Secundària Memòria

Sembla que poc a poc tots anem assumint (bé, no tots, però crec que no m’equivoco si parlo en general) la bondat de l’Ull-que-tot-ho-vigila. Les càmeres a les grans superfícies, a la feina, al carrer tenen la finalitat, ens diuen de protegir-nos davant els intrusos i gràcies a elles, la gendarmeria francesa va identificar cinc sospitosos de ser terroristes. Que després resulti que només eren uns catalanets alts i fornits (cosa que els devia fer més sospitosos a l’ull del Gran Germà) és un dany colateral imprevisible.
Si no haguessin estat identificats per ells mateixos i pels seus familiars i la gent de bona fe els hagués denunciat en identificar-los, el més probable és que haguessin anat a parar a una comisaria francesa on segurament algú els hagués fet unes carícies de recordatori de la mort del gendarme abans que se’n desfés l’embolic, cosa que potser hauria trigat uns dies a succeir.

Algú els rescabalarà de l’ensurt i del fet d’haver aparegut a totes les televisions d’Europa com a pressumptes teroristes?

I tornem a preguntar-nos: Qui coi vigila el vigilant?

Dimarts passat vaig rebre, a la seu d’Omnium Cultural a Barcelona el IV Premi de poesia Josep Maria Benet i Caparà. He dubtat molt i fins aquest moment no m’he decidit a donar-li una certa “publicitat” a la qüestió. No us en sabria dir ben bé el motiu, suposo que en el fons sempre que escric una entrada una mica auto-referencial m’acabo sentint, d’alguna forma, malament. Finalment m’hi he decidit i aprofitaré per fer una mica d’autobombo del llibre que començarà a ser distribuit (cosa que en poesia no assegura en absolut que estigui present als prestatges) la setmana vinent.
El llibre té el títol de “EL DILEMA DE FAUST“. En l’acte d’entrega del premi vaig tenir l’oportunitat d’intentar explicar el sentit d’aquest Faust i d’aquest dilema en que viu immers. Un dilema no és només la necessitat de triar entre el bo i el dolent, entre el bé i el mal. El dilema, la resolució del dilema, en ètica, és triar entre dues possibilitats igual d’acceptables o igual d’inaccceptables, sent conscients que aquesta tria impedirà que aconseguim les coses bones de l’opció no elegida i ens obligarà a assumir les dolentes de la triada.
El meu Faust ha de triar entre assumir que és a punt d’entrar en una etapa de la vida que ja no dóna per gaire més,  quedar-se assegut al banc d’una plaça de poble, fent un cafè, veient passar els infants, les noies, la vida en definitiva; o bé pactar per obtenir la joventut eterna i una vida no només  abocada a l’hedonisme i el plaer (model faustià clàssic), sinó una vida en la què tot allò pel que va lluitar de jove i que ara és impossible (perquè no tot el que ens va quedar per fer haurà de ser possible) s’acabi fent realitat.
En base a què caldria descartar una de les opcions? Faust no ho fa, Faust no descarta res, només exposa els seus dubtes, els seus neguits i deixa a l’hipotètic lector la possibilitat de fer ell mateix la seva tria personal. Els dos extrems, junt amb l’esmentada impossibilitat de concretar la màxima martipoliana, en els que es mou el dilema al que s’enfronta són dos elements poètics de primer ordre: d’una banda aquest Faust té molt present allò que ens diu Leonard Cohen quan afirma “he vist el futur: és un crim” i de l’altre no deixa de certificar que la nostra tardor, la seva tardor ja duu l’hivern dins seu.
“El dilema de Faust” serà el meu sisè llibre “en paper”, un fet que, si m’ho haguessin dit quan fa tot just tres anys vaig publicar Els murs de l’odi, hauria considerat poc menys que impossible.

Per cert, la portada, és d’Olga Xirinacs per a qui només tinc paraules d’agraïment, i que ens va oferir, en l’acte que també incloïa l’entrega del premi de narrativa que duu el seu nom, unes quantes i valuoses reflexions sobre el paper dels blocs en la difusió de la poesia, tant per bé com per mal.

Ja sé que a hores d’ara deu ser una mica pesat que algú parli de la neu o de la nevada. Però si no ho explico, explotaré.
Aquesta tarda m’he passat cinc horetes (des de les 14:30 fins les 19:35) per fer el recorregut de Manlleu a Rubí. Suposo que és normal que et passi això quan surts nevant d’un lloc i vas recorrent una carretera en la que no deixa de nevar, almenys al llarg d’una cinquantena llarga de quilòmetres.
El que no trobo normal és que, mentre estàs aturat durant una hora a Tona, i trigues dues hores entre LLiçà i Granollers, vagis escoltant Catalunya Informació i en cap moment ningú no esmenti entre els “múltiples problemes a les carreteres” que a la C-17 hi havia, en ambdós sentits de la marxa centenars de cotxes que no sabien si podrien arribar avui mateix al seu destí.
Una de les lleis de Murphy diu (i si no ho fa, hauria de dir-ho): quan estàs en una retenció de trànsit l’única carretera que no la ràdio no esmenta és la teva. Una veritat com una casa de pagès.
Al TN vespre, de totes maneres, suposo que com a homenatge als invisibles de la tarda, sí que han parlat que ara (que ja no hi som) hi havia una quinzena de quilòmetres d’aturada perquè havien tallat la carretera. Amb tot he de reconèixer que prefereixo passar inadvertit i arribar a casa que ser “famós” i dormir a la carretera o, en el millor dels casos, en algun del poliesportius que (esperem que tinguin calefacció!) alguns ajuntaments han hagut d’habilitar perquè la gent hi pugui passar la nit.
I no hi poso cap foto, que ja n’he vist prou de neu, avui.