Secundària Memòria

La major part dels poetes, oh pare i fills dignes del pare,
som enganyats per semblances de bé; així, mentre procuro
ésser breu, esdevinc obscur; al qui vol ésser pulcre,
li mancarà vigor; qui s’afecta al gran dir, devé túrgid;
va a frec de terra el qui té, massa caut, massa por a la tempesta.

(seguiu si voleu llegir una mica més de text i, sobre tot, un bon consell)

Un dels dubtes i
discussions que, a nivell literari, es generen sobre tot en aquesta època és el
de les traduccions al català de les obres escrites originàriament en castellà. És
lògic demanar-se que si som capaços d’entendre la versió original, perquè hem
de recórrer a una traducció que, amb tota probabilitat en un moment o altre
acabarà traït l’esperit original (allò de traduttore,
tradittore) .

Un no està dins del cap dels editors, però segur que aquí hi ha més
negoci que no pas mecenatge desinteressat envers l’idioma. Parlaré per mi,
perquè no sé si el meu raonament és extrapolable a una gran part de la població
lectora o només sóc víctima de les meves neures, dèries i manies. Hi ha
determinades obres que a un li resulten més atractives en català que en castellà,
per exemple les que fan referència a llocs concrets del nostre país. Un bon
exemple d’això és L’Ombra del Vent, novel·la
ambientada en la Barcelona de postguerra i en la que la trama no perd
credibilitat, més aviat el contrari, pel fet de ser explicada en català, més
encara quan determinats personatges no són traduïts i s’expressen en castellà
en la versió catalana. L’altre és L’Església
del Mar.

Que som capaços de llegir-los en castellà? Evidentment. Que els que,
per sort o per desgràcia, som bilingües hauríem de fer les nostres lectures en
la llengua en què ha estat originàriament escrit un llibre? Probablement sigui
cert, amb matisos, ja que tothom és lliure, sobre tot si l’oferta existeix de
llegir en l’idioma que li sembli millor i, només faltaria!, amb més motiu si és
la llengua pròpia.

Penso que les traduccions al català de determinats llibres,
habitualment ambientats molt concretament en indrets fàcilment identificables
de casa nostra tenen dos efectes: el primer, augmentar les vendes d’un
determinat llibre (en castellà d’això que dic se’n diu perogrullada); però el més
important és que probablement incrementen la proporció de lectura en català.
Personalment, dubto que mai hagués comprat un llibre anomenat “La sombra del
viento”, per més que me n’haguessin dit meravelles sobre la seva ambientació i
la identificació dels personatges amb algunes figures que em resulten vagament
familiars. Però altra gent no hauria tingut aquestes manies i segurament el que
ja és prou important és que es llegeixi. El nombre d’exemplars venuts en català
d’aquest llibre i del que en castellà s’anomena La Catedral del Mar (perquè la reducció de categoria en la versió
catalana?) justifica amb escreix el suposat risc editorial i, al meu entendre
fins i tot la “incorrecció” lectora.

Tot és, evidentment, opinable i d’alguna forma els que donem suport una
o altra opció o opinem més a favor d’una cosa que d’una altra, tenim les
nostres pròpies contradiccions. Jo mateix que defenso les traduccions al català
de llibres com els que he esmentat, ¿seria capaç de defensar una versió
catalana de la poesia de Goytisolo, Gil de Biedma, o el recentment publicat
recull de Vázquez Montalbán? Només de
pensar-hi se’m posen els pèls de punta.

Nota: aquest post és una reflexió a partir d’un post de la Júlia Costa a la seva Panxa del bou, i que en una versió una mica més
reduïda vaig intentar penjar com comentari al seu bloc. Però les crueltats del Blogger van fer que un cop escrit m’aparegués
un missatge de desconnexió, de manera que vaig perdre la possibilitat d’inserir-lo.
Avui hi he seguit pensant i he decidit pensar-hi jo a la meva manera.

Aquest vespre, a les 8, amb la Núria Sagués presentem els nostres darrers llibres a la llibreria Pla de la Calma, de Cardedeu. Hi esteu convidats, evidentment!

Hauríem de ser pares del nostre futur més que no pas fills del nostre passat.

Aquestes emocions a què em refereixo
es troben precisament al límit del que podríem anomenar dolor. Potser un dolor
de l’esperit, o de l’ànima, aquella mena de dolor que et corseca i et limita
l’enteniment fins límits difícilment explicables a través de les paraules.

