Quan era jove, fins i tot quan era petit, em feia molta vergonya disfressar-me. De fet, no recordo més d’una vegada en què amb la història del Carnestoltes arribés a fer-ho. Avui encara me’n fa. Suposo que no suporto que la gent no em vegi tal i com jo crec que sóc. I encara pitjor: no suporto mirar-me al mirall i veure-hi un altre
Des de Montesquieu que està conceptualitzat que els poders en què es fonamenta l’Estat són tres: el judicial, el legislatiu i l’executiu. En teoria, la independència d’aquests poders és la mare dels ous del funcionament de la democràcia tal i com l’entenem nosaltres.
Ahir va fer vaga un d’aquests poders, el judicial, i no sóc conscient que trontollessin les essències de l’Estat. Algú podria proposar una vaga dels altres dos poders? Possiblement tampoc no ho notaríem, però estaríem donant peu a la possibiltat de viure una mica més tranquils i sense tanta tonteria, no?
I al final fins i tot, si tots es posen d’acord, podríem tenir una vaga d’Estat, preludi de la felicitat dels ciutadans.
Amb
més o menys parafernàlia s’ha commemorat o s’està
commemorant aquests dies el 60è aniversari de la Declaració
dels Drets Humans. Tot i reconéixer que realment, a nivell
europeu s’ha avançat molt en aquest tema, cal veure també
que per a la immensa majoria de la humanitat aquests drets no deixen
de ser això, uns drets als que difícilment tenen o
tindran mai accès.
(n’hi ha més)
Hi
ha una realitat evident que és que segueixen existint la fam,
les guerres, la destrucció del planeta; els estats segueixen
torturant (de vegades fins i tot en nom dels propis drets), segueix
existint exclusió social i els casos en què els drets
de les minories no són suficientment respectats es poden
comptar per centenars fins i tot a la mateixa i democràtica
europa, per part d’Estats que no solament els han signat sinó
que se n’afirmen ferms defensors. Espanya deixa sense veu
parlamentària una important part de la població basca;
franca menysté les llengües “regionals”, Itàlia
posa per davant de qualsevol consideració raons gairebé
obscurantistes per legislar sobre la vida i la mort; la mateixa
Itàlia pretèn que els metges practiquin la delació
dels “sense papers” que demanen assistència sanitària; l’Europa de l’Est expressa una
xenofòbia creixent que ens esglaia (almenys a mi)…
I
en aquesta Europa defensora
dels drets humans,
fa quatre dies es va legislar, com ens recorden a Mientras
Tanto la possibilitat que un no europeu en situació
“irregular” pugui ser internat durant un any abans de ser
retornat al seu país d’origen.
Un
aniversari, en fi, que fa una mica de pena, no?
O sóc jo que no ho he entès. Escolto a la tv i la ràdio què els empresaris del sector del metall demanen per fer front a la crisi que s’abarateixi l’acomiadament.
O sigui, que augmenti l’atur i per tant disminueixi la capacitat adquisitiva de les famílies que haurien de comprar els cotxes que en molts casos les seves fàbriques ajuden a fabricar…
O sigui que ells puguin mantenir els seus sous i nivell de vida a costa d’engegar al carrer els treballadors que necessiten els seus sous, sovint justets per arribar a final de mes.
O sigui que queda clar que la seva crisi no és la mateixa que la que viuen o pateixen la major part dels treballadors.
O sigui que tenen un “morro” que se’l trepitgen.
O sigui, que els bombin, sisplau, que els bombin. Perquè mal per mal, si el futur dels treballadors de les seves empreses ha de ser el mateix, quina falta ens fa que ningú els ajudi…
El govern italià ha legislat, i el Parlament italià ha aprovat, l’alimentació forçosa de les persones que no puguin pèixer-se per elles mateixes. Des del punt de vista ètic això no solament és qüestionable sinó que crec que és una veritable aberració.
