Secundària Memòria

(Efectes restringits: bloc de l'Antoni Casals i Pascual) antonicasals@mesvilaweb.cat

Arxiu de la categoria: Coses meves

II Poesíada a Vilafranca del Penedès

Dissabte 26 tindrà lloc la segona edició de la Poesíada, una experiència poètica que recorre els carrers de la Vilafranca vella i en la que participarem una dotzena de poetes que en aquesta ocasió estarem acompanyats per un grup de grallers i també per alumnes de l’escola Sant Ramon.

Si pogués tornar enrera…

De vegades un es planteja, la gent en general es planteja, si li agradaria tornar a la joventut, si voldria tornar a ser jove.
Ser jove per ser jove, veureu, no és que vingui molt de gust. Tornar a les bronques amb els pares, ara que les tens amb les fills, no ve gaire de gust. Tampoc em vaga tenir allò que diuen “tota la vida per davant”, amb tot per fer i tot per aprendre.
Però, com ho diria?, hi ha un punt crític, un moment de la meva vida en el que vaig prendre una sèrie de decisíons que van canviar, segurament, el curs de la meva vida, sobre tot des del punt de vista professional. I ja se sap que quan modifiques el rumb professional, això acaba repercutint en la vida personal i familiar.
En un moment determinat vaig optar per redirigir la meva carrera professional, deixant, encara que finalment ha estat parcialment, l’assistència mèdica per passar a dedicar-me a la gestió d’organitzacions sanitàries. Això m’ha portata voltar de Badalona a Puigcerdà, després a Igualada i ara a Manlleu, amb diferents nivells de responsabilitat.
Sé que no serveix de res preguntar-se “i si…?”. Però sé que si l’any 1995 hagués seguit fent el que feia (i sabia fer), ara no seria on sóc. No sé si m’hauria anat millor o pitjor. Però segur que seria diferent. 
I no puc evitar pensar que m’agradaria canviar, d’aquí uns mesos, les xifres de la meva edad, convertint el 53 en un 35 i veure per un forat què hauria passat si amb aquella edat jo no hagués dirigit la meva feina cap a un camí que m’ha portat, per bé i per mal, allà on sóc.
 

JV Foix com a símptoma

Tenia el bloc silenciat. Potser perquè, com tants, sóc víctima d’un cert desànim global que em porta a pensar que per no dir res d’interès més val callar. Però avui m’ha vingut ganes de parlar, encara que sigui molt breument, i fer-ho referint-me al poeta de qui ahir es va complir un quart de segle del seu traspàs.  
Si fa un temps m’haguessin dit que hi hauria la resposta que s’ha produit davant d’una convocatòria blocaire d’homenatge a un poeta que, permeteu-m’ho dir, no es pot considerar un poeta popular, no m’ho hagués cregut. 
Foix no és un poeta fàcil. Vaja, a mi no m’ho sembla. Dubto que molta gent sigui capaç d’entendre d’una tirada no ja el què diuen sino “de què van” molts dels seus poemes. No és una crítica. M’encanta la sonoritat de la poesia, especialment dels sonets, de Foix, però especialment en els seus textos dels anys 20 i 30, tinc seriosos problemes per seguir-ne, deixeu-m’ho dir així, l’argument si no m’hi poso de valent. Però sóc conscient que en la poesia no tot és ser entenedor i que sovint l’exercici estètic és tant o més important que l’argumental. No sé si m’explico.
Tot això es deriva de que no sent Foix un poeta de masses (vaja, que no arriba fàcilment al públic com podia fer-ho per posar un exemple Martí i Pol), ha estat capaç de mobilitzar la blogosfera catalana i una mica més.
I perquè dic “com a símptoma”? Per que tinc la impressió que respostes com aquesta no serien possibles sino existís al país una consciència sostinguda d’agressió externa. Ahir el diari Ara s’havia acabat a quarts d’una en alguna llibreria de Rubí (ciutat poc sospitosa d’estar entregada al sobiranisme!) i pel que tinc entès la sortida del llibre antològic del poeta va ser més que acceptable. Darrerement, estem observant com determinats programes de televisió de TV3 (com ara alguns “Sense ficció” o la pel·lícula “Pa Negre” o el documental del 30 minuts sobre la crisi als EUA) assoleixen quotes de pantalla importantíssimes en horaris i dies en què no solien fer-ho.
Tinc la impressió, i tal vegada sigui injustificada, que d’una manera més o menys inconscient estem, com a col·lectivitat, generant dinàmiques de resistència cultural (és la cultura l’avantsala de la política?) que fa pocs anys no hi eren o almenys no eren tan evidents. 
Potser abans no les veia o potser ara no hi són i sóc jo que estic encegat. O potser és que dormo i per això em penso que hi veig clar. 

