Secundària Memòria

(Efectes restringits: bloc de l'Antoni Casals i Pascual) antonicasals@mesvilaweb.cat

Muntant videos pel youtube

Com qui no vol la cosa, un dia m’hi vaig posar i vaig fer un muntatge musical amb reproduccions de quadres. Després vaig obrir-me un compte al youtube i ho vaig penjar. Aquí hi ha el resultat. Queda com queda, però jo, que sóc força negat per a aquestes coses, n’estic satisfet!

Retrospectiva cinematogràfica

La júlia, a la panxa del bou, ha publicat
recentment un post que feia referència bàsicament a les excursions dels anys 70 a Perpinyà per veure un
tipus de cine que a casa nostra no teniem a disposició. Bàsicament la gent
anava a veure allò que en l?argot de l?època se?n deia ?pel.lícules verdes?,
però també hi havia lloc per a alguna cosa una mica més compromesa. En l?intercanvi
de comentaris s?esmenten moltes pel.lícules, des del famós Tango a París, a les
Emmanuelles, passant per la filmografia de Visconti.

El cas és que jo, que per edat ja no sóc dels
que va anar a Perpinyà, vaig despertar al món del cinema a l?època de les sales
d?Art i Assaig i els meus records ja que no són transfronterers es limiten a
ser els d?una transgressió de normes paternes.

Per això he intentat fer recompte d?algunes de
les pel·lícules que vaig veure en aquella època, o de fet entre l?any 1975 i
pels volts de 1985 (o sigui entre els meus 16 i 26 anys), una època en que pel
meu cap hi va passar més d?una turbulència de tots tipus però que ara recordo
amb innegable nostàlgia. Algunes de les pel·lícules devien durar una setmana o
menys en cartell i en tinc un record confús, segurament perquè no les devia
entendre gaire. I d?algunes, el record és amable. No són totes les que vaig
veure, evidentment, però són les que m?han vingut al cap sense esforç:

Sleeping beauty, una història
estranya d?uns firaires que li donaven un elixir que feia dormir a una noia per
exhibir-la al seu circ; recordo que la música era molt bona (o em va agradar
molt, que no és el mateix), però no he pogut fer venir al cap com acabava.
Le chaud lapin, un film
francés en que un home de bona família empaitava noietes joves, força avorrida, però veient el títol ja m’imagino què hi buscava;
La
Cina é vicina
, història italiana de lluites obreres, molt irònica i
polititzada; el Romeo i Julieta de Zefirelli, del que em va impressionar (passeu-m?ho,
tenia 15 o 16 anys i era una mica innocent!) l?aparició del primer pit nu que
veia al cine en la meva vida; La cadutta degli dei, de Visconti,
monumental, l?he vista 5 ó 6 vegades i encara m?impressiona; Saló,
de Passolini, l?escatologia feta art; Vicios privados públicas virtudes, una aproximació
pseudopornogràfica al misteri de Mayerling (en tot cas més entretinguda que la
novel.la de Porcel, amb perdó); More, amb música de Pink Floyd, que
m?imagino que només recordo perquè en tinc el disc, i crec que anava d?una mena
de viatge iniciàtic a l?Eivissa d?aquells temps hippies; Wet Dreams, un munt d?historietes
crec que holandeses, amb el sexe per bandera; i per fer-ne deu i deixar-ho aquí
una pel.lícula que en aquells moments em va semblar gloriosa: Themroc,
la història d?un home que l?acomiaden de la feina i es tanca a casa seva on hi
viu com un veritable cavernícola.

Fer aquesta llista, tan variada, tan eclèctica, m?ha resultat un
divertit exercici de memòria. Pot ser que alguna de les que esmento l?hagués
vist més tard, encara que no ho crec, perquè el meu record és d?haver-les vist
sol o (aquelles imatges que et venen) amb amics de l?escola. Us l?aconsello, l?esforç.
Si més no fa somriure.

Tornar a la pàtria…

Per la transgressió
dels mots comuns,
il·luminar espais
poc coneguts del ser,
i aprendre el que hem viscut,
esforç d’una memòria.
Tornar a la pàtria
per uns camins perduts,
endins del bosc.
Entrar en el misteri,
divers, de tot origen
per la paraula.

Josep Maria Fulquet: ART POÈTICA (dins de : De plata pur, ANGLE EDITORIAL, Barcelona, 2007))

Gent pública i declaració de malaltia: reflexionant a partir de Maragall

Cada vegada més els
polítics, els artistes i altra gent que es mouen en l?esfera de la cosa pública,
tendeixen a donar explicacions quan se?ls diagnostica una malaltia, que pot
comprometre la seva presència davant el propi públic.

