Secundària Memòria

(Efectes restringits: bloc de l'Antoni Casals i Pascual) antonicasals@mesvilaweb.cat

Clawdia Chauchat a Espanya

-Mais c’est un sauvage! On he estat? Arreu. A Moscou -la veu va dir “Moscau” (…), a Bakú, als balnearis alemanys, a Espanya.
-Oh!, a Espanya. Com ha anat?
-Passadorament. S’hi viatja malament. La gent són mig moros. Castella és molt àrida i dura. El Kremlin és més bonic que el castell o el monestir d’allà al peu de la muntanya…
-El Escorial.
-Sí, el castell de Felip. Un castell inhumà. M’ha agradat molt més la dansa popular de Catalunya, la sardana, a toc de cornamusa. Jo també vaig afegir-me al ball. S’agafen tots de les mans i ballen en rodona. Tota la plaça és plena. C’est charmant. És humà. M’he comprat una gorreta blava com la que duen tots els homes i els nois del poble, és gaiebé un fes, la boina. Me la poso per a la cura de repòs i en molts moments. Monsieur jutjarà si m’està bé.

Thomas Mann: La muntanya màgica (1924)

La mort i Thomas Mann

Efectivament, la nostra mort ateny més els supervivents que no a nosaltres, perquè, tant si sabem citar-la bé com si no, la dita del savi jocós té plena validesa espiritual en la mesura que mentre nosaltres existim, la mort no existeix, i que, quan la mort ve, nosaltres no hi som; entre nosaltres i la mort, doncs, no hi ha cap relació real i és una qüestió que no ens ateny en absolut, si de cas només al món i a la natura. Per això també, tots els éssers l’acaren amb gran serenitat, indiferència, irresponsabilitat i innocència egoista.

Thomas Mann: La muntanya màgica

Piromusical

Escric abans que s’acabi el piromusical. Hi ha la tele posada a casa. Insofrible el pseudoespectacle autoreferencial de la corporació.
N’hi ha per sortir corrent!
Potser al carrer sigui i soni diferent, però dubto que la música que ens estan fent aguantar pugui interessar ningú que vegi l’espectacle.
En fi, possiblement també sigui absurd parlar-ne, però és que no me n’he pogut estar, i a casa no em deixen apagar la tele…

Somni

Normal
0
21

false
false
false

MicrosoftInternetExplorer4

<!–
/* Style Definitions */
p.MsoNormal, li.MsoNormal, div.MsoNormal
{mso-style-parent:””;
margin:0cm;
margin-bottom:.0001pt;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:12.0pt;
font-family:”Times New Roman”;
mso-fareast-font-family:”Times New Roman”;
mso-ansi-language:CA;}
@page Section1
{size:595.3pt 841.9pt;
margin:70.85pt 3.0cm 70.85pt 3.0cm;
mso-header-margin:35.4pt;
mso-footer-margin:35.4pt;
mso-paper-source:0;}
div.Section1
{page:Section1;}
–>

/* Style Definitions */
table.MsoNormalTable
{mso-style-name:”Tabla normal”;
mso-tstyle-rowband-size:0;
mso-tstyle-colband-size:0;
mso-style-noshow:yes;
mso-style-parent:””;
mso-padding-alt:0cm 5.4pt 0cm 5.4pt;
mso-para-margin:0cm;
mso-para-margin-bottom:.0001pt;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:10.0pt;
font-family:”Times New Roman”;
mso-ansi-language:#0400;
mso-fareast-language:#0400;
mso-bidi-language:#0400;}

Sempre que la mirava, i moltes vegades era de
reüll, que ho feia, li venia a la ment aquell somni de feia ja uns mesos en què
tots dos jeien a la coberta d’un vaixell ple de gent que passava, indiferent,
de llarg, com si no els veiessin.

I, sempre que hi havia de parlar, li venia de
nou el record –de vegades incòmode-, extret del somni, del contacte càlid dels
seus dits i dels seus llavis. Sabia que res d’aquell somni no tenia cap mena de
sentit. Que un i l’altre eren mútuament inaccessibles.