Vaga de metges: una vaga gremial i corporativa.

Rebo la comunicació de que per als dies 15 a 17 està convocada una vaga de metges a la sanitat pública. Segurament, els dirigents d’aquest sindicat groc (en el sentit de gremial, corporativista i elitista) que s’anomena “Metges de Catalunya” atribuint-se de manera innoble la representativitat de tota una professió, consideren que la població no en té prou amb les retallades a que els dirigents polítics estan sotmetent al sistema públic de salut i volen fer passar la gent per l’adreçador de suspensions de visites i intervencions que ja estaven condicionades per decisions que tots coneixem.
D’una manera o altra ens volen fer creure que la protesta deriva d’un suposat coneixement d’ulteriors retallades que s’haurien de concretar a uns pressupostos que, oh sorpresa, ells coneixen i nosaltres no! Això deien avui a la ràdio.
Però la realitat és que el que estan presentant és una plataforma inassumible per a l’administració que, en el fons només té un objectiu absolutament insolidari en el marc de la xarxa pública de salut: el conveni gremial.
Què demanen? En un moment en què a molts treballadors dels sector públic se’ls ha rebaixat el sou, demanen tornar als sous del 2010, recuperar determinats complements, passar els interins de 25 a 36 hores o a jornada completa (segons el centre)  i, aquí ve la mare dels ous, un conveni exclussiu pels metges, reivindicació llargament reclamada i que únicament pretèn que ningú que no sigui metge no pugui immiscuir-se en negociacions entre les empreses o l’administració i els posseïdors de la veritat absoluta. Per a mi, aquesta és la clau de la protesta.
Com a metge he de dir que rebutjo frontalment qualsevol acció que vagi dirigida a perjudicar encara més els usuaris de la sanitat pública, més encara quan sé amb tota certesa que les reclamacions només van dirigides a establir un sistema de castes que segmenti, encara més, els treballadors de la salut. El metge és només un treballador més. Qualificat, sí, però només un esglaó més de la cadena de l’atenció sanitària. Això pot condicionar, si es vol, diferències de sou, i això té la seva lògica: a més qualificació i responsabilitat és evident que pot correspondre’s un sou més alt. 
Ara bé, si volem que la relació empresa-treballadors sigui transparent, que els representants dels treballadors sàpiguen sempre a que s’han d’atendre, és imprescindible que tots els que treballem al sector públic de la sanitat, des dels portalliteres als directius, estiguem sotmesos a unes normes clares i evidents.
Separar, fragmentar per castes, els professionals només ens pot portar a facilitar l’obscurantisme en la relació laboral i afavorir xantatges de l’autodesignada casta superior sobre els gestors que teòricament haurien de conduir a bon port la nau de la sanitat.
 

Retallar fins que no en quedi…

Llegeixo que el Govern “demanarà” als metges i les infermeres que es acceptin reduir en un 50% la paga de Nadal per contribuir a la retallada de despesa. El problema és que un es demana, amb quin dret? La catorzena paga, com a qualsevol altre treballador no ens la “dóna” ningú. La “financem” nosaltres mateixos amb cada mensualitat. Cada més ens paguen una dotzava part menys i a partir d’aquí ens paguen la “doble” d’estiu i la de Nadal. 
No parlo com a metge sinó com a treballador. Si volen un prèstec que ens el demanin bé, i em paguin interessos, com fa la gent que ha de demanar diners a un banc… no?
Si el que volen es fotre’ns part del sou, això és senzillament un robatori, i no crec que hi tinguin dret. 