L’objectiu d’un sistema de salut no ha de ser únicament prolongar la vida dels ciutadans, costi el que costi i estiguin en l’estat que estiguin. La salut, que és el que ha de defensar aquest sistema, té una definició que inclou la necessària qualitat de la vida. No és només que es visqui sinó també com es visqui.
Alguns, de manera demagògica ens diuen: “Ah, així, algú que ja no serveix per la societat, algú que està molt malalt i no té esperança de tornar a una vida saludable, és susceptible de ser eliminat?” Prou sabem que no és d’això del què estem parlant.
(segueix)
la fotografia és de Jose Gama
Entre els principis de la bioètica hi ha el d’autonomia, que inclou la capacitat del malalt per decidir les condicions en què ha d’arribar a la fi dels seus dies. Certament, en el cas d’Eluana això era difícil i aquí han hagut d’intervenir els seus pares, cansats de veure com s’aplicaven a la seva filla unes mesures que no tenien cap altra intenció que la d’allargar el seu estat vegetatiu.
Però, la llei aprovada a Itàlia implica que no servirà de res que una persona hagi deixat dit, i escrit en molts casos, que si es dóna la circumstància no desitja que li siguin aplicades mesures per perllongar atificialment la vida.
Si és així, els legisladors tan poc donats darrerament a ser intervencionistes en les coses per les que haurien de ser-ho, estaran intervenint en allò que les persones tenen de més preuat, que és la seva vida en tots els aspectes, inclòs fins i tot el de la seva fi.
A mi, el tema no em preocuparia gaire sinó fos perquè tinc la percepció que un cert integrisme cristià (no només catòlic) està difonent-se en certes capes de la societat, i que aquests fenòmens poden arribar a constituir, per a alguns, part de l’ideari amb què combatre el necessari laïcisme de l’estat.
Aquests darrers dies han proliferat en les notícies i alguns programes les al·lusions a com els israelians veuen el conflicte que el seu estat mantè amb Hamàs i, per extensió, amb la població palestina. Ahir, als 30 minuts, de TV3, en vam tenir una mostra.
No m’estranyaria que, a la vista d’allò què en castellà anomenen els “desencuentros” entre determinades instàncies no només del Govern català sinó també de la pròpia societat civil catalana amb el món jueu, des d’àmbits governamentals s’hagi donat la consigna de donar veu als que, certament, poques vegades sentim a casa nostra: els habitants d’Israel.
Fins i tot, podria ser que aquest enfocament sigui pactat una mica com a compensació pel que els israelians han considerat com afrentes per part d’algun conseller.
El problema és que com més me’ls escolto, en les seves argumentacions, més em convenço que no tenen raó. I si la tenien, l’han perduda en la resposta i en la forma i dimensions d’aquesta.
Quan, ara fa uns quinze mesos, vaig decidir donar per acabada la història de dos blocs previs (Memòria restringida i Efectes secundaris) ho vaig fer pensant en unificar d’alguna manera les meves dues formes d’actuar o de presentar-me a la xarxa. D’una banda, un dels blocs -memòria restringida- recollia fonamentalment, però no exclussiva, comentaris i idees pròpies relacionades amb temes d’entorn, polítics o socials, i de l’altra, hi havia Efectes secundaris on hi abocava lectures o, més en la darrera etapa, cançons que em venia de gust compartir.
Vaig creure, potser perquè en aquells moments em resultava difícil compatibilitzar el manteniment dels dos blocs, que seria capaç d’unir aquestes dues tendències -sovint divergents- de la meva activitat paraprofessional. I em vaig equivocar.
Efectivament, a mesura que ha anat passant el temps m’he adonat que no em trobo còmode en aquest intent de compatibilització de dues facetes diferents del meu pensament. I tot i que reconec que potser no hauria de ser així, em costa penjar el resultat de la creació poètica o de la lectura de diferents autors al costat de temes que de vegades poden semblar allunyats d’aquest àmbit més privat.
