Secundària Memòria

(Efectes restringits: bloc de l'Antoni Casals i Pascual) antonicasals@mesvilaweb.cat

Rànquing de visites (novembre)

Seguint un costum d’autobombo que fan servir alguns companys blocaires, he decidit que cada darrer dia de mes que me’n recordi, penjaré la llista de les 10 entrades més visitades del meu bloc en el darrer mes. Ves per on ara em fa gràcia fer-ho. El mes vinent, potser ni tan sols no hi pensi.
Per tant, en aquest mes de novembre, les entrades més visitades del bloc de l’Antoni Casals i Pascual han estat les següents:

25-N i els no-aniversaris de l’Alícia de L. Carroll (o de Disney): un pensament

Com la societat actual (i l’anterior a l’actual) té tendència a obviar els problemes que sorgeixen al seu si, hem inventat els “dies de” i els “dies  contra“. El dia de l’Alzheimer, el dia del Càncer de Mama, el dia contra la Sida, el dia Contra la fam, etc. El 25 de novembre, o sigui ahir, i és intencionat que ho escrigui avui, va ser el “Dia contra la violència de gènere“.
No és que m’hi oposi, ja que em sembla bé que, fràgil com és la memòria -i encara més la consciència- humana hi hagi accions o moviments que ens posin sobre la taula determinades situacions contra o sobre les que cal  posicionar-se.
De totes maneres, sempre que s’esdevé un d’aquests dies “de” o “contra“, em ve al cap la celebració dels no-aniversaris al país on va a petar Alícia (com no he llegit el llibre només puc fer referència a l’edulcorada versió disneilandiana). La major part dels dies de l’any són no-aniversaris, per tant val més la pena commemorar aquests, que en són més. En realitat hauríem de canviar el sentit de la commemoració, i tenir present, com a mínim 364 dies l’any la nostra lluita frontal contra aquesta nafra de la societat, i tantes d’altres. En aquest cas, segurament, podríem fins i tot permetre’ns d’oblidar-nos-en un dia.
Però ara per ara, per a la major part de la gent és a l’inrevés. Només se’n recorden un dia, i encara perquè llegeixen un titular d’algun dels diaris gratuïts que reparteixen a l’entrada del metro. I pensen, fins i tot en veu alta, “on anirem a parar…!”, quan la realitat és “on som…!”

Prozac, un poema brutal de Joan Margarit

Tinc escrit un text que reflecteix la profunda torbació que em produí la primera lectura de Casa de Misericòrdia. M’ha quedat entre els fulls del poemari de l’autor de Sanaüja, i no crec que mai tingui prou valor com per fer-lo públic.
És un llibre dur i que no es perd en lirismes vacus ni en contemplacions. Però així com en aquell moment vaig tenir la sensació que amb aquest llibre havia perdut alguna cosa de referent pel que feia al Margarit que a mi m’agradava (perdoneu aquesta expressió), la seva relectura ha reobert moltes de les impressions que sempre ha despertat en mi el poeta.
He de reconèixer que sóc dels que són capaços de plorar (potser seria més correcte dir-ne somicar, o que se’m faci un nus a la gola) davant d’un poema que m’emocioni.
Com a mostra d’aquesta situació, seguint l’entrada, hi trobareu el poema Prozac, amb dos versos finals que, al meu entendre són antològics.

Prozac

La lluna és un glaçó en el vas de fosca
que m’ofereix la vida. Quina història
no prova de negar el seu tenebrós epíleg?
Però el monstre sóc jo, i no algú altre
a qui, per jo salvar-me, puc matar.
La vida és justament aquest desastre.
Com extirpar la culpa de les pedres?
Com aturar el dolor dintre d’un túnel?
Com sentir si, tan lluny dins de la nit,
està plorant la nostra filla morta?
Els antidepressius són pesticides.
Sempre són falsos els finals dels contes,
perquè no es suïcidin els infants.

Joan Margarit

La Vanguardia en català? I a mi què?

He rebut aquests darrers dies un seguit de correus que em demanen que participi en una campanya que interpreto de suport a una edició digital de la Vanguardia. Per si serveix per tal de fer desisitir algú d’enviar-me més correus sobre el tema us copio el que he contestat ja per tercera vegada.