Reflexions d’un no-votant d’Esquerra

Vagi per endavant que no sóc partidari de suposats fronts independentistes que es plantegen des d’un essencialisme gairebé racial i que en canvi dec ser un dels pocs que encara s’emprenyen quan des de determinats sectors es critica l’obra del Tripartit. Per tant no sóc ni pretenc ser imparcial ni equànim.
Des de la poca (nul·la) autoritat que em confereix el fet de ser un no-votant d’Esquerra (ERC), crec que no em queda més remei que manifestar el meu desencís per la deriva centrista del partit que suposadament havia de “convertir” els partits d’esquerra al sobiranisme.
Desencís fonamentat en el fet que, temps enrere, havia arribat a creure que era possible bastir projectes comuns amb amplis sectors del PSC i encara més d’ICV. Però la política interna d’un partit alimentat per les rancúnies entre capelletes i l’aspiració dels seus líders a convertir-se en èmuls de Macià va ser una de les causes fonamentals de les moltes derives del tripartit. Esquerra va ser a totes les crisis. Les divertides (Perpinyà, Jerusalem) i les penoses (Carretero, l’Estatut).

Llegeixo avui mateix que el seu líder actual (Oriol Junqueras) se sent legitimat per acostar-se a CiU. Fantàstic. Això ja ho va fer l’ara beatificat Heribert Barrera i el partit es va passar més de 15 anys al desert polític. Ideològic no, perquè cada vegada és més clar que no hi ha ideologia a Esquerra. No dic als seus militants, que en conec uns quants, i crec que no es mereixen l’espectacle dels seus dirigents d’abans i ara.
Esquerra abjura ara dels governs en que va participar i que va ajudar a fer que semblessin més ineficaços i ineficients del que en realitat van ser (si no no s’explicaria que gairebé tota l'”obra de Govern” de Mas des de fa quasi un any estigui orientada a desmuntar gairebé peça per peça el que va fer el Govern anterior).

I ho fa, a més a més, buscant ser acollit en la casa mare de la dreta catalana. Suposo que hi té tot el dret. Crec que el resultat serà d’una banda l’augment de CiU (perquè he de votar Esquerra si el que em pot oferir ja ho tinc amb aquests altres?) o dels identitaristes recalcitrants i estimuladors de xenòfobs de SI.
Hi va haver un moment, entre el 2003 i el 2005 que vaig pensar que potser acabaria un dia votant Esquerra. Ara tinc clar que no hi ha, en l’arc parlamentari, un partit sobiranista que lluiti pel país sense llençar-se en braços de la dreta que, al capdavall, com sempre acabarà retallant drets nacionals, socials i vinculant-se amb Madrid a través del conegut “peix al cove”, un peix del que jo ja no estic en condicions d’alimentar-me. Perquè em sembla que em declaro en vaga de fam política, vist el pa que s’hi dóna.

Incidències resoltes

Gairebé tres mesos de silenci en aquest bloc que no han estat completament atribuïbles a la meva desídia. Els canvis a +Vilaweb van fer que cada vegada que intentava escriure alguna cosa, l’aplicació em portava cap al que penso que va ser el meu primer intent de bloc, que vaig obrir l’any 2007 i vaig abandonar al cap de quatre entrades. 
La temptació de canviar de plataforma ha estat forta al llarg d’aquestes setmanes, sobre tot quan vaig veure que havia d’esperar a setembre per veure-ho resolt.
Ara, però, ja hi tornem a ser. Mirarem de no deixar abandonat aquest espai, perquè sempre hi ha coses per dir i, sobre tot, per compartir. 

