Reflexionant sobre el concepte i al intensitat de la “violència” que
sembla que hi ha hagut aquests darrers dies, m’ha vingut al cap una
anècdota. Durant la transició, un diputat socialista (que es deia
Blanco i no sé si era el José Blanco que coneixem ara),
va rebre algun cop de la Policia en una manifestació a Cantabria,
durant l’època del tancament de la siderúrgia, si no recordo malament.
D’això se’n va fer una gran campanya per part del PSOE i fins i tot amb
interpel·lacions parlamentàries. Llavors, un diputat basc, del PNV, va
dir una cosa així com “los del Partido Socialista estan montado un
cristo por una hostia, cuando en el Pais Vasco lo que hay montado es un
congreso eucarístico” . El congrés eucarístic que tenim muntat nosaltres
és el de la crisi, les retallades en serveis sanitaris i socials, les
reduccions de sou dels treballadors públics, els ajuts a la banca
privada amb els diners públics, o sigui dels nostres impostos, l’atur,
les hipoteques que es continuen cobrant malgrat que el banc s’hagi
quedat el pis, l’increment de la pobresa estructural, la manca de
perspectives laborals per a qui es quedi a l’atur, per als joves, el
futur precari que es veu venir… Voleu dir que tot això no justifica
quatre sacsejades, una miqueta d’intimidació i una protesta a base de
crits i eslògans? De veritat a algú li sembla que la gent congregada
davant de la Ciutadella tenia organitzat un cop d’estat o una cosa per
l’estil? Jo crec que si hi pensem en calma veurem que la reacció dels
nostres sacrosants representants parlamentaris ha estat majoritàriament
histèrica, exagerada, i una mostra de l’escassa talla política que tenen
una bona part d’ells.
Ja sigui casual o provocat, el fet evident és que les acampades que s’estan multiplicant aquests dies per l’Estat Espanyol han coincidit amb la campanya electoral. Constatem dues reaccions: la primera, la ridícula reacció de la majoria dels polítics intentant sintonitzar amb els que acampen/protesten, i especialment patètica la fugida endavant de la senyora Sánchez-Camacho, que devia confondre els acampats amb militants de les Nuevas Generaciones, perquè sinó no s’entèn el què va dir; la segona, segurament conseqüència del desconcert, la campanya de criminalització de l’abstencionisme, que porta fins i tot a demonitzar els vots blancs i els nuls, dient que són vots per a la dreta.
Recordaria als demòcrates de pa sucat amb oli que no votar és, en democràcia una opció absolutament legítima, tant quan es fa per passiva, com, sobre tot, si es fa activament. Que votar en blanc és també legítim i, sovint, un vot de protesta; que el vot nul, si excloem quan es produeix per un error, és també una forma de dir que “nosaltres no som d’aquest món”.
Hauríen d’entendre, els demonitzadors de voluntats, que si algú pren la lícita i legítima decisió de no votar és perquè és conscient, o creu sincerament, que surti el que surti, difícilment hi notarà diferències, i que si cregués el contrari, segurament no s’abstindria.
La gent, molta o poca, que es concentra a les places més emblemàtiques de l’estat és prou grandeta per saber el que fa. I és gent conscienciada, i emprenyada. El seu moviment, a hores d’ara, sembla que creix. Si arriba a induir un nivell d’abstenció que condicioni que guanyi una o altra de les suposades alternatives que existeixen, el que està clar és que haurà assolit un protagonisme que dubto que d’entrada vulguessin tenir. I segons el percentatge d’abstenció que es produeixi, poden assumir una capacitat d’influència des del carrer que mai tindrien guanyi qui guanyi amb una participació massiva a les eleccions.
Perquè el que també tinc molt clar és que el que preocupa en el fons als polítics “professionals” és que, com deia Raimon: som molts més dels que ells volen i diuen.
Jo sempre he dit que l’estadística serveix fins que l’apliquem a les persones individuals. Deixar de fer el 10% de les intervencions pot no semblar res, però si portaves un any esperant que t’operessin i ara no ho hanm de fer fins d’aquí a dos anys, coi com canvia la cosa!
Ja sé que el gruix dels pressupostos públics està en Salut. I que si cal retallar, és lògic que es faci allà on hi ha, precisament, més gruix per retallar. Ara bé, i ja ho he dit altres vegades, perquè la nostra sanitat (que fins ara era tan suposadament modèlica que anavem a “vendre-la” a l’estranger i la presentavem en escoles de negocis de tot el món) ha estat escollida, segon sembla, com a víctima propiciatòria per resoldre els dèficits del país, o fins i tot de l’Estat? Mentre no em demostrin el contrari, ni els metges, ni les infermeres, ni les auxiliars de clínica, ni els psicòlegs, ni els portalliteres…. dels hospitals, de l’atenció primària, del món sociosanitari, són els causants directes d’una crisi que té els seus origens en unes institucions per a les quals els estats han preparat, i sovint executat diversos escenaris de rescat.