Secundària Memòria

(Efectes restringits: bloc de l'Antoni Casals i Pascual) antonicasals@mesvilaweb.cat

Liquidant la societat del benestar (iii): retallada sanitària

11 d'abril de 2011
Coses meves
He sentit un minut de la intervenció de la Patrícia Gabancho a RAC1 aquest vespre, cap allà les 9. Només m’he quedat amb una frase que demostra que la ignorància és agosarada i ser de lletres (si és que la senyora Patrícia ho és) no és excusa per ser tan curt de mires. Dir, com ho ha fet, que retallar un 10% no justifica un descens en la qualitat dels serveis és senzillament ser ignorant. Primer perquè aquest 10% s’ha de sumar al 3,21% que ja es va retallar fa menys d’un any, i ja no estem parlant d’un 10 sinó de més d’un 13. Després perquè només cal aplicar-s’ho un mateix: un 10% està molt lluny, per a la major part dels mortals del límit entre arribar i no arribar a final de mes. Els treballadors d’empreses públiques ho han comprovat amb el 5% famós.
Posem-ho en números absoluts: un hospital amb un pressupost de 100 milions d’euros veurà els seus ingressos disminuïts en uns 8 o 10 milions. Segurament a la Sra. Patrícia li semblen molt pocs diners perquè parlem de “xifres molt grosses”. Oblidem molt sovint, que més enllà dels sous de les persones que hi treballen, els hospitals són, en moltes comarques, la principal empresa i d’ells depenen no tan sols el directament empleats sinó tota una corrua d’empreses auxiliars que es veuran afectades per l’apretada: als fusters, llauners, electricistes que, sovint es veuen implicats en tasques d’ajuda als serveis de manteniment ja se’ls demana “que s’ajustin”; els proveïdors també hauran de fer-ho…
Una retallada d’aquestes dimensions pot fer que un hospital de 100 milions de pressupost hagi de deixar d’operar pel capbaix unes 300 persones l’any. Segur que si ens hi va la vida, ens atendran. Però no totes les malalties que cal operar tenen urgència vital. Moltes intervencions d’esquena, o processos benignes poden demorar-se: això tindrà repercussions posteriors en la salut de les persones, però també en termes de baixes laborals, absentisme, productivitat. I d’altres acabaran entrant per la via d’urgències.

Jo sempre he dit que l’estadística serveix fins que l’apliquem a les persones individuals. Deixar de fer el 10% de les intervencions pot no semblar res, però si portaves un any esperant que t’operessin i ara no ho hanm de fer fins d’aquí a dos anys, coi com canvia la cosa!
Ja sé que el gruix dels pressupostos públics està en Salut. I que si cal retallar, és lògic que es faci allà on hi ha, precisament, més gruix per retallar. Ara bé, i ja ho he dit altres vegades, perquè la nostra sanitat (que fins ara era tan suposadament modèlica que anavem a “vendre-la” a l’estranger i la presentavem en escoles de negocis de tot el món) ha estat escollida, segon sembla, com a víctima propiciatòria per resoldre els dèficits del país, o fins i tot de l’Estat? Mentre no em demostrin el contrari, ni els metges, ni les infermeres, ni les auxiliars de clínica, ni els psicòlegs, ni els portalliteres…. dels hospitals, de l’atenció primària, del món sociosanitari,  són els causants directes d’una crisi que té els seus origens en unes institucions per a les quals els estats han preparat, i sovint executat diversos escenaris de rescat.