Secundària Memòria

(Efectes restringits: bloc de l'Antoni Casals i Pascual) antonicasals@mesvilaweb.cat

Mini-vacances, Estatut, manis i futbol

Com aquest any hem arribat una mica saturats al mes de juny, hem decidit prendre’ns unes petites vacances un pèl abans del què normalment ho fèiem. Així, demà agafarem (amb permís de pilots, personal de terra i controladors) un avió que ens durà a l’extrem occidental del que políticament és Europa i geogràficament Àfrica per passar-hi el que queda de setmana. Després tornarem i ens bellugarem una mica per les muntanyes del país durant quatre o cinc dies més.
Aquests dies ens aniran bé per decidir què fem el dissabte dia 10. La veritat és que l’enrenou em sembla exagerat. Ha canviat res en relació a abans d’ahir? Voleu dir que ens hem de fer els ofesos? Quin és el problema? Que ens han dit que l’Estatut  no és constitucional? Que no ho sabíem? Que ho ha jutjat una gent deslegitimada per fer-ho? I qui en tenia de legitimitat?
Jo vaig votar en blanc, l’Estatut. No m’agradava, però no podia dir no quan semblava que era un instrument per augmentar competències. Potser el meu vot va ser llavors com una premonició del fantasma en què s’acabaria convertint.
Si la manifestació s’ha de convertir en una reivindicació d’aquest estatut, que no comptin amb mi. Si l’ha de manipular o monopolitzar algun dels partits polítics (de dins o de fora d’allò que se’n diu l’arc parlamentari), que no comptin amb mi.
Ara, si de la seva organització es pot treure la conclussió que és un moviment que es genera des de la societat civil, llavors m’ho pensaré.
I al final de la mani, pot passar que molts surtin corrents per veure com juga la selecció espanyola pel tercer i quart lloc del Mundial. Una imatge patètica, no? Potser em quedaré a la muntanya…

PS: ahir havia somniat que Espanya perdia per un gol marcat per Cristiano Ronaldo. Això hauria desconcertat la caverna. En canvi, quan veiem pràcticament només jugadors del Barça tocant la pilota i fent gols, els desconcertats som nosaltres…

Una proposta de coherència: ni niqab ni nazarenos

Com vinc de la cultura del “prohibit prohibir” em fa una certa recança de negar el dret a la gent a sortir al carrer vestida (o despullada) com vulgui. Tot i que entenc les reticències i el fons dels que consideren que es pot entendre aquesta manera de vestir com un signe de submissió, crec que s’han d’evitar els debats simplistes. De totes maneres, per a tots aquells que volen legislar contra la presència del niqab al carrer, una peça de roba que, insisteixo, a mi tampoc m’acaba de fer el pes, voldria llançar un element de reflexió, a partir del joc de les diferències.
Algú em sabria explicar entre les dues fotos quina diferència hi ha? Així, llanço una proposta. Aprofitant l’empenta de la campanya contra el vel integral, lluitem per prohibir les processons de setmana santa, si més no començant per evitar que ningú que no mostri la seva cara es pugui passejar impunement pel carrer.

Emocions

Com diu la cançó, “malos tiempos para la lírica”. No obstant, sempre trobarem un moment per llegir i que ens emocioni un poema, o per escoltar música i que ens faci un nus a la gola alguna peça. Això és el que m’ha passat en escoltar aquesta versió que us penjo aquí del Vocalise, de Rachmaninov, interpretada per la Kiri Te Kanawa.

