L'Hereu Riera

[De la crònica de la promesa del penúltim càrrec…

«El presidente de la Junta de Andalucía, Manuel Chaves, defendió este
sábado (19 d’abril de 2008), tras prometer solemnemente su cargo por sexta legislatura
consecutiva, el valor de una “solidaridad de ida y vuelta” entre todas
las comunidades autónomas para “fortalecer la cohesión de este proyecto
asentado en la pluralidad y diversidad de este proyecto común llamado
España”.

»Chaves lanzó este mensaje en presencia de la vicepresidenta primera
del Gobierno, María Teresa Fernández de la Vega, cinco ministros y los
presidentes de Cataluña, José Montilla, y Baleares, Francesc Antich,
durante su discurso posterior a la toma de posesión, en el que
reivindicó la mayoría femenina que volverá a tener el nuevo Gobierno
andaluz, integrado por ocho mujeres y siete hombres, frente al
“machismo que sigue subyaciendo en sectores de nuestra sociedad” que
“descalifican” el Gobierno paritario de José Luis Rodríguez Zapatero.

»El presidente andaluz inició su intervención agradeciendo la
presencia de la vicepresidenta y de cinco ministros en el acto, que
interpretó “no sólo como un gesto de respaldo institucional” del
Gobierno a Andalucía, sino también como una “nueva muestra del
compromiso con las aspiraciones de los andaluces”, y también de los
presidentes catalán y balear, que valoró como un gesto de “respeto,
cariño y solidaridad hacia Andalucía que es ampliamente correspondido
por parte de toda la sociedad andaluza”.

»Tots els negociadors de l’Estatut admeten que les línies vermelles que el
govern de José Luis Rodríguez Zapatero no podia superar en la negociació del
títol de finançament de l’Estatut les va marcar Manuel Chaves més que Pedro
Solbes. El totpoderós president de la Junta d’Andalusia també ho és dels
socialistes espanyols i la seva comunitat és un graner de vots tan important
com Catalunya, així que d’ell és el sostre, per exemple, del 50% de l’IRPF.
Doncs bé, ahir Chaves va tornar a deixar clar que per molts ponts que basteixi
Antoni Castells amb les Illes Balears i el País Valencià, la clau –de la caixa,
en aquest cas– la té ell. I la partida serà complicada, perquè ahir Chaves va
dir que el que planteja el conseller d’Economia, senzillament, “no pot ser”. I
va dir més: “Andalusia pot fer el paper d’integrador de les diferents propostes,
i ja l’hem començat a exercir”.

»Què és el que no pot ser? Doncs que l’anomenada “solidaritat” entre els
territoris per redistribuir els recursos econòmics no es pot limitar a
educació, sanitat i altres serveis bàsics “essencials”, malgrat que,
paradoxalment, l’Estatut andalús diu exactament el mateix que el català. El que
passa és que la interpretació de la Generalitat és que l’Estat de benestar
significa entre el 65% i el 75% dels diners de les diferents administracions, i
que la resta no s’ha de redistribuir. En canvi, Chaves diu que cal incloure-hi
altres aspectes com “justícia i habitatge”, de tal manera que s’acabin
redistribuint el 100% dels diners. Dit d’una manera més planera, però més
clara: “Ningú no pot perdre diners”. O almenys Andalusia.
»I aquí hi haurà la mare dels ous -recuperant la metàfora de la gallina- de la negociació. Perquè
en la resta, el president socialista assegura que es posaran d’acord fàcilment.
Quan Chaves diu que Andalusia pot fer el paper d’aglutinador de propostes,
parla del sudoku que ha de quadrar Solbes, i també pel que fa a com es
determinen les necessitats de despesa de cada comunitat. Catalunya és qui va
fer l’esforç de detallar-ho més al seu Estatut –fotocopiat en part per la resta
d’autonomies–, però cada comunitat té els seus arguments, encara que no els
detallin. Chaves, per exemple, demana que es tingui en compte la població en
edat escolar, i no ho diu a l’Estatut.
»En la línia de totes les parts, Castells inclòs, de marcar la musculatura
natural de l’inici de tota negociació –que ERC i ICV avalen “fins al final” si
el conseller es manté ferm–, ahir Joaquim Nadal va alertar que “la locomotora
necessita combustible” i que si “s’ofega” serà un “suïcidi” per l’Estat».

