Secundària Memòria

En el fons del debat que, a causa del cas Eluana s’ha obert  a Itàlia, i amb l’excusa de la discussió sobre l’eutanàsia, activa o passiva, sobre el suïcidi assistit i fins i tot sobre la validesa del testament vital, el què hi ha són els valors que han de primar i sobre els què ens hem de regir en l’atenció al final de la vida. Avui, tot dinant, en parlava amb uns coneguts. Els problemes ètics en un cas com aquest són molts i diversos.  I no sempre fàcils d’abordar. El més fàcil és, des del nostre punt de vista, criticar l’actitud de Berlusconi i companyia, per la seva “insensibilitat” i per “anar en contra de l’opinió pública italiana”, que segons sembla era favorable en un 80 o 85% a que li fossin retirades a Eluana les mesures actives d’alimentació.

El debat no és fàcil. Primer perquè un govern ideològicament situat més a prop de l’extrema dreta que d’allò que ara se’n diu una dreta moderna (no estic segur que això no sigui un oxímoron, però ho deixarem així) en un país on està molt arrelat el catolicisme més proper a l’oficialitat i a la puresa ideològica emanada del santoral, és difícil imaginar-se que pogués opinar/actuar d’una manera diferent a com ho ha fet.
Entenem-nos. Crec que els metges han fet el què havien de fer. Potser massa tard i tot. No entenc el soroll mediàtic del cas, que ha generat gran part d’una controvèrsia que difícilment s’hagués generat a casa nostra. Tot i així entenc també que és molt més fàcil deixar de posar una medicació o alimentació que no donarà cap resultat (en termes de qualitat de vida, bàsicament, no de vida con a concepte), que no pas deixar d’administrar-lo un cop aquest tractament o alimentació ha estat iniciat.
El problema no és ara, quan se li ha retirat aquests productes, sinó que durant molts anys cada infecció, cada descompensació han comportat un acarnissament terapèutic que ha generat una prolongació inútil i inhumana de la vida d’aquesta noia. Un tema difícil, ja ho dic, i n’haurem de parlar més dies.