Unes quantes hòsties i un congrés eucarístic

Reflexionant sobre el concepte i al intensitat de la “violència” que
sembla que hi ha hagut aquests darrers dies, m’ha vingut al cap una
anècdota. Durant la transició,  un diputat socialista (que es deia
Blanco i no sé si era el José Blanco que coneixem ara),
va rebre algun cop de la Policia en una manifestació a Cantabria,
durant l’època del tancament de la siderúrgia, si no recordo malament.
D’això se’n va fer una gran campanya per part del PSOE i fins i tot amb
interpel·lacions parlamentàries. Llavors, un diputat basc, del PNV, va
dir una cosa així com “los del Partido Socialista estan montado un
cristo por una hostia, cuando en el Pais Vasco lo que hay montado es un
congreso eucarístico” . El congrés eucarístic que tenim muntat nosaltres
és el de la crisi, les retallades en serveis sanitaris i socials, les
reduccions de sou dels treballadors públics, els ajuts a la banca
privada amb els diners públics, o sigui dels nostres impostos, l’atur,
les hipoteques que es continuen cobrant malgrat que el banc s’hagi
quedat el pis, l’increment de la pobresa estructural, la manca de
perspectives laborals per a qui es quedi a l’atur, per als joves, el
futur precari que es veu venir…  Voleu dir que tot això no justifica
quatre sacsejades, una miqueta d’intimidació i una protesta a base de
crits i eslògans? De veritat a algú li sembla que la gent congregada
davant de la Ciutadella tenia organitzat un cop d’estat o una cosa per
l’estil? Jo crec que si hi pensem en calma veurem que la reacció dels
nostres sacrosants representants parlamentaris ha estat majoritàriament
histèrica, exagerada, i una mostra de l’escassa talla política que tenen
una bona part d’ells.

Si jo fos el conseller d’interior…

Si jo fos el Conseller d’Interior, m’estaria assegut còmodament, escarxofat en un sillò, amb un puro a la mà i un wiski a l’atra, mirant-me al mirall i repetint-me: collons que n’ets de guapo i quins pebrots que tens!
Primer m’avisen amb deu dies d’antel·lació del que pensen fer, després s’avenen a no entrar al recinte i quedar-se a fora. Més tard, els diputats miren d’entrar a peu per allà on hi ha més gent; i finalment, com no pot ser d’una altra manera, alguns ximplets (o no) em posen en safata la justificació de l'”acció preventiva” de finals de maig…
Tres empentes, un parell d’estrabades, una mica de pintura, i l’amplificació mediàtica justa per poder dir allò de “ho veieu, veieu que jo ja us ho deia que són una colla d’anarquistes totalitaris?
Si jo fos el Conseller d’Interior em sentiria avui com un triomfador. Si ho hagués organitzat jo mateix, no hauria pogut sortir gaire millor. O si?

Acampades i vots

Ja sigui casual o provocat, el fet evident és que les acampades que s’estan multiplicant aquests dies per l’Estat Espanyol han coincidit amb la campanya electoral. Constatem dues reaccions: la primera, la ridícula reacció de la majoria dels polítics intentant sintonitzar amb els que acampen/protesten, i especialment patètica la fugida endavant de la senyora Sánchez-Camacho, que devia confondre els acampats amb militants de les Nuevas Generaciones, perquè sinó no s’entèn el què va dir; la segona, segurament conseqüència del desconcert, la campanya de criminalització de l’abstencionisme, que porta fins i tot a demonitzar els vots blancs i els nuls, dient que són vots per a la dreta.
Recordaria als demòcrates de pa sucat amb oli que no votar és, en democràcia una opció absolutament legítima, tant quan es fa per passiva, com, sobre tot, si es fa activament. Que votar en blanc és també legítim i, sovint, un vot de protesta; que el vot nul, si excloem quan es produeix per un error, és també una forma de dir que “nosaltres no som d’aquest món”.
Hauríen d’entendre, els demonitzadors de voluntats, que si algú pren la lícita i legítima decisió de no votar és perquè és conscient, o creu sincerament, que surti el que surti, difícilment hi notarà diferències, i que si cregués el contrari, segurament no s’abstindria.
La gent, molta o poca, que es concentra a les places més emblemàtiques de l’estat és prou grandeta per saber el que fa. I és gent conscienciada, i emprenyada. El seu moviment, a hores d’ara, sembla que creix. Si arriba a induir un nivell d’abstenció que condicioni que guanyi una o altra de les suposades alternatives que existeixen, el que està clar és que haurà assolit un protagonisme que dubto que d’entrada vulguessin tenir. I segons el percentatge d’abstenció que es produeixi, poden assumir una capacitat d’influència des del carrer que mai tindrien guanyi qui guanyi amb una participació massiva a les eleccions.
Perquè el que també tinc molt clar és que el que preocupa en el fons als polítics “professionals” és que, com deia Raimon: som molts més dels que ells volen i diuen.