Benvolguts i benvolgudes,
tot i trobar encomiable l’esforç al respecte, considero que “el hábito no hace al monje” i que “aunque la mona se vista de seda, blablabla”.
I com considero que la Vanguardia és un diari monàrquic espanyol, neoliberal i amb actituds manifestament sucursalistes en els seus editorials i la major part dels seus comentaristes, no penso moure un dit per una acció que només serveix per emmascarar la realitat d’aquest diari.
Per tant, i lamentant-ho molt, amb mi no hi compteu.

Una abraçada,

Antoni

El Pregó de Festa Major de Vilallonga de Ter (any 2008)

El dia 8 de novembre vaig tenir la satisfacció de ser el pregoner de la Festa Major de Vilallonga de Ter. Mai no havia fet de pregoner i no sabia si me’n sortiria bé. Ara, passats els dies, superat l’ensurt i vista la reacció de la gent ja us puc dir que la cosa va anar acceptablement bé.
Ha estat una experiència molt agradable per la que només puc manifestar agraïment a les persones que van comptar amb mi per a un moment tant im portant de la Festa.
Si seguiu llegint, hi trobareu un resum més o menys extens.

Normal
0
21

false
false
false

MicrosoftInternetExplorer4





Pregó de la Festa Major de
Vilallonga de Ter,

8 de novembre de 2008

 

 

Voldria començar abans que res donant les gràcies a
l’Ajuntament de Vilallonga per haver tingut la generositat –i potser la
temeritat- d’invitar-me a llegir el pregó que inicia les festes del poble.
Entenc aquesta invitació com una mostra d’hospitalitat, de dir-me a mi, i per
extensió a la meva família que a Vilallonga estem a casa nostra. Quina millor
manera de fer-ho que participant en el tret de sortida de la Festa?

Quan, fa unes setmanes, un grup de joves del poble,
em va demanar que fes el pregó de la Festa Major, vaig tenir inicialment un sentiment
de perplexitat. Quan, després de demanar com és que havien pensat en mi van fer
referència als meus llibres, la perplexitat va deixar pas, no ho puc negar, a
un sentiment potser una mica més gratificant i que no sabria denominar amb una
sola paraula: sorpresa, satisfacció, il·lusió i també una mica d’angúnia,
recança i por, si és que hem de ser sincers.

Perquè, és clar, la major part dels pregoners de
festes no solen haver de passejar-se pel poble durant els dies de la festa
major amb el risc que els assenyalin després d’haver fet el ridícul. I bé
podria passar que demà, segons com vagi això, jo no m’atreveixi a sortir de
casa…

Una vegada mig assumit l’encàrrec, vaig respirar i
vaig fer el que fa tothom que no sap com fer una cosa avui en dia. Engegar
l’ordinador, posar el Google i escriure… PREGONS DE FESTA MAJOR. Amb aquesta
entrada hi ha registrades unes 28000 pàgines només en català!!, de manera que
vam començar a aprofundir en el tema. Alguns ajuntaments, pengen els pregons de
festes al seu web, és el cas del de Barcelona, i també del de Molins de Rei.
D’altres, tampoc no massa, expressen que precisament a partir d’aquest any o el
vinent ho faran. I en d’altres, majoritàriament a la demarcació de Lleida quan
diuen pregons volen dir anuncis, de
manera que no ens serveix de massa cosa si el que busquem és orientació sobre
el què dir.

Vaig començar a mirar què deia la gent que feia el
pregó a Barcelona i quin tipus de gent era: cal dir que solen ser gent famosa
de veritat, sobre tot escriptors, però també científics, humanistes, metges
il·lustres, i fins i tot algun premi Nobel. Després vaig mirar els d’altres
indrets, com ara Molins de Rei o Vilafranca del Penedès; aquí sobre tot hi
havia més gent de la faràndula, escriptors o artistes mediàtics, gent que surt
per televisió o que han guanyat premis de cine… Fent memòria, quan penso en
els darrers pregoners de Festa Major a Rubí, que és on vivim quan no som aquí,
em venen al cap Àngel Pavlovski, Javier Gurruchaga i Joan Pera. Després de fer
la llista em vaig mirar al mirall i encara estava més espantat.

