim càrrec:

Aquest 9 d’abril del 2009 ha fet exactament 8 mesos 8 que el Govern de
JL Zapatero es passa per l’engonal el compromís (un altre!) adquirit
amb Catalunya de fixar el nou i escatainat, anhelat, sospirat,
suplicat, esperat model de finançament per a un país captiu que el
necessita per cobrir les seves pròpies urgències, però també per
continuar produint perquè les “altres” comunitats autònomes espanyoles
(permanentment) deficitàries puguin continuar rebent l’ajuda
“solidària” amb què compten (fins quan?) per anar tirant-ne un tros a
l’olla…

Com per “celebrar” aquesta gloriosa efemèride, doncs, han pres possessió
del seu càrrec els nous 6 ministres 6 que el senyor ZP ha decidit que
havien de substituir els anteriors, cremats si fa no fa com un lluquet
(i això que alguns, com el valencià Bernat Sòria, hi ha estat un any
justet, al capdavant de la Sanitat espanyola): Elena Salgado
(vicepresidenta segona i ministra d’Economia: ja riurem!), José Blanco
(Foment), Ángel Gabilondo (Educació: ara serà un presumpte basc qui
insistirà amb la cançoneta de la segona hora de castellà?), Ángeles
González Sinde (Cultura: el ministeri “prescindible” que perdura i
perdura, i ara portat a més per una firmant del famós “Manifiesto por
la lengua común”), Trinidad Jiménez (Sanitat i Política Social: una
rockera marxosa per als grans dependents que no es poden moure)… i
Manuel Chaves: vicepresident tercer i ministre de POLÍTICA TERRITORIAL,
cartera de nova creació que el senyor president ha tingut a bé de
treure’s de la màniga per batre encara més tots els rècords Guiness
d’incompliment de contracte que té en el seu haver en la seva relació
amb Catalunya, aquesta incomoditat necessària (tan incòmoda i tan
necessària, mecagüendiez!)

Recapitulem: des del temps que va guanyar les eleccions, primer dins
el seu partit i després al Govern de l’Estat, en què va prometre al
president Pasqual Maragall allò de “apoyaré el Estatut que apruebe el
Parlament de Catalunya”, JL Rodríguez Zapatero ha practicat un continu coitus interruptus
en la seva relació amb el nostre país, fent-li gruar un model de
finançament de mínims que Catalunya necessita com el pa per cobrir les seves
urgències i per tirar endavant, i s’ha anat acostant progressivament
al model PP d’Estat, acollonit, l’home, davant la perspectiva que anar
en direcció contrària, cap al model federal, li pogués costar que això
que ells en diuen “la resta d’Espanya” se li tirés a la jugular i
perdés les eleccions. Espanya, l’Espanya estricta, no tolera de
Catalunya i dels catalans cap altra diferència que la de ser
treballadors aplicats, i que no deixin de treballar submisament per
ella, no cal dir-ho.

Primer va ser l’entrega de Navarra en safata de plata a la UPN,
després la llei de partits confegida a mitges amb el PP i el descarat
assalt posterior al Govern d’Euskadi; tot seguit, la concessió de 4.000
milions d’euros per eixugar el “deute històric” d’Andalusia, un
concepte que no s’ha explicat i que, vist des de Catalunya, és una cosa
realment pintoresca, per no dir delirant. I ara, finalment, per
completar la reculada munta un trípode de vicepresidents que amb la
cara paguen: la ministra d’Economia és d’una garreperia (“fermesa”, en
deu dir ella) contrastada; la vicepresidenta primera ha declarat que el
que s’ha de fer és “passar d’un estat reivindicatiu a un estat cooperatiu”,
com si no sabés que la reivindicativa (emprenyadora, vol dir) Catalunya fa 300 anys que no para de “cooperar” amb aquest Estat do-me’n do-me’n;
i el ministre de Cooperació Territorial (un nom ben triat, sí senyor!),
el mateix que acaba d’ingressar a la caixa andalusa aquella morterada
tan històrica, avisa a tots els navegants de la política estatal que buscarà
“un sistema de finançament que serveixi per a totes les autonomies i
tots els ciutadans”…

Què se n’ha fet d’aquella (mica de) tendència
federalista del PSOE? Què se n’ha fet de “l’Espanya plural” d’en
Zapatero? Tot s’ha evaporat. En lloc d’avançar cap al model basc i navarrès de finançament, el
concert econòmic, volen amorrar Catalunya al model tutorial de les altres 14
autonomies (encara que, des del punt de vista estrictament econòmic, també ell, l’Estat, en surti perjudicat), i que Espanya continuï “antes doblá que partía”. És així com funcionen, com els funciona el cap.