Però en el fons, era conscient que els seus
sentiments envers ella havien canviat des d’aquella nit. I desitjava que també
fos així a la inversa.

Perquè, probablement, se n’havia enamorat dins
d’aquell somni.

Llibre

Havia restat molt de temps en la mateixa posició. Gairebé no recordava quan va ser la darrera vegada que el seu interior va olorar la flaire externa, l’aroma de les coses que l’envoltaven. Sempre que percebia unes mans prop seu, una mena de tremolor inexplicable el recorria.
Avui per fi li havia tocat a ell el privilegi de ser pres. Va notar com li acaronaven el llom, i es va estremir tot ell en desplaçar-se des de la lleixa on havia estat condemnat sense culpa, surant sota unes mans que li van semblar delicades.
Mentre els fulls anaven passant, a dreta i esquerre, un pessigolleig inexplicablement agradable  el va corprendre.
De sobte va notar una mena de cop: primer unes pàgines es van abalançar sobre les altres, després altres com ell van venir-li a parar al damunt.
Finalment, amb altres companys, uns més grans, altres més petits, tots igual de sorpresos, es van precipitar en un món desconegut, sense la contenció i seguretat que proporcionaven els prestatges. Mig obert, va començar a sentir una estranya escalfor, no precisament agradable.
Mentre es consumia, va sentir una veu llunyana que parlava d’una nova prestatgeria per a la què no hi encaixaven segons quins tipus de llibres.
 

Telèfon

Primer ha sonat el telèfon.
A l’altre cantó (a l’altre cantó de què?), un silenci i una respiració.
Jo tampoc no he dit res.
A través de la finestra vèiem com plovia. Quan he penjat el telèfon (perquè n’hem de dir penjar del fet de pitjar un botó?) ha deixat, sobtadament, de ploure.
Ens hem mirat. Hem somrigut. Després s’ha fet de nit.

Pessoana (1)

Havent vist amb quina lucidesa i coherència lògica certs folls justifiquen, a ells mateixos i als altres, llurs idees delirants, he perdut per sempre la segura certesa de la lucidesa de la meva lucidesa.

Fernando Pessoa: Llibre del desassossec

Perquè hem de pagar nosaltres la crisi provocada pels especuladors i els bancs?

Com més voltes hi dono menys ho entenc. Entre les receptes que els diferents partits i governs plantegen per a sortir de la crisi aquesta que diuen que hi ha, sembla que un dels denominadors comuns consisteix en el retall de la despesa pública.
És a dir, que com uns senyors i senyores van especular per enriquir-se i el tret els surt avui per la culata, ara els hem de salvar les empreses, i en conseqüència el que farem és reduir els drets i les inversions socials que beneficien el gruix de la població.
La crisi, provocada pels bancs i les immobiliàries l’acabarà pagant les persones que tenen un sou, que cotitzen i paguen els seus impostos religiosament, que havien posat les seves esperances en una societat i un Estat del benestar que els fes la vida una mica més agradable…
I, quan se superi la situació, evidentment ningú no els demanàrà als empresaris rics, ni a les grans corporacions, ni a la Banca que els seus beneficis, que tornen a ser possibles perquè s’ha retallat el subsidi d’atur, o les prestacions de la seguretat social o del sistema de salut, reverteixin o es redistribueixin…

Una iniciativa alternativa

CRISI, Publicació gratuïta per sobreviure a les turbulències econòmiques,
aquest matí del 17 de setembre ha sortit finalment al carrer, i a través
de centenars de col·lectius i persones individuals que actuen com a
voluntàries, s’està repartint per més de 200 poblacions de Catalunya, i en
menor mesura Illes Balears i Pais Valencià. De la publicació, de 20
pàgines, se n’han fet 200.000 exemplars, bona part dels quals s’estan
repartint durant el dia d’avui, a hores d’ara. Per totes aquelles persones
a qui encara no li ha arribat a les mans, també podeu descarregar-vos-la
de www.17-s.info.
(segueix)