Vaig seguir passejant amb el Google per allò que
se’n diu el ciberespai i vet aquí que ens trobem no una sinó vàries webs que
ofereixen famosos per a fer pregons de Festa Major. Llavors vaig reflexionar i
vaig pensar que si, entre tanta gent com hi ha al món per elegir, a Vilallonga
havien pensat en mi, no podia decebre’ls i vaig acabar de confirmar
l’acceptació.

Per als qui no ho sàpiguen, i, sobre tot per als
qui coneixent-me es demanen què hi faig jo aquí, els diré que sóc metge i
escriptor. Bé, escriptor és aquell que escriu, però es dóna el fet que jo he
tingut la sort de veure, fins el moment, publicats tres llibres i en tenim
algun altre en marxa. I al capdavall, el que acaba fent que un entri en aquesta
categoria que jo en dic de “bitxo raro”, permeteu-me el barbarisme, és el fet
de tenir la fortuna o la sort que una editorial t’accepti els originals i s’hi
jugui els quartos.

Per a molts, la combinació de metge i escriptor pot
semblar estranya ja que reuneix dues tendències en la vida que poden semblar
contraposades: una suposadament científica, la de metge, i l’altra aparentment
més abocada a la humanística, com és la d’escriptor. No seré jo qui desmenteixi
la teòrica paradoxa, però sí que per a qui més s’hagi sorprès podem esmentar
altres metges, i segurament no serà el meu cas, que han destacat en el camp de
la literatura i del pensament.

No us faré perdre el temps amb una llista de
persones que complien els dos requisits, però sí que voldria esmentar el
lleidatà Màrius Torres, gran poeta mort pels volts de 1940, de tuberculosi, a
qui voldria aprofitar per retre homenatge i aconsellar-ne la lectura.

El segle passat, l’escriptor Prudenci Bertrana, que
no era metge, va escriure Jo, memòries d’un metge filòsof dedicades a la vida del metge i
escriptor Dídac Ruiz que en un moment de la novel·la manifesta “Déu us deslliuri d’un metge conferenciant,
fol·liculari,, discutidor, periodista, condecorat o intern de massa clíniques
estrangeres! Déu us deslliuri també d’un metge filòsof!”.

Per tant, agafant fil per randa les paraules de
Prudenci Bertrana, provarem de no filosofar gaire i mirarem de centrar-nos en
el que pertoca, què és donar el punt de partida a la Festa.

Vam arribar a Vilallonga mig de casualitat, buscant
el que es coneix vulgarment –i admeto que és un terme que en certa manera a mi
em sona una mica pejoratiu- com una segona residència. Nosaltres ja coneixíem
la Vall de Camprodon, o això ens agradava dir, encara que la realitat era que només
coneixíem Camprodon i Setcases. Vilallonga de Ter té l’avantatge, i segons com
l’inconvenient, que fa anys que la carretera no hi passa per dins, de manera
que l’única referència que en teníem era l’espectacular salt d’aigua que hi ha
al costat de la carretera, i el càmping, que queda a l’esquerra pujant i a la
dreta baixant. Poca cosa més en sabíem.

Van ser dos factors els decisius perquè nosaltres
siguem ara aquí: en primer lloc la possibilitat que allà on ara és casa nostra
hi poguéssim entrar a viure de manera immediata; i l’altra la tranquil·litat
que s’hi respirava al poble, aquell mes de maig del 2001. Bé, aquestes dues i
jo hi afegiria encara una tercera, el fet que estant casa nostra ubicada allà
on és, ens permetia sentir-nos integrats en el ritme del poble.

Confesso, si és que aquestes coses cal
confessar-les, que aquí a Vilallonga m’hi sento, ens hi sentim, com a casa. Tot
i que sé que per a la gent del poble és important que vingui gent, que hi hagi
vida i moviment, per a nosaltres, que venim del món del soroll, del tràfec, de
les presses, de l’estrès en  una paraula,
la sensació de quietud i tranquil·litat d’un dissabte al matí o d’un diumenge a
la tarda és absolutament impagable.