Ara que ha mort Bin-Laden

Ara que ha mort Bin Laden no crec que el món sigui un lloc més segur. Fins i tot, deixeu-me opinar que determinades reaccions, potser comprensibles en el fons, m’han semblat inapropiades.
Puc entendre, i entenc, que la gent s’alegri de la mort d’algú que ha estat la personificació del mal durant els darrers anys. No puc compartir l’alegria per un assassinat.
Bin Laden va servir als EUA en la seva guerra subterrània contra els soviètics, ajudant a fer-los fora d’Afganistan i sobre tot debilitant la moral del seu exèrcit.
Fins i tot, com a enemic, Bin Laden ha servit als EUA i a una determinada manera d’entendre el món occidental afavorint una progressiva disminució de la llibertat al carrer, al pensament, a l’opinió, a la circulació. Determinats retalls de la llibertat que s’han concretat els darrers anys, haurien estat impensables abans de l’11-S (i no parlem ja abans de la caiguda del mur… però aquest és un altre tema).
El món no serà a partir d’avui un món més segur ni, encara menys, lliure pel fet que Bin Laden no hi sigui. Ell tindrà el dubtós honor d’haver esdevingut una de les moltes coartades amb les que determinats poders han vingut prenent un seguit de decisions que ens porten directes a un món on les llibertats  i els drets de les persones tenen cada vegada menys importància . Un món que a mi, em recorda, cada vegada més en determinats aspectes al dels anys 30 del segle passat.

Liquidant la societat del benestar (iii): retallada sanitària

He sentit un minut de la intervenció de la Patrícia Gabancho a RAC1 aquest vespre, cap allà les 9. Només m’he quedat amb una frase que demostra que la ignorància és agosarada i ser de lletres (si és que la senyora Patrícia ho és) no és excusa per ser tan curt de mires. Dir, com ho ha fet, que retallar un 10% no justifica un descens en la qualitat dels serveis és senzillament ser ignorant. Primer perquè aquest 10% s’ha de sumar al 3,21% que ja es va retallar fa menys d’un any, i ja no estem parlant d’un 10 sinó de més d’un 13. Després perquè només cal aplicar-s’ho un mateix: un 10% està molt lluny, per a la major part dels mortals del límit entre arribar i no arribar a final de mes. Els treballadors d’empreses públiques ho han comprovat amb el 5% famós.
Posem-ho en números absoluts: un hospital amb un pressupost de 100 milions d’euros veurà els seus ingressos disminuïts en uns 8 o 10 milions. Segurament a la Sra. Patrícia li semblen molt pocs diners perquè parlem de “xifres molt grosses”. Oblidem molt sovint, que més enllà dels sous de les persones que hi treballen, els hospitals són, en moltes comarques, la principal empresa i d’ells depenen no tan sols el directament empleats sinó tota una corrua d’empreses auxiliars que es veuran afectades per l’apretada: als fusters, llauners, electricistes que, sovint es veuen implicats en tasques d’ajuda als serveis de manteniment ja se’ls demana “que s’ajustin”; els proveïdors també hauran de fer-ho…
Una retallada d’aquestes dimensions pot fer que un hospital de 100 milions de pressupost hagi de deixar d’operar pel capbaix unes 300 persones l’any. Segur que si ens hi va la vida, ens atendran. Però no totes les malalties que cal operar tenen urgència vital. Moltes intervencions d’esquena, o processos benignes poden demorar-se: això tindrà repercussions posteriors en la salut de les persones, però també en termes de baixes laborals, absentisme, productivitat. I d’altres acabaran entrant per la via d’urgències.

Jo sempre he dit que l’estadística serveix fins que l’apliquem a les persones individuals. Deixar de fer el 10% de les intervencions pot no semblar res, però si portaves un any esperant que t’operessin i ara no ho hanm de fer fins d’aquí a dos anys, coi com canvia la cosa!
Ja sé que el gruix dels pressupostos públics està en Salut. I que si cal retallar, és lògic que es faci allà on hi ha, precisament, més gruix per retallar. Ara bé, i ja ho he dit altres vegades, perquè la nostra sanitat (que fins ara era tan suposadament modèlica que anavem a “vendre-la” a l’estranger i la presentavem en escoles de negocis de tot el món) ha estat escollida, segon sembla, com a víctima propiciatòria per resoldre els dèficits del país, o fins i tot de l’Estat? Mentre no em demostrin el contrari, ni els metges, ni les infermeres, ni les auxiliars de clínica, ni els psicòlegs, ni els portalliteres…. dels hospitals, de l’atenció primària, del món sociosanitari,  són els causants directes d’una crisi que té els seus origens en unes institucions per a les quals els estats han preparat, i sovint executat diversos escenaris de rescat.