Ha arribat a les meves mans la publicació CRISI. La revista, un número únic, explica els origens i interessos què hi ha al darrere de l’actual crisi i planteja alternatives als poders que estan condicionant un model econòmic que ens porta a una globalització que només beneficia les grans empreses i empobreix encara més poblacions que ja vien en situació de precarietat. Les pàgines centrals de la publicació recullen el relat d’un activista que ha estafat gairebé mig milió d’euros a diverses entitats bancàries, uns diners que ha remès a diferents ens socials. Els detalls es poden trobar a  www.17-s.info

En el centenari de Pavese

Ara fa uns dies, el 9 de setembre, es va complir el centenari del naixement de Cesare Pavese. cosa que ha donat peu, com sempre que s’escau un aniversari del naixement o de la mort d’algun escriptor cèlebre, a alguns, no sé si els suficients, homenatges. Tot i que el gruix de l’obra de Pavese és en prosa, la seva obra poètica és també digna de remarcar i en concret, el poemari Verrà la morte e avrà i tuoi occhi, que té en el punt de mira l’actriu  Constance Dowling posa de manifest moltes de les obsessions de l’autor.
El poema que duu el mateix nom, un poema que algú ha definit com certament inquietant, és al meu entendre un compendi bellíssim d’aquestes obsessions: la mort, la imatge de l’estimada, l’amor que d’alguna manera el poeta sap que és impossible…
Pavese, abandonat de l’actriu americana, es va suïcidar l’agost de 1950 en una habitació d’un hotel a Torí, després d’ingerir una sobredosi de somnífers. Sembla que l’últim que va anotar al seu dietari va ser la frase: “Prou de paraules, un gest. No escriuré més“.

Si voleu seguir llegint, hi trobareu el poema i una traducció en català.

Normal
0
21

false
false
false

MicrosoftInternetExplorer4

<!–
/* Style Definitions */
p.MsoNormal, li.MsoNormal, div.MsoNormal
{mso-style-parent:””;
margin:0cm;
margin-bottom:.0001pt;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:12.0pt;
font-family:”Times New Roman”;
mso-fareast-font-family:”Times New Roman”;
mso-ansi-language:CA;}
@page Section1
{size:595.3pt 841.9pt;
margin:70.85pt 3.0cm 70.85pt 3.0cm;
mso-header-margin:35.4pt;
mso-footer-margin:35.4pt;
mso-paper-source:0;}
div.Section1
{page:Section1;}
–>

/* Style Definitions */
table.MsoNormalTable
{mso-style-name:”Tabla normal”;
mso-tstyle-rowband-size:0;
mso-tstyle-colband-size:0;
mso-style-noshow:yes;
mso-style-parent:””;
mso-padding-alt:0cm 5.4pt 0cm 5.4pt;
mso-para-margin:0cm;
mso-para-margin-bottom:.0001pt;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:10.0pt;
font-family:”Times New Roman”;
mso-ansi-language:#0400;
mso-fareast-language:#0400;
mso-bidi-language:#0400;}

Verrà la morte e avrà i tuoi occhi –

questa morte che ci accompagna

dal mattino alla sera, insonne,

sorda, come un vecchio rimorso

o un vizio assurdo. I tuoi occhi

saranno una vana parola,

un grido taciuto, un silenzio.

Cosí li vedi ogni mattina

quando su te sola ti pieghi

nello specchio. O cara speranza,

quel giorno sapremo anche noi

che sei la vita e sei il nulla.

Per tutti la morte ha uno sguardo.

Verrà la morte e avrà i tuoi occhi.

Sarà come smettere un vizio,

come vedere nello specchio

riemergere un viso morto,

come ascoltare un labbro chiuso.

Scenderemo nel gorgo muti.»

*****

 

La mort vindrà i tindrà els teus ulls-

aquesta mort que ens acompanya

del matí al vespre, insomne, sorda,

talment un vell remordiment,

o un vici absurd. Ara els teus ulls

seran només vanes paraules,

un crit callat, potser un silenci.

Els veus així mentre t’aboques

a tu mateixa en el mirall

cada matí. Dolça esperança,

també sabrem, quan sigui el dia,

que tu ets la vida i el no-res.

 

Per tots la mort té una mirada.

La mort vindrà i tindrà els teus ulls.

