Secundària Memòria

Aquesta setmana, el Govern espanyol ens ha “sorprès” amb una proposta d’allargar la vida laboral de les persones i augmentar els anys de cotització necessaris per accedir a la plena retribució de la jubilació.

Quan vaig sentir la notícia vaig agafar una emprenyada que encara no m’he tret de sobre. Per molts motius, bàsicament perquè considero que, vist el que diu la Bíblia, el treball o el fet de treballar, no és un estat natural de la persona humana, sinó que és un càstig diví, conseqüència d’un pecat que jo no vaig cometre (i que a més a més no era pecat) i del que per tant no me’n sento responsable. I no em sembla a mí que consideracions relatives a la seguretat social espanyola puguin allargar la durada d’una penitència que el Sr. Bismarck ja fa anys va tenir a bé retallar amb gran indulgència (va establir l’edat de jubilació als 65 anys, si no vaig equivocat, quan l’esperança de vida de la població alemanya no arribava als 50, però per alguna cosa s’havia de començar).
Per altra banda, la mesura ve a fer que els que ja començavem a ensumar la possibilitat que d’aquí a pocs anys ens vinguessin a proposar una jubilació anticipada caiguem en el més profund dels desànims. El meu rendiment laboral, segurament, caurà en picat, m’hauré d’agafar una baixa per depressió, i això encara incrementarà més la despesa de la SS. I no seré l’únic.
I, per parlar una mica més seriosament, si el que es vol és assegurar les pensions, una de les peces angulars de l’estat del benestar, el que s’ha de fer no són mesures curt-terministes. Augmentar dos anys l’edat de jubilació no porta a res, perquè estem actuant sobre una porció de la població laboral molt delimitada. El que haurien de fer és facilitar la incorporació de la gent jove, amb molts anys per davant, al mercat laboral. I això vol dir no posar trabes a la immigració, i que quan aquesta gent  sigui aquí, els empresaris cotitzin el que han de cotitzar, els assegurin, i puguin desenvolupar la seva vida en condicions i sense ser més explotats que allò que “per se” ja implica viure en un món i un país capitalista, és a dir, com tots.
La hipocresia, el curt-terminisme, la curtetat de mires porta a creure i voler fer creure que salvarem el sistema de pensions cotitzant una miqueta més durant un parell d’anys. Sort que encara no se’ls ha ocorregut que si quan la gent arriba a 65 anys passa un autobús i els atropella, no hauran de pagar res de jubilació… Ooops! Quina por, potser els he donat una idea.

El gran problema és que ens acabarà implicant a tots. Hereu se sembla cada dia més al seu clon del Polònia. L’absurditat, la fugida endavant continuada com a leit-motiv de tota acció política, m’atreviria a dir com a modus vivendi.
El país no té més problemes que preparar una poca-soltada com és una nova Olimpiada encara que sigui d’hivern?
Encara que sóc barceloní, no visc a Barcelona, però indubtablement si la broma tira endavant (no ja a nivell d’elecció de la “ciutat” seu de l’event, sinó simplement com a projecte) ho acabarem patint tots, els de la ciutat i la resta de catalans.

Des d’aquest moment manifesto la meva adhesió a qualsevol iniciativa contrària a la proposta.

Sisplau, algú podria assegurar-se que el senyor Hereu es prengui la medicació als matins?

Vic en concret i Osona en general passen per ser la ciutat i la comarca models d’integració. Però l’ombra de pesonatges com Anglada és llarga i profunda. Amb una intencionalitat que s’acosta més a la ideologia de la denostada PxC que no pas a les que se li han de pressuposar als partits que conformen el govern municipal, es despengen amb una normativa d’empadronament que sembla extreta dels manuals de Berlusconi, i que justifiquen amb un cinisme que esgarrifa.
No seré jo qui recordi que a tot l’Estat la sanitat és un dret universal. I que l’accès al mateix passa per l’empadronament de la població, més enllà de la legalitat de la seva presència al país. Negar l’empadronament (que al final és que estan buscant) és negar aquest i altres drets.
Sincerament, podia esperar-m’ho de partits com PxC i, fins i tot, d’UDC., el partit de l’alcalde. Però crec que algú hauria de recordar als representants vigatans dels altres dos partits, suposadament d’esquerres, que hi ha al govern municipal quin figura que és l’ideari dels mateixos en temes no només d’immigració sinó, sobre tot, de drets socials de la població.

En algun altre lloc que em fa mandra buscar d’aquest mateix bloc, i en l’encapçalament del meu perfil al facebook he anotat una frase del llibre Novel·la familiar, de John Lanchester, que ve a dir que, en realitat, poques vegades prenem decisions sino que fem el que la vida ens porta a fer i és després, quan “mirem enrere”, que ens adonem que hauriem pogut fer altres coses, de manera que arribem a la conclusió que hem fet el que hem fet perquè hem pres una decisió basada en l’existència d’altrernatives sobre les que hem triat lliurement. La frase no és així exactament i a més ara l’he arrodonida una mica per a donar-li encara més sentit.
Hi he pensat molt aquests dies, uns dies en que qüestions bàsicament laborals han dificultat el meu accés a la xarxa i per tant m’han obligat a “prendre la decisió”, diguem que involuntària, d’allunyar-me d’un mitjà que em vincula a altres maneres d’entendre el món, les coses, la vida. No ha estat una decisió “voluntària”, sinó com diu d’alguna manera Lanchester, l’únic resultat possible del camí per on em porta la vida aquests dies. I si ara ho escric aquí és precisament per evitar que la racionalització a la que sometem els records de les coses tot just han passat em porti d’aquí a un temps no gaire llunyà a dir alguna cosa així com “vist com anaven les coses a la feina i donada la molta feina que tenia, vaig prendre la decisió d’allunyar-me per uns dies dels meus blocs i dels blocs amics ja que d’aquesta manera em podia dedicar amb més intensitat a allò que m’interessava”. Seria mentida. Ni vaig prendre cap decisió al respecte (encara que algú, jo mateix per exemple, podria dir que no prenent la decisió contrària ja n’estava prenent una, de decisió), ni la meva dedicació a temes relacionats amb la feina té a veure amb un suposat increment del meu interés per la mateixa.La feina és feina i prou, i com deia Rubianes “mira si es malo trabajar que te pagan por hacerlo…”