Secundària Memòria

(Efectes restringits: bloc de l'Antoni Casals i Pascual) antonicasals@mesvilaweb.cat

Herències

27 d'octubre de 2009
Coses meves
No acabo d’entendre el renou que s’està originant amb l’impost de successions. La majoria dels catalans no heredarem mai res, com a molt deutes o, en el cas dels meus fills potser una hipoteca per acabar de pagar. Hi ha molta demagògia en tot això. Els impostos són una qüestió impopular, és clar, malgrat que es reconegui que és d’ells que surten les prestacions socials que figura que l’Estat ens ha de donar. L’impost de successions, que jo no pagaré mai perquè mai no heretaré res, és un impost que grava beneficis que no s’han obtingut treballant. Es podria discutir si es podria suprimir en el cas de la parella del difunt, sobre tot perquè de vegades si un té un patrimoni moltes vegades és gràcies a qui l’acompanya, ja sigui per activa o per passiva. Però jo entenc perfectament que si a mi un oncle americà, posem per cas, em deixa un milió d’euros que no m’he guanyat de cap de les maneres, hi hagi una taxa impositiva de la que potser en podríem també discutir les dimensions, però mai el concepte.
El que mai no em faran entendre és que qui nega els drets de sang per a la monarquia, no els negui també per a la resta de mortals. Perquè al capdavalll heretar no és més que el reconeixement del dret de sang.

Metges i relació metge-malalt: un petit apunt

19 d'octubre de 2009
Coses meves
Comentàvem ara fa uns dies amb uns companys i companyes de feina com ha canviat la professió mèdica en els darrers anys. Hi ha metges que es lamenten que la consideració social de la professió està “per terra” i que les coses “ja no són com eren”. Per sort. Alguns metges continuen considerant l’exercici de la Medicina com un “art”, i es resisteixen massa sovint a l’avaluació dels seus actes i a reconèixer que avui en dia no n ‘hi ha prou amb l’empirisme per aconseguir que les actuacions professionals no solament siguin correctes sinó científicament impecables, que és el que la societat demanda actualment.
La Medicina avui és ciència i tecnologia. El coneixement ja no es pot sostenir en fonamentalismes empírics. Els pacients sovint arriben a les consultes sent coneixedors de la misteriosa terminologia que abans s’utilitzava mig per “despistar” mig per fer patent l’assimetria de coneixements en que es basava la relació metge-malalt.

(segueix)

La mateixa relació metge-malalt ha estat mitificada per part de l’estament mèdic com part d’aquest “art” a què al principi em referia. És cert, me’n lliuraré de negar-ho, que és fonamental una relació de confiança entre metge i pacient; i que quan les coses no van com han d’anar és més suportable la situació si la confiança existeix. Però avui en dia no es valora un metge perquè sigui més empàtic o perquè generi més tranquil·litat des d’un suposat pedestal.
El metge es valora (o s’hauria de valorar) per la capacitat de fer entenedor allò que sap, per explicar fins i tot les seves limitacions al pacient, per compartir amb ell decisions que poden tenir implicacions en l’estat de salut del malalt. S’hauria d’acabar d’un cop per sempre aquella imatge irritant del metge “perdonavides” a qui el pacient hauria d’estar agraït per la casualitat d’haver caigut en les seves mans.
El metge és un treballador de la salut i com a tal té un paper important en l’economia productiva del nostre sistema social. Però això no el converteix en una mena de semidéu a qui la gent plana ha de besar les mans. I per aquest motiu em posa de mala lluna l’intent d’alguns sectors (molt nombrosos) de la professió mèdica de mantenir un sistema de castes dins del món sanitari que sembla que vagi dirigit a perpetuar la intocabilitat i la infalibilitat de la pràctica mèdica… i dels qui la practiquen

Burgesia idealitzada

7 d'octubre de 2009
Coses meves

No serà perquè no hi hagi motius per a escriure. Però potser és que estic en “baixa forma” per a la polèmica. Qui més qui menys ha opinat i elaborat saberudes hipòtesis sobre com ha estat possible que a casa nostra hagi passat una cosa com l’anomenat “cas Millet”. I jo, fins ara, no m’he decidit. La consternació que ha provocat veure com un prohom a qui, com hem anat descobrint, s’hi adreçaven tiris i troians a la recerca de la donació perduda, havia estat capaç de sotmetre a l’espoli una de les més notables institucions de la cultura, encara dura. I cada dia en sabem una de nova.
Crec que al nostre país hi ha hagut una idealització insana de la burgesia. Parlo de la burgesia industrial catalana, que amb una especial dosi de transfuguisme i transvestisme polític ha sabut ser sempre allà on havia de ser per mantenir el poder i, òbviament, els diners. Segurament no és políticament correcte referir-s’hi perquè les activitats de les famílies (moltes d’elles emparentades entre sí) que constitueixen el nucli dur d’aquesta burgesia formen part del procès de creació d’allò que eufemísticament hem acceptat anomenar la “societat civil”.

(segueix)

Si la burgesia catalana era tan “progre” i tan bona, tan moderna com ens volen fer veure, quin sentit té que fos a Catalunya on van sorgir els més importants elements del moviment obrer, sobre tot l’anarquisme, al darrer terç del segle XIX? Per què ha de semblar que la bomba del Liceu va ser un acte “aïllat”? Poques vegades s’explica que la “modernització” de Barcelona es va fer passant per damunt de les classes i dels barris populars. No va ser aquesta burgesia la que provà de frenar les reivindicacions obreres amb el pistolerisme durant les dues primeres dècades del s XX? Es cert que van donar suport en bona part a la República Espanyola, però també és cert que moltes d’aquestes famílies van “reentrar a Barcelona” l’any 1939. I que al 76 es van vestir de quadribarrats… com si haguessin estat lluitant contra el franquisme durant els 40 anys de la dictadura.
Ara, alguns es sorprenen que, com deia aquell, “un dels nostres” hagi pogut fer una estafa com la que poc a poc es va descobrint. Però aquesta és la realitat del país. La realitat que tots sabem és que sempre hi ha hagut molta gent amb dos carnets, un a cada butxaca, pregant només per encertar i no equivocar-se de mà quan l’hagués d’ensenyar. El nepotisme, l’amiguisme, les corrupteles, els tractes de favor han estat i són una manera de fer i una constant a la nostra història. En un moment determinat va semblar que això es trencaria, però aquelles famílies de les que parlava abans estan presents en gairebé tots els àmbits i en tot l’arc polític del país. Si algú es pren la molèstia de fer un arbre genealògic de la classe política catalana que va “liderar la transició” (com els agradar d’expressar-ho) entendrà aviat què vull dir.
Per això, quan sento que algú reclama crear moviments “transversals” per a aconseguir objectius de país (per exemple, Carretero l’altre dia) no puc menys que riure i pensar que evidentment aquesta transversalitat és la que assegura que continuin manant (no parlo de governar sinó de manar) els que sempre, amb els diferents règims que des de 1870 hi ha hagut a l’Estat Espanyol, ja han vingut manant.