Serà com estar-nos d’un vici,

com veure com un rostre mort

reapareix dins del mirall,

com escoltar un llavi clos.

Descendirem, muts, a l’abisme.

 

 

Pluja

Ahir, a la Vall de Camprodon va caure, a estones un veritable diluvi. Va començar a fer-ho a primera hora de la tarda i a les dotze de la nit encara plovia.
A Vilallonga de Ter, una població de prop de cinc-cents habitants entre Camprodon i Setcases, ens vam quedar sense llum prop de les quatre de la tarda i no ha tornat fins les set del matí, o sigui unes quinze hores durant les quals ningú no ens va saber dir ni què passava ni quan tornaria l’electricitat.
No tinc cap dubte que si aquestes cinc-centes persones haguessin estat habitants de Barcelona hauríen obert el telenotícies parlant-ne.

Morir amb dignitat i, si pot ser, acompanyat

Normal
0
21

false
false
false

MicrosoftInternetExplorer4



st1:*{behavior:url(#ieooui) }

<!–
/* Style Definitions */
p.MsoNormal, li.MsoNormal, div.MsoNormal
{mso-style-parent:””;
margin:0cm;
margin-bottom:.0001pt;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:12.0pt;
font-family:”Times New Roman”;
mso-fareast-font-family:”Times New Roman”;
mso-ansi-language:CA;}
@page Section1
{size:612.0pt 792.0pt;
margin:70.85pt 3.0cm 70.85pt 3.0cm;
mso-header-margin:36.0pt;
mso-footer-margin:36.0pt;
mso-paper-source:0;}
div.Section1
{page:Section1;}
–>

/* Style Definitions */
table.MsoNormalTable
{mso-style-name:”Tabla normal”;
mso-tstyle-rowband-size:0;
mso-tstyle-colband-size:0;
mso-style-noshow:yes;
mso-style-parent:””;
mso-padding-alt:0cm 5.4pt 0cm 5.4pt;
mso-para-margin:0cm;
mso-para-margin-bottom:.0001pt;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:10.0pt;
font-family:”Times New Roman”;
mso-ansi-language:#0400;
mso-fareast-language:#0400;
mso-bidi-language:#0400;}

En un comentari a una recent entrada meva en
aquest bloc, la Júlia
Costa
es demanava, entre altres coses, pel fet que cada vegada més la gent mori
als hospitals i no a casa.

El tema és delicat i difícil. D’una banda està
clar que la mort imprevista o la que és conseqüència d’una malaltia fulminant o
ràpida té lloc allà on es presenta i no s’hi pot fer res. Un pot sofrir un
infart, una embòlia o una infecció greu generalitzada i la mort se l’emporta
per davant allà on el troba.

Una altra qüestió és la mort que resulta de
malalties cròniques, de llarga durada, o la que és conseqüència del que
anomenem processos consumptius, que et van minant poc a poc, debiliten l’organisme
i t’acaben consumint fins que la vida s’extingeix. Serien les morts
previsibles, les que es produeixen perquè la malaltia que patim té aquest fin
al inexorable en l’horitzó, malgrat que mai podrem afirmar amb exactitud quan
tindrà lloc el fatal desenllaç.

(segueix)

Normal
0
21

false
false
false

MicrosoftInternetExplorer4



st1:*{behavior:url(#ieooui) }

<!–
/* Style Definitions */
p.MsoNormal, li.MsoNormal, div.MsoNormal
{mso-style-parent:””;
margin:0cm;
margin-bottom:.0001pt;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:12.0pt;
font-family:”Times New Roman”;
mso-fareast-font-family:”Times New Roman”;
mso-ansi-language:CA;}
@page Section1
{size:595.3pt 841.9pt;
margin:70.85pt 3.0cm 70.85pt 3.0cm;
mso-header-margin:35.4pt;
mso-footer-margin:35.4pt;
mso-paper-source:0;}
div.Section1
{page:Section1;}
–>