I és aquí, on reprenent el fil dels
meus arguments contra el dolor, vull reincidir en el què et deia. Quin sentit
té, què en trec jo d’aquest dolor? Només desesperació i pena. I quin remei
existeix per superar aquesta pena? Ara et parlo d’un altre mal diferent del mal
físic, pitjor encara que el dolor de l’òrgan que podríem, si fos el cas, acabar
extirpant per tal d’alliberar-nos-en. Un mal que no te seu, que no sabem com
eradicar i que ens arrela dins l’abdomen i se’ns dissol endins les carns.

Encara no he trobat, i ja fa mesos
que el cerco, cap cirurgià que pugui ajudar-me en la difícil lluita de
l’extirpació d’aquests mals tan profunds i si he de ser sincer crec que acabaré
morint sinó d’aquest dolor, segur que acompanyat, per més que passin anys, del glaç
que em recorre les venes quan hi penso. I et puc assegurar que els he cercat de
dalt a baix del país, des de les muntanyes al mar, passant per la plana. I hores d’ara,
només he trobat aprofitats, estafadors i xerrameques.

No sóc, Betulià Àlgic, no sóc
persona, ho saps, donada a la complaença en la pròpia pena. Ben al contrari,
sempre he volgut lluitar enfront de determinades adversitats amb resolució i
alguns diuen fins i tot que amb arrogància. Però ni beuratges ni efluvis, ni tan sols el dolç vi que per
tal d’oblidar penes m’he fet portar de les meves vinyes del nord m’han permès
superar aquestes morts.

Anem, però, a allò de què tu em
parles. Em dius, i t’ho demanes tu mateix, si no hauria estat millor mantenir
el dolor per de saber d’on venia. I jo et responc amb una altra pregunta: si el
mal era incurable, quin sentit tenia mantenir el seu símptoma. Allò que cal que
el metge faci per demostrar la seva destresa, que no sempre ha de ser només
tècnica, és tenir la capacitat per davant de tot de no fer mal i, en segon
terme de fer bé, dues qüestions que, mal que et pugui semblar el contrari, no
són sinònimes. No sé si m’entendràs si et dic que no fer mal ja és un bé, però
que sovint en provar de fer un bé, i fins i tot, fent-lo, podem acabar per provocar
mals que ens resultin irreversibles i devorin, tot sols, els benefici concedit
per les nostres accions.

Si, per obtenir un bé que en aquest
cas seria la desaparició del dolor i l’agonia, el resultat va ser la mort, que
no és potser millor la mort sense dolor que el patiment dels estertors agònics
i l’ofec a què l’absència de tractament ens hauria dut?

Si el resultat final havia, pel cas
al que fem referència, de ser igualment la conversió de Frígia en fum i en
pols, podem considerar lícit mantenir l’esforç agònic a què hauria estat
abocada, per perllongar de manera indefinida el sofriment durant el temps que
fos que el seu cos hauria pogut aguantar-ho?

I en el cas d’Eutimó, no ha estat
molt millor que s’hagi tret la vida abans que no conservar-la en la deplorable
situació a què s’havia vist empès després de l’òbit de la dolça Frígia? I quin
futur hauria esperat als seus fills, sense mare i amb un pare en braços del vi
i de la melancolia? Si més no ara, poden confiar a tenir la sort de ser
acollits per alguna família atreta pels recursos que, en testament, els va
deixar el seu pare. Ara, almenys, els esposos comparteixen la mort que ja és
molt més que el que haurien tingut, més enllà del record, l’un sense l’altre si
un dels dos hagués sobreviscut.

Fragment de la correspondència entre Hipodínic de Barcino i
Betulià Àlgic, actualitzat en algunes de les seves referències per tal de
fer-ho més entenedor als lectors i lectores del nostre temps d’avui.

Vull
dir amb això que en tant que alertant de mals majors, és el dolor bon aliat de
la salut, i que no cal pretendre la seva ràpida desaparició, sinó que aquesta
hauria de ser progressiva i continuada per tal d’assegurar-ne l’eficàcia. I em
venen aquí al cap alguns exemples que a tu, bon coneixedor de la naturalesa del
dolor, no t’hauran passat per alt.

Potser
el més flagrant de tots sigui el cas de Frígia, la jove dona d’Eutimó de
Tarraco, que segons tinc entès va arribar a ser, abans que la dissort i la
desesperació per la pèrdua de la seva muller el fessin llevar-se la vida, un
bon amic teu. Doncs, com et deia, a Frígia li sobrevingueren intensos dolors al
baix ventre als pocs dies d’haver vist la llum el segon dels seus fills i
aquest dolor fou atribuït per diferents metges als efectes de l’infantament
sobre el cos de la
matriu. Esperançats en l’efecte de les tisanes que li van
administrar per tal com esperaven que fessin cedir les contraccions a què
l’úter era sotmès, van confiar els saberuts doctors que les coses evolucionaven
en correcta forma quan observaren una quasi immediata abolició del còlic.