Per als que no esquiem, per als que no necessitem
sensacions fortes, el que dóna valor a la nostra estada aquí és el fet de
compartir les hores amb la gent del poble, parlar de tot i res amb els veïns, al
carrer, a les botigues, als restaurants, ja sigui de la crisi, de la sequera o
de la cacera del senglar, nosaltres que tampoc no cacem… I a part d’això, hi
ha el plaer de compartir també aquests camins, aquestes muntanyes, conèixer-les
cada vegada si és que és possible una mica més. I en la mesura del possible,
acabar sentint-nos, que en bona part ja és així, uns més entre els habitants
d’aquest meravellós indret de la Vall.

Moltes vegades, quan el diumenge al vespre
carreguem de nou el cotxe per tornar a enfilar carretera avall, en escoltar el
silenci en que queda el poble, ploraríem per no marxar. I no cregueu que no ens
ha passat pel cap en algun moment passar a formar part de la llista de
vilallonguins i vilallonguines de fet o d’adopció que té el poble.

I és precisament aquest sentiment el que em fa
sentir especialment feliç de ser ara aquí, entre tots vosaltres, just al moment
de començar, diguem-ne oficialment, perquè la gresca ja va començar fa unes
quantes hores, la Festa
Major de veritat, la de Sant Martí.

Us agraeixo novament l’oportunitat que m’heu donat
de sentir-me part integrant d’aquestes festes. Potser m’haureu de disculpar
haver fet servir records personals i algunes vivències de persona que fa
normalment la seva vida en un món més urbà i que potser manté encara una visió
excessivament bucòlica de la vida a muntanya.

Potser serà bo anar acabant i ho faré com va fer
Elvira Lindo l’any passat a Barcelona, a les Festes de la Mercè, justificant-hi
la seva controvertida presència, tot recorrent a unes paraules de Tete Montoliu, a qui una
vegada li van preguntar perquè tocava jazz i ell va dir: “és que sóc negre”.
Elvira Lindo va dir que en aquell cas, ella, madrilenya de naixement, era
barcelonina.

Jo en aquest cas, si em demanen què hi faig, aquí,
podria dir igualment: és que sóc lletissó.

BONA FESTA MAJOR, I VISCA VILALLONGA

Morir amb dignitat, de nou: de Miguel Núñez a Hanna Jones

Normal
0
21

false
false
false

MicrosoftInternetExplorer4


M’assabento avui de la mort de Miguel Núñez, un vell lluitador comunista
que, afecte d’una malaltia crònica en estadi terminal, va prendre la decisió de
passar les seves darreres setmanes o mesos de vida a Barcelona on, deia, estava
convençut que es respectaria la seva voluntat de morir amb dignitat i, si ell
ho demanava, no se li aplicarien mesures que allarguessin innecessàriament el
seu sofriment.

 

(segueix)

Normal
0
21

false
false
false

MicrosoftInternetExplorer4





Per a alguns curts de mires, afavorir que les condicions en què es produeix
la mort d’una persona que sap i és conscient que s’està morint és poc menys que
ajut al suïcidi -una qüestió que consideren moralment reprobable i legalment punible-. Són aquests els que no entenen que una nena de 13 anys, la Hanna Jones, es negui
a deixar-se practicar una intervenció que, a més de no tenir l’èxit assegurat
en una proporció prou “engrescadora” de casos, precisa de l’administració d’una
medicació amb uns efectes secundaris i potencial de complicacions superiors als
que la nena, pel fet d’haver-los viscut ja al llarg de la meitat de la seva
vida, no està disposada a passar.

No és només un problema de dret a morir amb dignitat, que ho és, sinó també
i sobre tot de viure els darrers mesos, les darreres setmanes, els darrers
dies, amb dignitat, sense ser víctima de l’acarnissament terapèutic, de tractaments
i intervencions innecessàries o si més no que no asseguren, si més no raonablement, que després dels
mateixos arribem a estar millor que abans d’iniciar-los. I això val quan tens
87 anys (Núñez) o 13 (Hanna Jones)

Fractura !