Ho hem vist fa 48 hores en Maragall, com ho haviem vist temps enrere en
Pere Esteve, o en els mateixos François Miterrand o Adolfo Suarez; i en el món
de la faràndula tenim els exemples de?n Serrat, de l?australiana Kiliye
Minogue, i a nivell esportiu, casos com el del porter de futbol Molina.

En el darrer cas
que hem tingut l?ocasió de viure, el de Maragall i la seva declaració de patir
la malaltia d?Alzheimer, segurament hi conflueixen moltes causes en el fet i
necessitat de posar de manifest la pròpia malaltia. En primer lloc, i ho va explicitar el propi Pasqual Maragall,
sortir al pas de determinats rumors. No és la primera vegada que circulen
rumors sobre l?estat de salut de Maragall. Quan jo feia la meva formació d?especialista
a l?Hospital de Can Ruti, un company, la dona del qual treballava a l?Hospital
del Mar assegurava sense cap mena de dubtes (ni pudor de transgredir el secret
professional) que Maragall, llavors encara alcalde de Barcelona, era cirròtic
(d?origen alcohòlic) i s?anava a posar injeccions de vitamina B al servei d?urgències
del dit hospital. Aquesta etiqueta ha penjat sempre de Maragall, fins el punt
que algun mitjà de la Villa y Corte (tot i que alguns elements més nostrats
tampoc no s?hi ha quedat curts) ho ha utilitzat per a fer-ne mofa..

En segon lloc, i
això és vàlid per a l?expresident però també per a qualsevol altra persona, un
només pot encarar un procés d?aquestes característiques des de la informació i
el coneixement. Sovint les famílies, en un afany de proteccionisme, demanen al
personal sanitari que no informin al pacient ?del que te?. En aquests casos, s?acaba
teixint una teranyina a mig camí entre el silenci i la mentida que aboca molts
pacients al desconcert i la desorientació degut a que veuen que ?no milloren? o
perquè consideren que ?els metges no saben què tinc?. En la meva modesta experiència,
en la major part dels casos en que el pacient sap el que te és més fàcil
afrontar la presa de decisions tant pel que fa a allò que la gent en diu ?deixar
les coses arreglades?, com pel que te a veure amb actituds terapèutiques i de
cures per part del personal sanitari. Perquè si difícil és estar al davant d?una
persona que saps que te una malaltia incurable (sigui un càncer, una demència o
qualsevol altre procés que pugui estar en fase terminal), molt més difícil i
desagradable encara és mentir-li. I, per altra banda, és molt gratificant veure
malalt i família enfrontant-se en comú a la situació.

De vegades un sent
dir ?si tinc alguna cosa dolenta prefereixo no saber-ho?, o el mateix però
expressat en dubte: ?no sé si ho voldria saber?. Després d?unes quantes experiències
personals en aquest sentit, i encara que és cert que hi ha gent que ?no vol
saber? o que per la seva estructura de personalitat, és millor, possiblement ?que
no sàpiguen?, penso que és molt convenient que els malalts estiguin informats
el millor possible del que tenen i, fins i tot, sobre tot en el cas de les
persones relativament joves, del pronòstic i previsions de desenllaç. O
almenys, jo així ho desitjo per a mi mateix.

Per últim, la
declaració d?un personatge públic en relació a l?estar afecte d?algun tipus de
malaltia, com les que he comentat, te un altre valor, que és el de
sensibilitzar la gent sobre determinats processos. Maragall, com abans Serrat,
Carreras, o Esteve, han posat cara a malalties que per a molts o no existien o
eren una línia amb un nom estrany, i sovint difícil de llegir, en un full de
diari o de revista.

Més enllà de les declaracions de solidaritat,
compassió o sentiments que aquests temes puguin generar, i deixant de banda
comentaris desafortunats i de mal gust, que n?hi ha de tots tipus, el valor que cal donar a aquestes notícies és
el de la seva capacitat de remoure consciències i modificar actituds en relació
a moltes malalties. I en aquest sentit, penso que possiblement Pasqual Maragall ha fet un nou servei al país.