Liquidant la societat del benestar (ii)

Sembla que el govern bipartit, amb l’ajuda de Déu (i això possiblement el converteix en tripartit 3.0), no pensa donar treva al desmantellament de les fites socials sobre les que hem fonamentat durant anys la construcció d’una societat moderna.
Reconeixent que la societat prèvia a la crisi no és ni de bon tros la ideal (només faltaria), que érem lluny de l’equitat i la justícia en la distribució de la riquesa, i que la pobresa seguia sent una amenaça latent (quan no una trista realitat) per a molta gent en les societats occidentals; reconeixent que, per desgràcia, els governs dels estats occidentals i “rics”, seguien veient la major part del món com una mena d’explotació particular, destinada a l’obtenció de beneficis per a les oligarquies dominants (ja fos a la vista o a l’ombra); reconeixent les inequitats a petita escala en la distribució dels recursos; reconeixent tot això i tantes coses com se’ns pugui passar pel cap, la realitat és que la societat que en sortirà de la crisi serà sense cap mena de dubte pitjor, més insolidària i menys equitativa.
I a la construcció d’aquest tipus de societat s’hi han abocat ara els nostres governants. Escolto i veig a la tv que abans de les eleccions s’haurà eliminat l’impost de successions. La branca espanyolista dels neocons (PP) brama per anul·lar també el de donacions.
Per funcionar com fa un o dos anys, a la sanitat li manquen 850 milions d’euros (probablement una broma, a les butxaques del senyor Botín). Amb l’abolició de l’impost esmentat es deixaran d’ingressar uns 400 milions d’euros. Les xifres parlen per si soles. No dic que aquests 400 milions haguessin d’anar a parar al mateix lloc, però la perspectiva que sanitat, serveis socials, i educació tenen en el moment actual, més enllà de la demagògia que podriem fer amb les xifres, és tan fosca que potser ajudarien a aixecar l’ànim de la situació de pessimisme en que estan caient els treballadors del sector públic.
Avui escoltava a la ràdio una directora general (ja no recordo el nom ni el càrrec) que es queixava que el tripartit (el que no comptava amb la intervenció divina) havia deixat molt “greix” a l’administració. Bonica manera de referir-se a les persones que volen enviar al carrer!
De moment, en sanitat ja han començat a no renovar contractes eventuals o temporals per a feines fins ara indispensables. Al final els professionals que quedin només podran fer la feina que puguin i la gent que quedi a les llistes d’espera o a les sales d’urgències, pot buscar-se una mútua (algú dubta de qui en serà el beneficiari de tot aquest sarau?) que li eviti l’any i mig de llista d’espera per a les cataractes o la pròtesi de maluc.
Insistiré un dia rere un altre fins que me’n cansi o no pugui escriure: són massa anys, massa decenis de lluites de gent anònima des de la revolució industrial, fins i tot massa morts a la recerca de la dignitat dels treballadors, d’una educació laïca, gratuïta i de qualitat, d’una sanitat pública, gratuïtat i universal, d’unes prestacions socials de qualitat i universals, d’una jornada laboral que permeti disposar de suficient temps de lleure per créixer com a persones… com perquè ara, amb l’excusa d’una crisi que no hem creat nosaltres, i que s’ha volgut pal·liar injectant diners públics (nostres) a les entitats que la van crear, ens acabin fent retrocedir setanta anys en els drets pels que molts, abans de nosaltres es van quedar pel camí…

Liquidant la societat del benestar (i)