Fixem-nos en el flamant ministre cooperatiu: ¿què ha fet Manolo Chaves durant la
seva longeva presidència d’Andalusia per canviar les estructures
productives del seu país, perquè deixi de ser una comunitat autònoma
deficitària i per tant subvencionada?, què ha fet per modernitzar i fer
progressar la societat andalusa, més enllà de les aparences?, què ha
fet, de tan important i meritori, que li hagi permès guanyar les
eleccions una vegada rera l’altra, i esdevenir un baró de tant de pes
dins del partit i de l’aparell del partit?, quin és aquest model tan
collonut de finançament que coneix que ara ens el vol venir a imposar
als altres, hi hagi o no hi hagi pel mig Estatuts d’autonomia que
tinguin des de fa mesos pactat el seu? Quin és el seu model econòmic?
No deu pas ser el latifundisme, oi?

Reportaje de prensa
 

Durante
mucho tiempo se recordará este 28 de febrero de 2006. Fue la jornada en que un
presidente de la Junta de Andalucía deshonró a su tierra y llenó de infamia y
oprobio el día de todos los andaluces y andaluzas. Será recordado porque fue el
día en que la más alta distinción del pueblo andaluz fue paseada por el fango
de la indignidad. Y lo hizo Manuel Chaves, el que manda golpear a los trabajadores del
campo mientras premia a la aristócrata terrateniente. No fue hace 50 años. Fue
en el 2006, siglo XXI, en el único país de Europa donde todavía existe la
reminiscencia feudal del latifundio, Andalucía.

Lo que ha
hecho Chaves es una auténtica afrenta a la razón, una ignominia que
atenta contra el alma de Andalucía, la clase jornalera. Premiar a una
propietaria de 34.000 hectáreas de tierra, que recibe 2 M de euros de
subvenciones cada año y que incumple los convenios en una nación, Andalucía,
con un millón de pobres y medio millón de parados no sólo es un acto de
profunda injusticia: constituye un atentado a la inteligencia.

La gente
honrada de este pueblo se pregunta: ¿acaso es una gran científica?, ¿o médico
ilustre?, ¿o escritora de prestigio?, ¿ha inventado algo? No, Cayetana Fitz-James Stuart no ha hecho
nada de provecho para Andalucía y la humanidad. Su única ocupación ha sido aprovecharse de su posición
para ganar más dinero y seguir viviendo del cuento.

Como dice Pepe Suero en su
discurso: “La
acumulación de fortunas y la relevancia social se realizan a costa del
sufrimiento, expolio y humillación de los más humildes”. Andalucía no puede olvidar que la Casa de Alba fue una de las familias
nobles que se repartieron las tierras de Andalucía con la conquista
castellana, expulsando a sangre y fuego a los campesinos andalusíes y dando
nacimiento a la estructura latifundista que hoy seguimos sufriendo y que es
fuente de pobreza y subdesarrollo.

Vivimos una especie de mundo al
revés. Este es el producto del régimen clientelar de Chaves y de sus socios-listos.
En vez de premiar el estudio,
el trabajo, la paz y la solidaridad, se identifica “la identidad andaluza con las clases y actitudes que representan lo más
superfluo, inmoral  e insolidario de la sociedad”.

