L'Hereu Riera

L’altre dia parlàvem de les corrides de toros (o curses de braus, com en diuen alguns per aquests verals: és el mateix però sembla una altra cosa) amb un amic que ha passat llargues temporades a Madrid. Em deia que ha estat un parell o tres de vegades veient un d’aquests espectacles (d’alguna manera se n’ha de dir), i que no s’hi ha pas tornat precisament addicte. Diuen que a Catalunya, contra el que diu el tòpic, hi ha molta afició a la tauromàquia, i a més molt antiga. Sense anar més lluny, a Olot hi ha la plaça “més antiga d’Espanya”, asseguren alguns, brandant aquesta evidència pètria.
I què? Si malgrat aquest pedigrí pastat pels anys, amb les seves nombroses variants menys cruentes -però sempre emprenyadores per al pobre animal- que es cultiven sobretot a la part meridional del país, cap a les vores de l’Ebre, si malgrat tot aquest bagatge (cultural) Catalunya es va tornant progressivament antitaurina, deu ser potser que aquest país nostre evoluciona, cosa que altres sembla que no saben què vol dir…, tant de moderns que volen anar i de cosmopolites i tota aquesta llauna!
[I no parlem del folklore de toros i panderetes, vestits de faralaes i barrets mexicans (i per què mexicans?) que ens han endossat, des dels anys dels simpàtics acudits del Ministerio de Información y Turismo fragairibarnià, a tota la costa turística, de la Costa Brava a la Daurada, passant per la mateixa Barcelona (amb especial menció a les Rambles) i arribant fins al litoral tarragoní (i no baixarem fins a la Costa Blanca perquè ens hi podríem pelar el nas)… També es tracta d’una tradició nostrada, tota aquesta parafernàlia hortera a més no poder?]
A mi, almenys, que no m’hi busquin. Hi he estat dues vegades, en una plaça de toros, entre sempre, i totes dues per anar-hi de concert, però: a la difunta plaça de toros de Girona, la primera, a veure-hi en Ramoncín, en una seva actuació gloriosa quan encara era el Rey del Pollo Frito, i l’altra precisament a la d’Olot, per la festa, ja en l’època post-punk, en una mostra de grups del país, que llavors en sortien uns quants cada setmana, com una flotarada de bolets (i la majoria d’ells castellanocantants, per cert). Llavors encara no s’havia inventat l’escenari total amb què d’aquí a poc els U2 deixaran espaterrats els seus fidels al Camp Nou, però tot i així aquest ús de la plaça rodona és molt millor que quan fa de trampa mortal, sense escapatòria possible, per als toros condemnats a convertir-se en obra d’art a estocades. Uns dels millors sonats del rock’n’roll van venir ja fa uns anys (1996) de l’altra punta de món -literal- a demostrar-ho al melic de Madrid, a la plaça de toros de La Ventas:

Però, tornant a la cultura de la tortura: més trist encara, per si el toro encara no en tenia prou, de tot aquest horror, és que hagi de morir enduent-se clavada a la retina com l’última imatge d’aquest món un individu fanfarró i patètic vestit amb un trajo (o allò que sigui) ridícul, de tons rosats i de factura també a to, i que a més a més li va estret i curt…
[Què és això?, fent brometa? No pas. Si em voleu creure -i si teniu estómac i temps- mireu el pps adjunt: tot un exercici de lucidesa, a propòsit de l’anomenada (per ells mateixos: això sí que és tenir pebrots!) fiesta nacional espanyola]

Potser que a artistes com la Madonna, ara, o a l’Ava Gardner fa temps, per dir dos exemples anglosaxons, els agradi aquest mundillo, que els fascini, o que els doni morbo, no sé quin és el seu pal; però hi ha gent que ho tenim a la vora i en canvi ho voldríem veure com més lluny millor, però no en l’espai, sinó en el temps.

[Madonna, “You’ll see”; n’hi ha una versió en castellà, “Verrás”, per als espanyols cosmopolites manque cerriles monolingües]

__________________________________________

_{ps: I una altra cosa: hi tinc una qüestió personal, amb aquesta festa
tan alegre, de tots els anys de la nostra infància en què la millor
televisió que hi havia llavors al país ens matava d’avorriment el dia
del meu sant i següents canviant-nos els dibuixos animats habituals de l’hora de
berenar per les tardes interminables de toros a la plaça de Pamplona
—el toreig dels mateixos animals que hi havien arribat poc abans
perseguits i/o precedits pels mossos vestits de blanc i armats amb un
diari plegat, en els famosos encierros dels Santfermins…}