Secundària Memòria

(Efectes restringits: bloc de l'Antoni Casals i Pascual) antonicasals@mesvilaweb.cat

Cinquanta anys i uns quants records

Ara fa uns pocs dies he fet els cinquanta anys. Una edat a la que, a títol de consol, molts atribueixen la més exquisida (i absurda) de les qualitats per a una persona humana: la maduresa (se suposa que com més madur és un més sensatament actua, i més interessant es torna, o això m’ha dit gent per a la qual sé que no resulto gens interessant).
A mi, quan em passen per davant dades d’aquestes, diguem-ne, significatives, em venen ganes de revisar què ha passat al voltant d’aquesta data. I, ves per on, m’ha vingut ganes de trobar una dotzena de fets d’aquests que se’n diu importants que hagin passat durant el que ha estat el meu primer mig segle de vida.
I faig referència als què jo recordo (quan van passar alguns d’ells jo era ben petit, però me n’ha quedat la imatge) i m’han impactat d’alguna forma, per tant no tenen perquè ser els més importants de la història de la humanitat. Si seguiu llegint us els trobareu.
(segueix)

1. L’enterrament de Joan XXIII: el vaig veure per televisió, no recordo l’any, però crec que jo era molt petit. La imatge en blanc i negre del cadàver d’aquest papa em va aterrir durant unes quantes nits. Probablement és el primer record nítid que tinc de la televisió i no sé si ni tan sols ho vaig veure a casa perquè no sé quan va aterrar-hi la tele.
2. L’assassinat de Robert Kennedy: el de John Kennedy no el recordo, o millor dit sí que el recordo perquè arran del del seu germà ens van repetir fins el cansament les imatges de Dallas.
3. El final de la guerra de Viet Nam: de fet, més que del final, el record diàfan que tinc és el de les negociacions de pau a París, en què es referien sempre al “conflicte”, mai a la guerra. Vaig aprendre llavors que quan hi ha una batussa com aquella entre dos bàndols, si no hi ha declaració explícita de guerra, se’n diu “conflicte”.
4. La mort de Walt Disney: jo era petit i em va fer molta pena, què voleu que us en digui…
5. L’assassinat de Carrero Blanco: van canviar tota la programació de la tele i només feien concerts de música clàssica i pel·lícules.
6. La mort de Franco: feia dies que quan ens llevàvem al matí el primer que fèiem era engegar la tele per veure si ens podiem estalviar d’anar a classe aquell dia. Quan una setmana més tard es va reprendre el curs, el professor de religió de l’Institut Ausiàs March (on jo hi feia COU) ens en va fer un panegíric que encara, en el record, em remou els budells.
7. Les Sis Hores de Cançó a Canet, en les seves diverses edicions, de les quals em sembla recordar que vaig anar a tres. Una d’elles va ser aquella en què plovia, la Maria del Mar Bonet va deixar anar, com si fos una pregària, “sisplau, que deixi de ploure” i… miracle! va deixar de ploure. No sé si va ser la mateixa vegada, però en una ens vam quedar sense llum i van haver de ser els camions de la Guàrdia Civil els que il·luminessin el terreny…
8. Les mobilitzacions per la llibertat d’expressió arran de l’empresonament de l’Albert Boadella (quien te ha visto y quien te ve!)
9. El 23 F, que ens va tenir acollonits fins la matinada. A partir de llavors, la democràcia ha sigut directament per descollonar-se. Siga’m perdonada l’expressió
10. El desmoronament, més enllà de la pròpia caiguda del mur de Berlin, dels règims socialistes de l’Est
11. El primer ordinador que vaig tenir, que va ser a l’any 90. Recordo que un cop el tenia endollat i amb tot connectat no savia per on engegar-lo. Recordeu els wordstar, el dbaseIII, l’epiinfo… programes que s’havien d’anar carregant segons la funcionaloitat que se’n volia usar?
12. Els mòbils i internet, sense paraules…

En fi, ara que m’havia engrescat em venen al cap moltes altres coses, algunes potser força més importants que alguna de les que he apuntat aquí. Però en volia fer una dotzena i prou, o sigui que, aquí ho deixo. Fa una certa gràcia que la mort de personatges més o menys cèlebres, sigui una de les primeres coses que et venen al cap quan regires els racons de la memòria (ara penso en la de Brezhnev, la d’Andròpov, que ja devia ser mort quan va pujar al poder, la de De Gaulle… guerres com la dels sis dies, la de les Malvines, una que hi va haver entre Hondures i El Salvador; la invasió de Granada pels americans…) Quantes coses que no sé si d’aquí a cent anys algú les recordarà!

Stokölm: teatre molt i molt recomanable

He tingut l’oportunitat d’anar a veure la pre-estrena de l’adaptació que Marc Martínez ha fet del Mirant enrere amb ira de John Osborne, al teatre Borras. Quatre personatges segrestats per les seves pròpies circumstàncies que s’expressen a través de la seva rebel·lia en uns casos o conformitat en d’altres amb el què els ha tocat viure, posant constantment de manifest la seva incapacitat, la seva cobardia per modificar res d’allò que els passa per davant.

Però més enllà de les interpretacions que un pugui fer de l’obra, crec que és bo destacar el paper dels actors, senzillament grandiós: la naturalitat amb què actuen, el canvi natural entre català i castellà dins una mateixa conversa (l’obra està ambientada a casa nostra, suposo que a Barcelona), els petits detalls que ens els fan identificables fan que tota la seva actuació tingui una credibilitat que sovint no observem en les interpretacions teatrals.
No sóc un bon crític i molt menys de teatre. Però si un surt d’una obra tensa, dura, inconformista, i difícil com aquesta amb un somrís als llavis, deu ser perquè s’ho ha passat bé.
I llavors es veu en l’obligació quasi ètica d’aconsellar a tothom que li agradi el teatre que no es perdin aquesta obra.