[… a la crònica de la promesa de l’últim càrrec:

Aquest 9 d’abril del 2009 ha fet exactament 8 mesos 8 que el Govern de
JL Zapatero es passa per l’engonal el compromís (un altre!) adquirit
amb Catalunya de fixar el nou i escatainat, anhelat, sospirat,
suplicat, esperat model de finançament per a un país captiu que el
necessita per cobrir les seves pròpies urgències, però també per
continuar produint perquè les “altres” comunitats autònomes espanyoles
(permanentment) deficitàries puguin continuar rebent l’ajuda
“solidària” amb què compten (fins quan?) per anar tirant-ne un tros a
l’olla…

Com per “celebrar” aquesta gloriosa efemèride, doncs, han pres possessió
del seu càrrec els nous 6 ministres 6 que el senyor ZP ha decidit que
havien de substituir els anteriors, cremats si fa no fa com un lluquet
(i això que alguns, com el valencià Bernat Sòria, hi ha estat un any
justet, al capdavant de la Sanitat espanyola): Elena Salgado
(vicepresidenta segona i ministra d’Economia: ja riurem!), José Blanco
(Foment), Ángel Gabilondo (Educació: ara serà un presumpte basc qui
insistirà amb la cançoneta de la segona hora de castellà?), Ángeles
González Sinde (Cultura: el ministeri “prescindible” que perdura i
perdura, i ara portat a més per una firmant del famós “Manifiesto por
la lengua común”), Trinidad Jiménez (Sanitat i Política Social: una
rockera marxosa per als grans dependents que no es poden moure)… i
Manuel Chaves: vicepresident tercer i ministre de POLÍTICA TERRITORIAL,
cartera de nova creació que el senyor president ha tingut a bé de
treure’s de la màniga per batre encara més tots els rècords Guiness
d’incompliment de contracte que té en el seu haver en la seva relació
amb Catalunya, aquesta incomoditat necessària (tan incòmoda i tan
necessària, mecagüendiez!)

Recapitulem: des del temps que va guanyar les eleccions, primer dins
el seu partit i després al Govern de l’Estat, en què va prometre al
president Pasqual Maragall allò de “apoyaré el Estatut que apruebe el
Parlament de Catalunya”, JL Rodríguez Zapatero ha practicat un continu coitus interruptus
en la seva relació amb el nostre país, fent-li gruar un model de
finançament de mínims que Catalunya necessita com el pa per cobrir les seves
urgències i per tirar endavant, i s’ha anat acostant progressivament
al model PP d’Estat, acollonit, l’home, davant la perspectiva que anar
en direcció contrària, cap al model federal, li pogués costar que això
que ells en diuen “la resta d’Espanya” se li tirés a la jugular i
perdés les eleccions. Espanya, l’Espanya estricta, no tolera de
Catalunya i dels catalans cap altra diferència que la de ser
treballadors aplicats, i que no deixin de treballar submisament per
ella, no cal dir-ho.

Primer va ser l’entrega de Navarra en safata de plata a la UPN,
després la llei de partits confegida a mitges amb el PP i el descarat
assalt posterior al Govern d’Euskadi; tot seguit, la concessió de 4.000
milions d’euros per eixugar el “deute històric” d’Andalusia, un
concepte que no s’ha explicat i que, vist des de Catalunya, és una cosa
realment pintoresca, per no dir delirant. I ara, finalment, per
completar la reculada munta un trípode de vicepresidents que amb la
cara paguen: la ministra d’Economia és d’una garreperia (“fermesa”, en
deu dir ella) contrastada; la vicepresidenta primera ha declarat que el
que s’ha de fer és “passar d’un estat reivindicatiu a un estat cooperatiu”,
com si no sabés que la reivindicativa (emprenyadora, vol dir) Catalunya fa 300 anys que no para de “cooperar” amb aquest Estat do-me’n do-me’n;
i el ministre de Cooperació Territorial (un nom ben triat, sí senyor!),
el mateix que acaba d’ingressar a la caixa andalusa aquella morterada
tan històrica, avisa a tots els navegants de la política estatal que buscarà
“un sistema de finançament que serveixi per a totes les autonomies i
tots els ciutadans”…