L’altre dia parlàvem de les corrides de toros (o curses de braus, com en diuen alguns per aquests verals: és el mateix però sembla una altra cosa) amb un amic que ha passat llargues temporades a Madrid. Em deia que ha estat un parell o tres de vegades veient un d’aquests espectacles (d’alguna manera se n’ha de dir), i que no s’hi ha pas tornat precisament addicte. Diuen que a Catalunya, contra el que diu el tòpic, hi ha molta afició a la tauromàquia, i a més molt antiga. Sense anar més lluny, a Olot hi ha la plaça “més antiga d’Espanya”, asseguren alguns, brandant aquesta evidència pètria.
I què? Si malgrat aquest pedigrí pastat pels anys, amb les seves nombroses variants menys cruentes -però sempre emprenyadores per al pobre animal- que es cultiven sobretot a la part meridional del país, cap a les vores de l’Ebre, si malgrat tot aquest bagatge (cultural) Catalunya es va tornant progressivament antitaurina, deu ser potser que aquest país nostre evoluciona, cosa que altres sembla que no saben què vol dir…, tant de moderns que volen anar i de cosmopolites i tota aquesta llauna!
[I no parlem del folklore de toros i panderetes, vestits de faralaes i barrets mexicans (i per què mexicans?) que ens han endossat, des dels anys dels simpàtics acudits del Ministerio de Información y Turismo fragairibarnià, a tota la costa turística, de la Costa Brava a la Daurada, passant per la mateixa Barcelona (amb especial menció a les Rambles) i arribant fins al litoral tarragoní (i no baixarem fins a la Costa Blanca perquè ens hi podríem pelar el nas)… També es tracta d’una tradició nostrada, tota aquesta parafernàlia hortera a més no poder?]
A mi, almenys, que no m’hi busquin. Hi he estat dues vegades, en una plaça de toros, entre sempre, i totes dues per anar-hi de concert, però: a la difunta plaça de toros de Girona, la primera, a veure-hi en Ramoncín, en una seva actuació gloriosa quan encara era el Rey del Pollo Frito, i l’altra precisament a la d’Olot, per la festa, ja en l’època post-punk, en una mostra de grups del país, que llavors en sortien uns quants cada setmana, com una flotarada de bolets (i la majoria d’ells castellanocantants, per cert). Llavors encara no s’havia inventat l’escenari total amb què d’aquí a poc els U2 deixaran espaterrats els seus fidels al Camp Nou, però tot i així aquest ús de la plaça rodona és molt millor que quan fa de trampa mortal, sense escapatòria possible, per als toros condemnats a convertir-se en obra d’art a estocades. Uns dels millors sonats del rock’n’roll van venir ja fa uns anys (1996) de l’altra punta de món -literal- a demostrar-ho al melic de Madrid, a la plaça de toros de La Ventas:

Però, tornant a la cultura de la tortura: més trist encara, per si el toro encara no en tenia prou, de tot aquest horror, és que hagi de morir enduent-se clavada a la retina com l’última imatge d’aquest món un individu fanfarró i patètic vestit amb un trajo (o allò que sigui) ridícul, de tons rosats i de factura també a to, i que a més a més li va estret i curt…
[Què és això?, fent brometa? No pas. Si em voleu creure -i si teniu estómac i temps- mireu el pps adjunt: tot un exercici de lucidesa, a propòsit de l’anomenada (per ells mateixos: això sí que és tenir pebrots!) fiesta nacional espanyola]

Potser que a artistes com la Madonna, ara, o a l’Ava Gardner fa temps, per dir dos exemples anglosaxons, els agradi aquest mundillo, que els fascini, o que els doni morbo, no sé quin és el seu pal; però hi ha gent que ho tenim a la vora i en canvi ho voldríem veure com més lluny millor, però no en l’espai, sinó en el temps.

[Madonna, “You’ll see”; n’hi ha una versió en castellà, “Verrás”, per als espanyols cosmopolites manque cerriles monolingües]

__________________________________________

_{ps: I una altra cosa: hi tinc una qüestió personal, amb aquesta festa
tan alegre, de tots els anys de la nostra infància en què la millor
televisió que hi havia llavors al país ens matava d’avorriment el dia
del meu sant i següents canviant-nos els dibuixos animats habituals de l’hora de
berenar per les tardes interminables de toros a la plaça de Pamplona
—el toreig dels mateixos animals que hi havien arribat poc abans
perseguits i/o precedits pels mossos vestits de blanc i armats amb un
diari plegat, en els famosos encierros dels Santfermins…}

