Codi de Barres

Jo era un mocós quan el vaig veure per primera vegada a la televisió. Era al mític “Digui, digui” (?) de la Televisió de Catalunya. L’escena transcorria en un garatge i ell feia de macarra, amb una jaqueta de pell marró.

Molts anys després al meu pare li van encarregar escriure un llibre sobre ell. Va enregistrar llargues converses que ocupen set o vuit cassettes. Després tot allò s’havia de passar a paper i mon pare va demanar que li fes la feina. La feina es va fer i fins i tot la vaig cobrar però el llibre no es va acabar publicant.

També recordo haver assistit a dues representacions del seu espectacle “Rubianes solamente” d’on vaig sortir tan encantat que me’l vaig comprar en cedé.

Se’l va denunciar per aquest tall on deia el que molts pensem i el que el llenguatge políticament correcte i la hipocresia generalitzada amaguen sota la catifa, no fos cas.

El Rubianes sempre m’ha fet pensar amb el còmic nord-americà Lenny Bruce. Tots dos abocaven pel broc gros tot allò que pensaven, deixant-se d’hipòcrites subterfugis. Era un heterodox culte i preparat com una casa de pagès que va practicar la llibertat de pensament -un bé escàs en el món on vivim-.

L’escolto en una entrevista que li va fer fa anys la Guillermina Mota “Al cap dels anys” de Catalunya Ràdio on diu que son pare, poc després d’arribar a Barcelona el 1952 i al veure que la família s’enyorava de la Galícia natal, els va dir “Estamos en Catalunya y hay que quererla”. I va fer-ho. Li estarem sempre més agraïts.