*fotografia: "uma solidao…", Alicina (1000imagens)

Maragall, l’Alzheimer, la perifèria de les lletres i les lletres en majúscula

No sempre m’és possible escriure al meu bloc en dissabte. Avui, però hi ha diverses coses que em fan tenir-ne ganes, encara que sigui molt breument. N’esmentaré tres, que com deia aquell són importants (per a mi) encara que potser no siguin ni les úniques ni tan sols les més importants. I com tampoc no sé ordenar-les per importància les esmento tal i com em ragen.
La primera potser sí que és la més important. Si més no a nivell de repercussions al nostre país. Aquest matí el President Maragall ha comunicat que està afecte de la malaltia d’Alzheimer. I ho ha fet en un lloc que dóna més relleu a la seva declaració, a l’Hospital de Dia d’aquesta malaltia a l’Hospital de Sant Pau. Ja he parlat en altres ocasions, i per tant no em repetiré, de com n’és de dura aquesta malaltia tant pels que la pateixen com, sobre tot pels que se’n fan càrrec del pacient. Per això, l’escenificació de Maragall no ha pogut ser més encertada. Ho ha fet acompanyat de familiars i amics, conscient que en un moment o altre els tocara "carregar" amb les conseqüències del procès que fa poc s’ha iniciat, i la durada del qual és imprevisible. I m’ha semblat valuós que ho hagi explicat ell, ja que massa sovint les famílies (i el personal sanitari) tendeixen a amagar als malalts la realitat del que tenen i a no informar-los del que els pot passar, cosa que acaba repercutint en el maneig de les complexes situacions que poden succeir en el decurs del procès.

El segon tema del que vull parlar està en la línia del autobombo. Ahir vam presentar a la llibreria Pla de la Calma de Cardedeu els llibres de la Núria Sagués i meu.
Per als que ens movem en el que jo anomeno la perifèria (gairebé els
banlieus) del sistema editorial i de l’star system de la literatura,
aliens a fires i events, petits actes com aquest, envoltats bàsicament
d’amics i d’algun escadusser curiós que s’hi deixa caure, tenen un gran
significat de reafirmació personal. En el meu cas, i perdoneu la
immodèstia, haver aconseguit entre poc abans de Sant Jordi i la data
d’avui "col.locar" (passeu-me l’expressió), més de 150 exemplars d’un
llibre de poesia i haver-ho fet editant-lo amb una editorial
que també podríem situar a la perifèria del sistema, em sembla una cosa
que voreja l’heroicitat. L’acte d’ahir ens va servir a la Núria i a
mi, i també al Vicenç Ambrós
que ens va fer una esplèndida presentació dels dos llibres, per a
acabar-nos de convèncer, si és que no ho estàvem prou, que hem de
seguir en aquesta línia i si pot ser treballar per crear una mena
d’entramat de complicitats amb la gent que com nosaltres considera i
creu que té coses a dir, si més no a qui les vulgui escoltar.
El tercer tema és només una curiositat. Ahir penjava una entrada al bloc fent esment de la Biblioteca Britànica i la seva pàgina "turning the page". Avui ho publica Vilaweb.
Bé, doncs, si no se n’ha aprofitat algú (cosa que ajudaria encara més a
incrementar el meu ego, que de tant en tant ja em va bé) i ha utilitzat
la meva referència per fer-ne notícia, aquesta és la demostració del
poder d’internet: un discret i humil blocaire s’ha avançat (també
perquè li ho havien fet saber per correu electrònic) als medis
d’informació.
I com, pel que veig, avui estic pres d’una certa locuacitat bloquera,
aprofito per agrair des d’aquí, per si em llegeix, l’Albert Gibert la
seva proposta (evidentment acceptada) de llegir algun dels poemes que
tinc penjats a Relats en Català al seu programa dels dimarts a la nit a
Mataró Radio. És d’aquelles cosetes que fan més suportable el dia a dia, excessivament feixuc en el que massa sovint estem immersos.

La British Library: una joia en el web

M’ha arribat un enllaç a través d’una companya de feina que crec que val la pena posar a disposició del comú dels mortals. Es tracta del web de la British Library, amb la seva pàgina anomenada Turning the Pages(TM): si hi accediu, podreu visualitzar les notes originals de William Blake, el text escrit a mà de l’Alícia de  Lewis Carroll, la Bíblia Etiòpica, entre d’altres meravelles, tot amb la peculiaritat de passar un mateix els fulls dels llibres.
Us ho aconsello, feu-ne un tast, seguint l’enllaç:
Turning the pages

Divendres 19, presentació a Cardedeu

Divendres vinent presentem junt amb la Núria Sagués a la llibreria Pla de la Calma, a Cardedeu els respectius llibres. Amb la Núria ens vam conèixer a la paradeta que van muntar els de Relats en Català, per Sant Jordi i sense saber ben bé com (o potser per mimetisme amb altres autors d’aquest àmbit) vam acabar plantejant-nos la possibilitat de fer presentacions conjuntes. Aquesta n’és la primera (però no l’última!).
De fet, des del dia 1 d’octubre que a l’esmentada llibreria hi presentem una exposició de fotografies de’n Narcís Civil amb textos dels llibres "A peu coix" i "Els murs de l’odi", exposició que culminarà en l’esmentada presentació el dia 19 a les 8 del vespre. No cal dir que hi esteu convidats.La presentació anirà a càrrec de’n Vicenç Ambrós. I al final de l’acte hi haurà una copa de cava i una mica de pica-pica.