Què se n’ha fet d’aquella (mica de) tendència
federalista del PSOE? Què se n’ha fet de “l’Espanya plural” d’en
Zapatero? Tot s’ha evaporat. En lloc d’avançar cap al model basc i navarrès de finançament, el
concert econòmic, volen amorrar Catalunya al model tutorial de les altres 14
autonomies (encara que, des del punt de vista estrictament econòmic, també ell, l’Estat, en surti perjudicat), i que Espanya continuï “antes doblá que partía”. És així com funcionen, com els funciona el cap.

Fixem-nos en el flamant ministre cooperatiu: ¿què ha fet Manolo Chaves durant la
seva longeva presidència d’Andalusia per canviar les estructures
productives del seu país, perquè deixi de ser una comunitat autònoma
deficitària i per tant subvencionada?, què ha fet per modernitzar i fer
progressar la societat andalusa, més enllà de les aparences?, què ha
fet, de tan important i meritori, que li hagi permès guanyar les
eleccions una vegada rera l’altra, i esdevenir un baró de tant de pes
dins del partit i de l’aparell del partit?, quin és aquest model tan
collonut de finançament que coneix que ara ens el vol venir a imposar
als altres, hi hagi o no hi hagi pel mig Estatuts d’autonomia que
tinguin des de fa mesos pactat el seu? Quin és el seu model econòmic?
No deu pas ser el latifundisme, oi?

Reportaje de prensa
 

Durante
mucho tiempo se recordará este 28 de febrero de 2006. Fue la jornada en que un
presidente de la Junta de Andalucía deshonró a su tierra y llenó de infamia y
oprobio el día de todos los andaluces y andaluzas. Será recordado porque fue el
día en que la más alta distinción del pueblo andaluz fue paseada por el fango
de la indignidad. Y lo hizo Manuel Chaves, el que manda golpear a los trabajadores del
campo mientras premia a la aristócrata terrateniente. No fue hace 50 años. Fue
en el 2006, siglo XXI, en el único país de Europa donde todavía existe la
reminiscencia feudal del latifundio, Andalucía.

Lo que ha
hecho Chaves es una auténtica afrenta a la razón, una ignominia que
atenta contra el alma de Andalucía, la clase jornalera. Premiar a una
propietaria de 34.000 hectáreas de tierra, que recibe 2 M de euros de
subvenciones cada año y que incumple los convenios en una nación, Andalucía,
con un millón de pobres y medio millón de parados no sólo es un acto de
profunda injusticia: constituye un atentado a la inteligencia.

La gente
honrada de este pueblo se pregunta: ¿acaso es una gran científica?, ¿o médico
ilustre?, ¿o escritora de prestigio?, ¿ha inventado algo? No, Cayetana Fitz-James Stuart no ha hecho
nada de provecho para Andalucía y la humanidad. Su única ocupación ha sido aprovecharse de su posición
para ganar más dinero y seguir viviendo del cuento.

Como dice Pepe Suero en su
discurso: “La
acumulación de fortunas y la relevancia social se realizan a costa del
sufrimiento, expolio y humillación de los más humildes”. Andalucía no puede olvidar que la Casa de Alba fue una de las familias
nobles que se repartieron las tierras de Andalucía con la conquista
castellana, expulsando a sangre y fuego a los campesinos andalusíes y dando
nacimiento a la estructura latifundista que hoy seguimos sufriendo y que es
fuente de pobreza y subdesarrollo.

Vivimos una especie de mundo al
revés. Este es el producto del régimen clientelar de Chaves y de sus socios-listos.
En vez de premiar el estudio,
el trabajo, la paz y la solidaridad, se identifica “la identidad andaluza con las clases y actitudes que representan lo más
superfluo, inmoral  e insolidario de la sociedad”.