Secundària memòria es convertirà doncs, de manera exclussiva, en el lloc on s’hi allotjaran les coses que penso sobre les coses que passen. Potser hi anirà a parar, sigui per error, sigui voluntàriament, alguna altra qüestió menys prosaïca.
Però per a la meva dèria o pel meu vessant més lletraferit, sigui personal, o sigui orientat a l’evocació de textos d’altri, us convido, a partir d’ara al meu nou bloc, Obstinacions.
L’UDOL DESESPERAT DEL LICANTROP
Heu-lo aquí, somicant a la vora d’un riu
sense aigües que el transitin,
intuint entre sanglots un futur fet
solament de silencis. Va plorar, ahir.
I plorarà demà per la desesperança
que es precipita en la forma imprecisa
del seu món. El món que l’ha fet de la manera
que és ara. La pluja no rentarà
cap ni un dels pecats pels que compleix
una tal penitència, ni esbravarà els motius
de la seva pena immensa, d’aquest
patir feixuc esdevingut, amb tot,
raó de vida. Aviat vindrà la nit
i amb ella el ple de lluna, al llindar del seu bosc,
transformarà la indiferència en fosc udol.
Una frase que ha tornat a posar-se, en certa manera, de moda, sobre tot arran de la victòria electoral de Barack Obama als EE.UU i del retorn de les apel·lacions a l’èpica en temps de crisis, és aquella que em sembla que s’atribueix a Roosvelt de “No et demanis què pot fer el teu país per tu sinó què pots fer tu pel teu país”.
He de dir, i potser i potser hi haurà qui vulgui que em disculpi, que no hi estic gens d’acord, amb aquest plantejament. Els països, els estats, les nacions, són el resultat d’interaccions complexes entre els pobladors i els territoris, de relacions de poder entre els pobladors i d’interaccions amb els països, estats, o nacions veïns que s’han constituït de la mateixa manera. Són, doncs, entitats artificials. Si és que existeixen, no poden fer-ho sense nosaltres, les persones. Si a la Lluna o a Mart no hi ha països és únicament perquè no hi ha pobladors que se’ls hagin repartit.
la imatge està extreta del bloc L’insomni
Aquestes entitats es doten d’un règim polític i d’una estructura de govern i administració que no hauria de ser un objectiu en ella mateixa sinó estar destinada a aconseguir el més alt grau de benestar possible als seus habitants. Prou sabem que, dissortadament, no sol ser així.
Jo em seguiré demanant que pot fer el meu país per mi i pels altres com jo i no pas què puc fer jo per ell. En primer lloc perquè, hores d’ara, ja no estic segur de quin o què és el meu país. El meu sentiment de pertinença ha anat disminuint de manera progressiva els darrers anys. No tinc cap mena d’orgull patriòtic i, cada vegada més, les manifestacions externes de nacional-patrioterisme tant català com espanyol em provoquen una major repulsió. Per aquest suposat país jo pago impostos, treballo, i suporto la mediocritat dels qui ens governen. Per nosaltres, a l’Estat (sigui espanyol, europeu o català) encara li hem d’exigir molt més: aquest benestar que, amb l’excusa de la crisi (ara és aquesta però abans n’hi ha hagut d’altres), periòdicament, ens intenten negar. Un benestar que, amb totes les diferències ideològiques que es vulgui, és pel que milers de treballadors i activistes han lluitat durant decennis: el dret a un treball digne en condicions dignes, a que el treball no sigui esclavatge remunerat, el dret al temps lliure, a la creativitat personal, a pensar com es vulgui, a estimar com es vulgui, a que del nostre esforç no se’n beneficiïn els quatre aprofitats de sempre… Fins i tot “lluitant” per un país, el què ha buscat la majoria de la gent és una societat més justa.
Per tant, davant la crida a “fer quelcom” pel país, la resposta ha de ser que el país (o l’estat) faci el que li toca, que per això paguem! I si pot ser, que comenci repartint els dividends dels bancs.
Si seguiu llegint hi trobareu l’enllaç a la notícia a TV3.cat
http://www.tv3.cat/videos/1003609