/* Style Definitions */
table.MsoNormalTable
{mso-style-name:”Tabla normal”;
mso-tstyle-rowband-size:0;
mso-tstyle-colband-size:0;
mso-style-noshow:yes;
mso-style-parent:””;
mso-padding-alt:0cm 5.4pt 0cm 5.4pt;
mso-para-margin:0cm;
mso-para-margin-bottom:.0001pt;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:10.0pt;
font-family:”Times New Roman”;
mso-ansi-language:#0400;
mso-fareast-language:#0400;
mso-bidi-language:#0400;}

És un fet conegut, acceptat i sobre el que s’ha
parlat molt, que a la nostra societat la mort ha desaparegut del nostre
imaginari més pròxim. La mort abstracta de persones desconegudes és un fet
habitual (televisions, videojocs, notícies als diaris…), però la mort
concreta de persones conegudes només es percep de forma tangencial i rarament
es visualitza. La mort de l’avi, o de la tieta gran, o del pare, etc., abans es
produïa a casa, acompanyat fins l’últim moment de la família. Amb el
temps, això ha desaparegut fins l’extrem que, en molts ambients s’amaga amb
veritable terror la proximitat de la mort al propi moribund, fins l’extrem d’arribar
a negar-li la possibilitat que deixi determinades coses “arreglades” i sense
donar-li la possibilitat d’entendre el perquè la seva malaltia no evoluciona bé.
Personalment he assistit a casos dramàtics en què l’aferrissament de la família
a negar-li al pacient la informació ha comportat dificultats importants en el
maneig de la malaltia.
També, però, el proteccionisme paternalista dels metges i les
infermeres (capgireu els gèneres per tal que tot sigui políticament correcte)
ha tingut la seva part de culpa i responsabilitat en l’ocultació del
coneixement del pronòstic dels malalts.

Sortosament, moltes coses van canviant. Hi ha
la tendència, encara no general però sí creixent, a primar el dret del pacient
per davant (i per damunt, diria jo) del de la família. I això porta a
decidir, entre d’altres coses, el lloc on es vol morir. Personalment, tinc els
meus dubtes d’on és millor fer-ho. De fet, tot i que la mort és llei de vida
(perdoneu-me el sarcasme), un el que voldria és, com diu la dita, un moment ben
curt. El que tinc clar són les condicions: sense dolor, sense angoixa,
conscient del fet, i acompanyat. I aquí puc parlar per experiència: mantinc
gravat el somriure darrer de la meva mare just abans de morir. Com a metge,
recordo massa moments en què just abans de la mort del malalt fèiem sortir la
família de l’habitació, per deixar-los passar immediatament després, com si penséssim
que no havien de passar aquell tràngol. En el medi en què actualment exerceixo,
aquest error no es comet i donem molta importància a l’acompanyament que és
importantíssim no només per a la persona que es mor, sinó també per a la família
que pot estar fins l’últim hàlit amb la persona estimada.

Evening: un capvespre ensopit

Aquest cap de setmana vaig anar al cine a veure Evening (El atardecer). Tot i que a mi les pel·lícules amb molts noms de prestigi no em solen atraure massa, vaig pensar que potser en aquest cas seria diferent i que potser em trobaria amb una pel·lícula sensible, però amb interpretacions a l’alçada del que s’espera pels actors, i sobre tot per les actrius, que s’hi anuncien.
La realitat és que encara estic badallant.

(segueix)

Un té la sensació que la pel·lícula vol però no pot. Les imatges i els flaixbacs deambulen de forma inconnexa per la pantalla, creant confusió sobre el temps en què es desenvolupen els fets. El paper de les filles de la malalta és irrellevant i no passaria res si no hi fossin. La història d’amor que pul·lula pel fons de la trama, malgrat que acabi al llit, és gairebé circumspecta, de manera que un no acaba d’entendre que hagi pogut estar present fins a la mort al cap de la protagonista. Potser el director ens volia fer plorar, però a fè que no ho aconsegueix; com a molt fa que la darrera hora ens la passem mirant el rellotge.
La propaganda en deia commovedora, de la pel·lícula. I tant que commou! Commou veure que Meryl Streep, Glenn Close i Vanessa Redgrave s’hagin de veure fent papers insulsos i intranscendents com aquests… Una veritable pena.