Seguim parlant de rics

A can Vilaweb han fet una enquesta d’aquestes que normalment donen resultats que no tenen res a veure amb el que pensa el conjunt de la societat (si fos així fa temps que els Països Catalans serien un estat independent, o com  a mínim seria impossible o impensable que TV3 deixés de veure’s al País Valencià; o CiU tornaria a governar amb majoria absoluta i ningú, absolutament ningú no votaria el PSC…, o en Carretero seria el nou líder absolut de les masses catalanes…. etc.).. Resulta que a la pregunta de qui es pot considerar ric, el poble ha contestat majoritàriament que són rics els que guanyen més de 60.000 euros l’any. Abans de seguir voldria apuntar que aquest tipus d’enquestes no són exclussives de cap mitjà de comunicació, són un recurs habitual de la premsa actual per induir succedanis de participació i afavorir l’autocomplaença dels participants que solen així creure que estan en una societat que no és realment la que els acull…
Bé, docs, home, estic d’acord amb que 60.000 euros són un bon sou, però us ben asseguro que no donen per tenir un nivell d’ostentació que pugui assimilar a aquell que els guanya amb el que, si més no a mi m’ho sembla, podríem anomenar “ric”. De veritat algú es pensa que algú que treballa per un sou es pot fer ric? A mi un sou d’aquestes dimensions, que reconec que és un bon sou, em dóna tot just per pagar la hipoteca, pagar la universitat del nano, els seus llibres i els de la seva germana, pagar la fundació amb que s’emmascara la gratuïtat de l’escola concertada de la meva filla, dedicar uns 250 euros mensuals a pagar la benzina que em permet anar a la feina, i provar de fer, de tant en tant, alguns dies de vacances a llocs tan exòtics com les Canàries o Mallorca. Comptarem que amb el sou de la parella (o amb el meu, si així ho voleu) pagarem el llum, l’aigua, el telèfon, el gas, la comunitat de veïns, el mòbil i altres luxes similars als que cal afegir el crèdit amb el que vam pagar el cotxe, del que encara em queden 4 anys!
No tinc iot, i per tant no pago “amarre” al Masnou, no sóc soci de cap club de futbol, no tinc llotja al Liceu ni al palau de la Música…
Això sí, com a luxes, tic el mal costum de comprar-me llibres i anar de tant en tant al cine o al teatre, preferiblement aplicant un descompte gràcies a la sumptuositat que em permet haver pogut fer-me del TresC. Amb tot això, hem aconseguit ara estalviar mensualment (ah, m’he descuidat de dir que pago també un pla de jubilació de 75 euros trimestrals!!) uns 150 euros que, sigui dit de pas, deixaré d’estalviar quan a partir del 30 de juny m’apliquin una reducció del 5% al meu sou de ric miserable i fastigós, que al damunt no pot ni tan sols vantar-se de tenir la feina assegurada ja que no és funcionari.
Sóc conscient que molts voldrien plorar amb els meus ulls i que pot semblar una mica cínic el meu comentari en un país on molta gent no arriba als 800 euros mensuals. Però siguem seriosos. Ja ho he dit alguna altra vegada: els rics no tenen sous, tenen societats. Societats que desgraven, que els fan tenir declaracions negatives, que els permeten especular i provocar aquesta crisi que ara estem pagant, injustament entre tots. La major part de la gent que guanya 60.000 euros anuals ho fa a través d’un sou que implica treballar més enllà de les 40 hores setmanals. Però tranquils: a partir del mes vinent ja ningú no podrà acusar-nos de ser rics perquè gràcies  a les mesures aplicades sobre la despesa púiblica no arribarem a la xifra màgica que la majoria dels contestadors d’enquestes de Vilaweb consideren el límit de la riquesa.

El sou, els rics, i altres desastres

Avui ens han confirmat que, en principi i tret que una negociació col·lectiva porti les coses per més bon camí, ens reduiran el sou en un 5%. Ves per on, i com per efecte d’una crisi que jo no he contribuit a crear, perdré una bona part dels beneficis salarials que havia guanyat pel fet d’haver entrat l’any passat en un conveni que em resultava més avantatjós que el previ… Suposo que hauria d’estar més emprenyat que resignat, però quan ocupes llocs d’una certa responsabilitat en una organització no pots permetre que les línies de la cara emmarquin els sentiments reals.
De les notícies dels darrers dies n’hi ha dues que cal tenir presents. Una, l’augment del tram de l’IRPF a les rendes més altes. L’altra, que circula un correu pel món, i que no sé si és cert, en el que s’afirma que la Leire Pajín serà senadora i que entre pitos i flautes cobrarà més de 200.000 euros l’any, ella, que ja és rica per naturalesa familiar si no vaig equivocat! Prefereixo no comentar-ho, que em fereixo.
De totes maneres, i a cavall del tema de les rendes més altes, potser faríem bé d’evitar certes demagògies. Els “rics” no són els que guanyen més de 100 o 120000 euros l’any. Una nòmina d’aquesta magnitud només identifica un treballador ben pagat (o molt ben pagat, però assalariat al cap i a la fi). Els rics, segurament no en tenen, de nòmina. Tenen societats. I desgraven molts diners, sovint de manera fraudulenta, cosa difícil si cobres un sou per alt que sigui.
Evidentment, jo no els guanyo aquests 120.000 euros, i ja m’agradaria plorar amb els ulls d’aquestes 20000 persones que es veuran afectades per la puja dels impostos, però està clar que el que es recaptarà serà la xocolata del lloro. Aquestes no són les grans fortunes. Tornem a errar el tret, mirem cap on no toca i mentre ens entretenim amb la xavalla, per la porta del darrere, els Botín, Florentinos, Koplowicz,  i companyia segueixen expoliant i estafant sense cap vergonya l’encara anomenat Estat del Benestar.
A mi em tornen a venir idees que tenia guardades al calaix: perquè ningú no es planteja nacionalitzar el Banc de Santander (o el BBVA), o si més no els seus beneficis immorals?