I
així com sorprenentment coincidiren en el diagnòstic inicial, ja no ens causà
sorpresa la discussió que va ser
establerta entre ells sobre quines podien ser les causes no ja del fracàs del
tractament sinó de l’evolució que, fatal, i de forma sobtada es produí i que
deixà en tanta i comprensible desesperació el teu bon amic.

No
hauria estat la permanència del dolor un ajut per a saber que el mal que sembla
ser que corroïa les vísceres de Frígia no havia estat curat, com ho semblava,
amb la simple administració de calmants?

Estic
d’acord, ja t’ho he dit, amb tu quan afirmes que no té sentit el dolor en ell
mateix. Però m’hauràs de concedir que si en te un, de sentit, el dolor, aquest
és precisament acostar els qui en saben no només a la localització sinó també a
la naturalesa i en la mesura del possible al seu origen. I per bé que això
segurament no hauria salvat la vida d’aquesta pobre dona, no obstant encara no
tan desgraciada com és ara el fill que concebí d’Eutimó, almenys ara sabríem el
mal que li va devorar les entranyes.

Fragment de la correspondència entre Hipodínic de Barcino i
Betulià Àlgic, actualitzat en algunes de les seves referències per tal de fer-ho
més entenedor als lectors i lectores del nostre temps d’avui.

Podries, amic
meu, assegurar del cert que no és per patir que hem vingut a aquest món?
Perquè, amb certesa, si no és ben bé així, prou que sovint ho sembla.

Massa vegades
les nostres referències quotidianes passen d’una o altra manera pel dolor. Des
de les petites molèsties provocades pels cops més nimis, o els sords dolors del
ventre causats per les pesades digestions posteriors a excessos alimentaris als
què en aquests temps nostres som amb freqüència donats, o els més intensos i
viscerals dolors que cal resoldre quirúrgicament, fins el doloriment més
espiritual i angoixat, o encara aquelles inquietuds per les coses pendents a
què donem, amb raó o sense, gran importància, tot en la nostra vida passa en
algun moment pel tamís del dolor en qualsevulla de les seves moltes i variades
formes de presentació.

I et
demanaràs, és just que l’home (i saps que empro el genèric masculí per
referir-me a qualsevol individu de la nostra espècie, sigui quin sigui el seu
gènere) hagi de conviure amb aquest tipus de desfici? Perquè, un cop acomplerta
la seva missió d’alertar-nos de l’existència d’alguna disfunció de l’organisme,
quin altre sentit podem atribuir-li? cap ni un, i ho saps prou bé, de tal
manera que aquells que defensen que els dolors, o fins i tot el Dolor, així en
majúscula, purifiquen, aquells que fins i tot opinen que ens acosten a una
suposada divinitat, són al meu modest entendre víctimes, al seu torn, d’una
perversitat que els fa confondre plaer i dolor.

Considero, i
tu que bé em coneixes ja saps que sóc sincer en els meus plantejaments, que només
des d’aquesta confusió perversa, o bé des de la consideració de plaent la
sofrença de l’altre, pot haver ningú que justifiqui la permanència del dolor. I
no és que consideri pas dolenta en si mateixa la confusió de què parlo, car si
a algú li plau el dolor propi, és per ell el sofriment i me’n guardaré prou de dir-hi res.

Però per a mi,
i crec que tu ets també de la meva opinió, per a mi, dic, que no comparteixo la
distribució de les connexions nervioses de què deuen estar dotades aquestes
persones, si algun dia m’és, per desgràcia, donat un mal que m’adoloreixi en
extrem, deixeu-me que disposi dels recursos que me n’alleugin.

I per a tots
aquells que a causa d’algun dolor irredempt sofreixin, hi haurà d’haver
analgèsia no només en dosi, sinó també en concepte suficient. De manera que
caldria no tolerar a cap metge, cirurgià o infermera (i torno aquí a excusar-me
per l’ús dels sexuats mots genèrics) denegar en cap mesura a un hom que es
planyi de dolor, sinó el seu guariment, almenys una determinació que pal·liï aquesta
malvestat.

Fragment de la correspondència entre Hipodínic de Barcino i
Betulià Àlgic, actualitzat en algunes de les seves referències per tal de
fer-ho més entenedor als lectors i lectores del nostre temps d’avui.