Presentació en societat de la Fundació Tommy Robredo, aquest dilluns a Olot, en roda de premsa convocada per presentar alhora l’Open de tennis en cadira de rodes “Memorial Santi Silvas”, que tindrà lloc a les instal·lacions del Club Natació Olot del 8 al 14 de juny, en la seva primera edició, i que serà una de les primeres activitats de la Fundació en pro de l’esport per a les persones discapacitades, i presumiblement una de les més importants del seu futur pla de treball.
En un matí assolellat, com un agradable parèntesi entre la plujosa setmana passada i una Setmana Santa que també es preveu ennuvolada i freda, el poder de convocatòria del promotor de la Fundació i del Torneig es va fer palès amb l’assistència de nombrosos mitjans de comunicació del país, com TV3 -que seguirà el campionat a través dels telenotícies i retransmetrà fragments dels partits més destacats-, Catalunya Ràdio, Ràdio Olot i altres i enviats de la premsa escrita, i d’una extensa també mesa d’autoritats administratives i esportives, com el delegat a Girona del Consell Català de l’Esport, Josep Saguer; el president del Consell Comarcal de la Garrotxa, Joan Espona; l’alcalde de la ciutat, Lluís Sacrest; el president de la Federació Catalana de Tennis, Francesc Orriols, i el delegat gironí, Jordi Ibáñez; Toni Gañet, director tècnic de la Federació Catalana d’Esports per a Persones amb Discapacitat, en representació del president, que no hi va poder assistir; i Gemma Soy, directora del CN Olot; i al costat d’en Tommy, que presidia l’acte, la Magalí Ruiz, la seva mà dreta i organitzadora del torneig.

[En Tommy, a El Club de TV3:]

Les primeres paraules d’en Tommy Robredo van ser per recordar l’amic
Santi Silvas, que fou l’iniciador des de ben jove i ànima del Torneig
durant tots aquests anys, i al qual està indestriablement unit, i encara
més ara, en aquesta segona etapa, en què durà el seu nom. Que en Santi
era una persona molt estimada a Olot i als llocs per on va passar va
quedar també clar en totes les intervencions posteriors, amb les
paraules d’afecte -sinceres- amb què tothom en va parlar.
Pel que fa
al Torneig, l’objectiu de la Fundació és que tingui continuïtat cada
any i que es consolidi dins el calendari de la Federació internacional
de tennis adaptat, i va sumar-se a l’aposta el president del Consell
Comarcal, que va dir que serà així “si depèn” d’ell i del seu equip.
L’alcalde d’Olot, Lluís Sacrest, va dir que les ciutats les fan “la generositat dels seus habitants”, i va lligar la generositat d’en Santi amb la d’en Tommy, igual que Francesc Orriols, que va felicitar el tennista olotí dient-li que amb aquesta iniciativa havia guanyat el torneig de la seva vida…
S’ha aixecat el teló, doncs. El dia 10 de juny (dia que comencen els partits), el primer acte del que promet ser un gran espectacle de tennis, amb les millors figures del món de protagonistes. Si us agrada aquest esport i no en coneixeu la versió en cadira de rodes, no us el perdeu, creieu-me, que el desplaçament fins a la capital dels volcans s’ho valdrà. Ja m’ho sabreu dir.

____________________________________________________________

[Foto de l’entradeta: Gemma Soy, Jordi Ibáñez, Toni Gañet, Francesc Orriols, Tommy Robredo, Magalí Ruiz, Josep Sagué, Joan Espona, Lluís Sacrest]

Translation (traducción):

[Reunida la prensa ante si, el español que ocupa la cartera de ministro de Justicia da su parecer sutilmente respecto a la recién aprobada Ley de refererénduns propiciada por la Coalición del Lirio Tripartito que gobierna la Generalitat de Cataluña]

—¡ÑO!

Guió i dibus: Min

Translation into Bolivian (traducción al boliviano):

[Reunida la prensa ante si, el español
que ocupa la cartera de ministro de Justicia da su parecer sutilmente
respecto a la recién aprobada Ley de refererénduns propiciada por la
Coalición del Lirio Tripartito que gobierna la Generalitat de Cataluña]

—¡ÑO!

We passed upon the stair,
we spoke of was and when

Although I wasn’t there,
he said I was his friend

Which came as some surprise
I spoke into his eyes

I thought you died alone,
a long long time ago

Who knows? not me

We never lost control

You’re face to face

With the Man who Sold the World

Un txistu de bascos:

Dos bascos caçant cargols:

-Mira, Patxi, un Rolex!
-Pero bueno, Iñaki, hemos venido a buscar Rolex o caracoles?!

Translation (traducción):

[Representantes notorios del PPSOEE sellan, con toda naturalidad, un acuerdo estratégico para liberar a la Comunidad Vasca de su estéril nacionalismo]

—¿Por fin podremos imponer la Libertad en las Vascongadas!…

_—Gora!

—¿Lo cuálo?

Guió i dibus: Min

Translation into Extremenian (traducción al extremeño):

[Representantes notorios del
PPSOEE sellan, con toda naturalidad, un acuerdo estratégico para
liberar a la Comunidad Vasca de su estéril nacionalismo]

—¿Por fin podremos imponer la Libertad en las Vascongadas!…

_—Gora!