De la manera més absurda, perquè aquestes coses són sempre així, abans d’ahir al vespre em vaig fracturar el 5è metacarpià de ma mà dreta. Com ens sol passar als metges (“en casa del herrero, cuchara de palo”), no vaig donar importància al cop malgrat el mal que em feia, i fins que no he tingut la mà feta una mena de botifarró on no es delimitaven prou bé les articulacions dels dits, no m’he decidit a què algú s’ho mirés.
De manera que, ara fet ja el diagnòstic, un traumatòleg que primer m’ha dit que em posaria una petita fèrula, m’ha col·locat un aparatós enguixat que fa pensar que m’hagi trencat, com a mínim, el radi.
La conseqüència inicial d’això és que entre unes coses i altres fins ara no he pogut asseure’m a escriure alguna cosa, i al final ho acabo fent per parlar de la meva fractura. la meva idea era inicialment parlar de la festa major de Vilallonga de Ter, però en aquests moments no em veig amb cor d’escriure gaire (ho estic fent amb la mà esquerra i amb el dit mig de la dreta), de manera que si tot va bé, demà us en faré una petita crònica, amb referència al millor pregó de Festa Major de Vilallonga de Ter dels darrers anys (perquè si no m’ho dic jo, ningú no ho dirà per mi!), o com  a mínim el millor d’aquest  any…

(la foto és de Vilallonga de Ter, després d’una nevada ara fa més o menys un any)

Eleccions americanes (2)

Deia en l’entrada anterior que m’alegrava de no haver de triar entre el dolent i el pitjor. Potser caldrà explicar-ho una mica. El model americà, que no canviarà amb Obama, és un model basat en l’individualisme i l’enriquiment personal al cost que sigui. L’americà mig, i el conjunt de la societat americana, no creu en l’anomenat estat o societat del benestar.
(segueix)

Els assoliments socials de l’estat a Europa (subsidi d’atur, sanitat pública amb un bon nombre de prestacions; escola pública i gratuïta…) són vistos des d’una òptica americana com un element indesitjable perquè signifiquen que “amb els meus diners n’està treient profit un que no hi posa tant com jo”. Per a molts americans només els captaires, els pobres i la gent que no te cap mena d’iniciativa pot tenir interès a disposar de serveis públics de qualitat. La qualitat, diuen es paga, i per tant només hi té dret qui pot pagar-la. No és just que el veí s’aprofiti del meu esforç.
Uns coneguts del ram de la salut van estar fa poc als EUA i quan van demanar a un grup de metges si amb Obama “per fi” podrien disposar d’un sistema de salut pública i universal, la resposta va ser que això era impensable i que la mateixa societat americana no ho permetria. Jo crec que fins i tot les idees de partits de dreta com el PP espanyol semblarien, en aquests temes, socialistes als ulls dels republicans americans i de bona part dels demòcrates.
De fet, el mateix Obama, quan ha plantejat reformes en la Seguretat Social s’ha limitat a referir-se a un increment de les prestacions per als nens i poca cosa més.
Obama no és europeu. És possible que no sigui igual que un americà-tipus, però les correlacions de poder als EUA són les que són, i qui al capdavall hi mana són les grans corporacions i els lobbies, amb els que el nou president se les haurà de veure. No esperem grans canvis en temes socials i no ens pensem que perquè és negre tindrà ni tan sols més sensibilitat cap als seus iguals.
Obama no és descendent dels esclaus d’Alabama o de qualsevol altre dels Estats del Sur. És un universitari intel·ligent, llest, i possiblement amb un toc messiànic. No gaire diferent d’alguns dirigents europeus per qui globalment la gent d’aquí no professa tanta simpatia.