Recuperant King Crimson

El vaig penjar fa un temps a Memoria Restringida. Ara fa uns dies m’ha tornat a rribar per una altra via. Es tracta d’un vídeo a Youtube amb la cançó Islands i un muntatge a base de pintures de Klimt, Magritte, Toulouse-Lautrec, Munch… La cançó és preciosa i el vídeo és allò que en diuen “un gaudi pels sentits”.

La discusió sobre l’hijab, una forma més de perdre el temps

Darrerament hi ha hagut força controvèrsia sobre el cas d’una noia (una nena) a la que es deixà en suspens l’escolarització fins que "l’autoritat competent" decidís si podia anar o no amb mocador ( l’hijab, no el vel, i això ho aclareix molt bé el diputat Mohamed Chaib en un article a La Vanguardia, tot i que de vegades se’n parla com a sinònims) a l’escola. Apart que em sembla una tronada manera de fer perdre el temps i els diners públics a la gent amb debats que no duen a res (crec que l’essencial és el dret a l’educació!), penso que aquest tipus de controvèrsies venen sempre alimentades per postures més o menys xenòfobes, ara disfressades de "laïcisme".

A l’hospital on treballo hi ha força noies, catalanes de pares
magrebins, que arriben a treballar i en marxen amb hijab, molts
d’ells, paga la pena dir-ho francament bonics i fins i tot elegants. En alguna conversa amb
elles he pogut veure que no li donen cap transcendència religiosa a la
qüestió, és en tot cas un tema d’identitat, sobre tot cultural. Sembla
clar que com més reticències genera el mocador, més se senten elles
empeses a dur-lo, sense que això qüestioni per a res el seu respecte a
els altres costums, els nostres, que les envolten.
No recordo on, llegia, que si del que es tracta és de fer desaparèixer
de les aules els signes d’identitat (fins i tot suposant que els
mocadors, vels, o, perquè no, les creus o les estrelles de David penjades al coll, fossin duts com signes religiosos no deixarien de
ser identitaris), caldria començar per les samarretes del Barça, o el
Madrid o l’Espanyol o el que sigui que cada vegada més poblen les aules
de tots els nivells educatius.
Tot i que, al meu entendre, barreja els conceptes de vel amb hijab, us deixo un enllaç al bloc del meu germà, que d’aquestes coses hi entèn, que fa pocs dies va publicar un post breu però aclaridor sobre el tema.

Enemistat

No suposis massa ràpidament que el teu enemic és un salvatge per sol fet que sigui enemic teu. 

Potser és enemic teu perquè creu que tu ets un salvatge. O potser et té por perquè percep la teva por envers ell. I tal vegada, si pensés que tu ets capaç d’estimar-lo, deixaria de ser el teu enemic.

Categories

Si la República proclamada el 14 d’abril de 1931 havia donat alguna
alegria al Bakunin de Planes, que no sabia un borrall de política ni
volia saber-ne perquè li produïa rodaments de cap, fou l’encàrrec del
nou alcalde (…): enrunar la paret que dividia els difunts del
cementiri municipal en dues categories i arraconava els que l’Església
considerava indignes de la terra sagrada en un recinte (…) que els
vilatans anomenaven amb amargura el "corralet".
(…)
Aquell
migdia del 1939, després de quedar arrebossat amb la pols aixecada pels
vehicles amb què la família Torres i Camps regresava a la vila, el
Bakunin de Planes tornava a dur clavada al cor l’espina que s’havia
tret quan la proclamació de la República. Baixava del cementiri,
enlairat en un turó als afores de la vila enmig del silenci dels
bancals d’oliveres, a on havia anat per ordre del capellà, el primer de
la vila després de la guerra civil, a pujar un altre cop la paret
enrunada feia uns anys. Encara sentia les paraules de l’enterramorts,
que el contemplava des de l’ombra del mateix xiprer, quan ell
col.locava el darrer totxo:
-Els acabes de fotre una altra vegada a
l’infern, Bakunin. Però no et tiris cap pedra al fetge; ells es
trobaran millor amb el diable que nosaltres amb Franco.

Jesús Moncada: Camí de sirga