—¿Lo cuálo?

“Què prenen els teus pares per tranquil·litzar-se, mentre ets fora, fent tombs pel món?”, li ha preguntat aquest vespre en Guillem Terribas, a la Llibreria 22 de Girona, on es feia la presentació del llibre El món sobre rodes (Editorial 62), en un local ple de gom a gom de gent, majoritàriament jove. El personatge a qui feia la pregunta l’alma mater i amfitrió de la cèlebre llibreria gironina era Albert Casals i Serradó, un nano d’Esparraguera de tot just 18 anys que des que en tenia 14 no es talla ni un pèl (cap dels seus pèls de color blau!) per anar pel món amunt i avall amb la seva cadira de rodes, en la qual va quedar assegut arran d’una operació quirúrgica que li van haver de fer per superar una leucèmia que va patir quan encara era un marrec. Caixa o faixa.
Doncs faixa, perquè de caixa no n’hi cal pas per anar de viatge: una de les coses que ha explicat en aquella vetllada literària tan peculiar, i que ha fet pixar de riure a la concurrència, és que en l’últim periple que ha fet va sortir de casa amb vint euros a la butxaca i va tornar… amb vint euros! La tècnica per viatjar és molt simple: es posa a la carretera, fa “cadirastop” en direcció més o menys cap allà on vol anar, i a partir d’aquí… va on el duguin. Així de senzill! Per a l’Albert tot ho és, de senzill; de fet, sentint-lo xerrar, amb aquella incontinència verbal seva tan divertida, sembla que és ell que no entén per què la gent es complica -ens compliquem- tant la vida, si la felicitat és a tocar, a l’abast de la mà…
D’aquesta filosofia de vida, si se’n vol dir així, ell en diu “felicisme”, i també és ben senzill d’entendre: el noi va de cara, de bon rotllo, i la gent s’obre fàcilment, de seguida fas amics, i a la gent li costa ben poc ajudar, i més demanant poc, com fa ell: una mica de menjar, un lloc on dormir, una estona de companyia amb un camioner que viatja de nit, a canvi de donar-li conversa perquè no s’adormi… “Però tu no has ensopegat mai amb cap mala persona, si el món n’està ple?!”, li ha demanat en Guillem. “Ja, ja…, jo també m’ho pregunto: on són els violadors, els atracadors?…, deuen estar tots dormint, perquè no n’he trobat mai cap!!”.
En fi, nois, que l’Albert d’Esparraguera és tot un personatge…

Aquests últims mesos, i amb la publicació del seu llibre encara més, el nostre viatger empedreït ha sortit en un munt de mitjans, com ara
La
Vanguardia (19/3/09) i El
Periódico (22/3/09), al Telenotícies de TV3 (11/6/08) i a El club (27/6/08) [i n’hi ha més info al seu web: www.elmonsobrerodes.cat], i en les entrevistes se li plantegen qüestions com ara la de ser un exemple de superació personal, un exemple per a d’altres persones, discapacitades o no, etc, cosa que no deixa de ser lògica, i fins diria que típica. Però de la conversa d’aquest vespre me n’ha quedat la impressió que una cosa no té res a veure amb l’altra. De fet, el nano ha dit, amb aquella alegria que gasta, que la cadira de rodes, en comptes d’un destorb, li és més aviat un avantatge, una “ganga”, i que ell “se n’aprofita” a sac… Però el que vull dir és que m’ha semblat que l’Albert no busca pas cap compensació pel temps que va estar hospitalitzat, recuperant-se de l’operació, ni per la relativa mobilitat que li resta la cadira. Res d’això: per sobre de tot hi ha el plaer de sortir a conèixer el món, a fer amics, i a beure a galet tots els petits plaers del viatge, de la descoberta permanent. I ja està, així de senzill.
I de tota manera, com que tot és relatiu, en aquest món, un moment realment hilarant de la vetllada ha sigut quan ha explicat, entre rialles, el seu últim viatge, en absolut el més llarg, però tampoc el de menys dificultat: el que ha fet avui mateix venint a Girona amb tren (que estem parlant de la RENFE, compte!) amb dues persones més, que s’han separat, s’han perdut i finalment s’han trobat a l’hora en punt al lloc de la cita, a la Llibreria 22. “Al final sempre s’arriba a lloc!”, ha dit. Quod erat demostrandum, com dirien els profes de mates d’abans.