Eleccions americanes

Suposo que si fos americà, si em mogués amb els seus valors i creences, si em sentís identificat amb aquell país i me’n sentís orgullós, hauria votat. I possiblement hauria votat per Obama.Però no sóc americà, sóc europeu. Crec en una societat més igualitària,
on la gent tingui els mateixos drets (a la salut, a l’educació, a la
llibertat d’opinió). Crec en la solidaritat i crec que qui té més ha de contribuir més, perquè diguin el que diguin els apologetes del capitalisme, no és cert que tothom tingui les mateixes oportunitats. I menys als Estats Units, perquè dubto que Obama hagués arribat on ha arribat si els seus origens haguéssin estat en una plantació de cotó en algun estat del Sud, per comptes d’Irlanda i Kènia.
I me n’alegro de no haver hagut d’elegir entre el dolent i el pitjor.

Hores de fum: un poema per celebrar l’entrada 150

Aquesta és l’entrada 150 des que vaig obrir aquest bloc. Això vol dir que, fet i fet, entre aquest i els blocs que vaig “tenir” amb  anterioritat, dec haver-ne escrit ja més de sis-centes al llarg dels ja més de quatre anys que fa que vaig entrar en aquest món. No sé si algú recorda que quan aquest fenòmen es va iniciar rebia altres noms, entre ells, el de dip (diari interactiu personal, crec que volia dir). Em sembla recordar que els primers intents els vaig fer també amb mesvilaweb, després vaig obrir-ne un amb pseudònim a La comunitat, vaig passar per blocat (abans Lamevaweb.info) i vaig tenir un bloc (blog?) a blogspot (ara blogger). Fins i tot, durant una llarga temporada vaig mantenir (no sé si la paraula és etimològicament correcta en el nostre idioma, referida a aquests invents) simultàniament dos blocs (a blocat i a blogger). Ara fa més d’un any que volto per aquí, a can Mesvilaweb, i m’hi sento prou còmode, de manera que m’ha semblat oportú fer una revisió de les meves passes per aquest món del ciberespai blocaire.
I com els números rodons donen per coses d’aquestes, m’ha semblat que podiem, d’alguna forma, celebrar-ho.
Si seguiu llegint l’entrada hi trobareu un dels meus poemes, el darrer del llibre La mirada de la gàrgola, que es titula Hores de fum.

HORES DE FUM

Fa hores que plou i és ara que m’ho miro
fent un cafè, a un vell bar de la plaça,
veient passar els records que s’arrengleren
amb l’usual tendresa de l’espera.
S’obren davant del fum del meu cafè
espais i temps per on transiten coses,
somnis potser, que jo mai no recordo,
i un breu perfum de nits imaginades
m’empeny —ja ho sé— a escriure altra vegada.
¿Peco, tal volta, enyorant cigarretes
per fer més dens el fum d’on m’alimento?
Avui tot és desert, no ens queden vicis
que abandonar si emmalaltim de sobte.
Ve un tedi immens que ens engoleix les hores.

Pessoana (2)

Tot es penetra. La lectura dels clàssics, que no parlen de postes de sol, m’han fet intel·ligibles moltes postes de sol, en tots llurs colors. Hi ha una relació entre la competència sintàctica, per la qual hom distingeix la vàlua dels éssers, dels sons i de les formes, i la capacitat de comprendre quan el blau del cel és realment verd, i quina part de groc existeix en el verd blau del cel.
En el fons és la mateixa cosa -la incapacitat de distingir i de subtilitzar. Sense sintaxi no hi ha emoció duradora. La immortalitat és una funció dels gramàtics.

Fernando Pessoa: Llibre del desassossec

Vida rural

La vida d’un home a la granja la determinava la rutina de les estacions. En diferents moments de l’any feia diferents tipus de feina. Per contra, la rutina d’una dona la determinaven les hores del dia: les exigències constants durant les vint-i-quatre hores i, sobre tot, els fills, marcaven el ritme diari. A Irlanda hi havia el costum de casar-se tard; això es devia en part a la necessitat de cedir la granja un cop signats els acords del dot, i és per això que els pares preferien esperar abans d’avenir-se als casaments mig emparaulats, tan freqüents a l’entorn rural, i de formar famílies nombroses. La Molly Waldron va trencar la primera d’aquestes tradicions casant-se relativament jove, però va complir religiosament la segona. Del 1920 en endavant, va estar prenyada gairebé cada any.

John Lanchester: Novel·la familiar