Ho he de dir en veu
alta. Em nego a sentir-me culpable de considerar-me hereu del 68, encara que
jo, llavors tot just tenia 9 anys i probablement sigui més aviat fill del
trienni 74-76, que per aquests indrets també va ser prou mogudet.
Però començo a
estar fart de l’actual tendència a infantilitzar la història i a fer-nos creure
que determinats moviments socials han estat anècdotes puntuals que han incidit en la
història pre-escrita.
Estic,
decididament, fart de veure que les coses es rellegeixin des d’una òptica neo-liberal
oblidant que sense aquelles llambordes que volaven les coses serien iguals que
fa 41 anys.
I de vegades, ho
confesso, enyoro el mur de Berlin i la guerra freda, perquè mentre existia el perill a l’altra banda, el capitalisme no se sentia segur, i cedia fins acabar per assumir l’estat i la
societat del benestar. Un cop desapareguts els dolents de la pel·lícula, tinc
la sensació que fa gairebé vint anys que anem marxa enrere. Fins i tot he
arribat a pensar que en aquesta marxa enrere acabarem veient com es recol·loca
al seu lloc el cap de Lluís XVI.
He necessitat uns
quants dies per pair-la. Vaig anar a veure-la seduït per unes crítiques que la
definien com una pel·lícula poètica, gairebé d’impressionant bellesa, una
experiència estètica, com un cant a l’amistat duradora…
A més, les cròniques
de la pel·lícula la centren en un punt que només és la conclusió de la mateixa.
Als deu minuts de
pel·lícula ja vaig veure que, per molta poesia que hi volgués veure, m’estava
enfrontant a una pel·lícula dura. I maniquea. Amb el rerefons de la
història de l’Afganistan dels 20 anys previs a l’11S, ens presenten una història
d’amistat traïda i, finalment redimida gairebé diria que gràcies a la bondat
dels principis de l’american way of life
.
Hi ha instants
interessants, és cert, en la pel·lícula, però es fa per moments, terriblement
llarga. Sobre tot la part ambientada als Estats Units. Potser jo anava a veure una altra cosa i l’aridesa del paisatge (crec
que la pel·lícula està filmada a una regió xinesa propera a la frontera
precisament amb l’Afganistan) se’m va incrustar al cervell mentre l’anava
veient. L’escassa versemblança de determinats moments de la part final acaba
contribuint a aquesta mena de desencís que m’ha deixat en el record.
Ah, i el doblatge
(l’he vista en castellà, Cometas en el
cielo, perquè és l´única versió que encara es podia veure), senzillament
espantós, sobre tot pel que fa als nens. Algú m’ha dit, però, que el llibre és
una altra cosa.
(segueix)
Us deixo un dels poemes del llibre, Platja, pertanyent al llibre El griu
He tremolat davant d’aquests misteris.