Mals temps per a la societat del benestar: salut, educació i serveis socials estan al punt de mira de les polítiques de dretes que, teòricament, han de treure el país de la crisi.
És impossible retallar despesa en sectors on els pressupostos de les empresses corresponen a personal (o sigui a persones) en més del 60 o 70% (i de vegades més) del seu montant sense tocar precisament aquest concepte. El missatge que, de forma insistent ens arriba és que cal ser menys per fer el mateix. Augmentar les hores de feina perquè així són necessaris menys suplents quan hi ha baixes o arriben les vacances; de retruc, la nostra hora de feina passarà a valer menys, evidentment i per tant si a mi em cal un suplent, contractat per hores també val menys…
En el cas concret de sanitat, cal assenyalar una situació peculiar: estan desmuntant el sistema que ells mateixos van crear fa vint-i-cinc anys. Pujol sempre recordava, cofoi i orgullós allò de que hi havia un hospital cada trenta quilòmetres. Ara ja ens diuen que no és que no sigui sostenible (això fa anys que jo ho vinc dient i em costa aferrissades discussions amb amics i companys!), sinó que no és viable, que cal aprimar estructures (i per tant serveis i prestacions) i que fins i tot potser algun hospital haurà de tancar.
En moltes comarques els hospitals s’han convertit en la principal empresa i moltes famílies, en l’actual situació de crisi industrial (existeix indústria al nostre país?) depenen exclussivament del sou d’un dels cònjuges que fa d’auxiliar o de portalliteres a un hospital comarcal. Perquè molta gent quan pensa en hospitals només veu els metges, o en el millor dels casos també les infermeres, però la majoria dels treballadors d’un centre hospitalari no són ni una cosa ni l’altra. Disminuir les plantilles dels hospitals comarcals portarà a situacions insostenibles en comarques deprimides o a un pas de la depressió econòmica.
Cada dia que passa comprovem com el govern “dels millors” es converteix i aprofundeix més en el fet de ser el govern “dels mateixos” de fa deu anys. Les mateixes cares de llavors estan ocupant càrrecs de responsabilitat, direccions generals, sotsdireccions… però les polìtiques que propugnen o si més no els missatges que transmeten ens remeten a la dialèctica tatcheriana. De la crisi, diuen, n’hem de sortir “enfortits”. El que no ens diuen és que, amb determinades polítiques, no està prou clar que en sortim vius…

De crisis, solucions impossibles, i ordinadors: una anada d’olla?

En els darrers dies he tingut l’ocasió de parlar amb gent diversa sobre l’abast i la repercussió que sembla que acabarà tenint això que anomenen crisi sobre la cosa pública. Ultra les retallades de sou, cal estar preparats, diuen alguns, per a retallades de serveis i prestacions. Ens avisen que ja no és una qüestió de sostenibilitat sino que es tracta de la viabilitat del sistema. Així, és previsible que es vegin afectats en major o menor mesura alguns dels pilars de l’estat i la societat del benestar: la sanitat, les prestacions socials, determinats subsidis,  les pensions, sembla que s’han d’anar preparant per ser víctimes propiciatòries en nom d’unes improbables solucions a la crisi.
I quin és el futur? Avui m’explicaven que cal tornar a la situació de 2007. Això vol dir, retrocedir en sous i poder adquisitiu a quatre o cinc anys enrere. Això sí, ningú no parla que els preus de les coses hagin de seguir el mateix camí… Dies enrere, un reportatge a TV3 explicava que el mercat dels productes de luxe no sembla afectat per la situació. És comprensible: les persones que alimenten aquest mercat formen part del món que ha causat la situació actual. Quan van tenir problemes o es sospitava que podien tenir-ne, vam fer, via governs europeus i americà, una donació de milers de milions d’euros als bancs dels que són propietaris, per treure’ls de l’atzucac. La nostra caritat ens porta a caure en risc de dormir a un caixer automàtic, mira si som bones persones!, només perquè ells puguin seguir vivint en el seu paradís de luxe, luxúria i ostentació, però ho fem de gust. Sino no s’entendria que seguim mantenint determinats personatges a les engrunes del poder dels estats europeus.
Ahir vaig somniar que desconnectaven internet per por que un dia (improbabilíssim vist el pa que s’hi dóna a les nostres terres) se’ns acudís autoconvocar-nos en alguna plaça fins ara poc freqüentada de qualsevol ciutat mitjana o gran del nostre país.
Avui em desperto amb la notícia que, segurament, s’ha acabat la història dels ordinadors a les aules. Quina desgraciada, absurda i impossible coincidència!!!