Secundària Memòria

(Efectes restringits: bloc de l'Antoni Casals i Pascual) antonicasals@mesvilaweb.cat

Arxiu de la categoria: General

Les trampes del sistema

Quan treballes dins un sistema complex com és el sanitari català es fa difícil ser-ne crític sense tenir en algun moment la sensació de ser o haver-ho estat, d’alguna manera còmplice de les coses que passen.

He estat defensor del sistema en tant que durant anys he cregut que la introducció d’una visió “privada” en la gestió pública en millorava l’eficiència i per tant qualsevol estalvi raonable podia hipotèticament revertir en una millor qualitat i un millor funcionament de la sanitat pública.

Durant anys he vist (o podria dir que m’han educat per veure) la Llei de Contractes de l’administració pública com un obstacle per al funcionament de les empreses públiques, ja que únicament semblava servir per alentir processos de decisió  i per tant per dificultar una gestió eficaç dels centres sanitaris, ja fossin hospitals, serveis d’atenció primària o centres sociosanitaris. Les trampes per saltar-se-la (com ara fraccionar els concursos de compra de material o equipaments per tal que no superin els límits a partir del qual s’ha de fer concurs públic) no solament són habituals sinó que a més a més generen en molts dels directius una sensació de victòria i de “mira què en som de llestos!” que vist en perspectiva em generen una sensació ambivalent. Per una banda entenc que en alguns moments la lentitud del funcionament de l’administració és tan exasperant que sembla que indueixi a enganyar-la, però per l’altra vist el que es veu, t’adones que si no es pot assegurar una netedat cent percent en la valoració de les ofertes, el camp és adobat per a irregularitats i corrupteles. He de dir que no conec cap directiu de centres sanitaris que em consti que s’hagi enriquit personalment. Potser el més habitual hagi estat afavorir amics o coneguts per la via de les assessories,  consultories i cursos i cursets -de dubtós interès i valor en molts casos- que són força abundants en la sanitat pública.

Amb el temps he anat entenent que la sanitat pública ha de ser pública, que el seu control no es pot deixar en mans privades, que els consorcis s’han de constituir amb empreses públiques i amb l’administració, però que permetre que entitats privades, fins i tot en el cas de fundacions sense afany de lucre, s’impliquin en la gestió de la cosa pública és terriblement perillós. Sobre tot quan, com passa en alguns casos, aquestes entitats privades “competeixen” en el territori amb altres dispositius públics. O quan a la pràctica aquestes entitats privades són “xiringuitos” amb vocació d’empresa familiar que es condueixen des de l’endogàmia i l’amiguisme.

I que el model que ha portat a que la sanitat pública “compri” productes intermedis (radiografies, TACs, ressonàncies nuclears, gammagrafies, exploracions invasives) o fins i tot intervencions quirúrgiques a centres privats  (Hospital General de Catalunya, Institut Català de la Retina, Fundació Puigverd, CETIR, entre d’altres) ha estat una gran enganyifa de la que s’han lucrat uns quants negociants i que ha portat a una descapitalització humana i material dels centres públics que han perdut o deixat de guanyar valor i estan deixant de ser centres de coneixement.

Per això, tot i que treballo en una entitat pública que funciona sota la forma d’un consorci, no puc deixar de veure amb simpatia els moviments que s’oposen a l’actual concepció que té el Catsalut dels consorcis, una concepció que n’allunya el control i que facilita la intromissió de la sanitat privada en l’àmbit públic.

Au va, jo també parlaré de’n Pujol!

De tot l’afer aquest del Pujol, personalment, el que fa més mal és la presa de pèl continuada a què hem estat sotmesos els catalanets sobre una suposada ètica de determinats polítics dels que “avui no n’hi ha”. Uns polítics que van governar una “modèlica transició” que cada vegada és més clar que va ser una claudicació que va permetre que allò que des de fa temps es coneix com “les famílies” seguís governant els nostres destins.

Pujol va vendre una imatge de personatge íntegre i incorruptible, dedicat de manera gairebé apostòlica al país. Alguns, encara que no sigui consol, no ens vam refiar mai de la política de botigueta i senyor Esteve que ens va portar al que Pasqual Maragall va fer saltar pels aires el dia que va deixar anar, no sé si de manera inconscient, allò del 3 percent: el famòs “oasi català”. Aquest oasi no era res més que el recer d’interessos que s’han anat descobrint poc a poc (i el que queda!) i que abastaven gairebé la totalitat de la classe política implicada en aquella anomenada Transició.

La connivència que ara sembla gairebé delicitiva entre els que van ser els dos principals partits del país durant trenta anys va permetre que el país el seguíssin manegant en la pràctica personatges que d’una manera o altra ja hi eren abans de la transició.

La diferència entre els oligarques del PP valencià i els nostres governants del postfranquisme és només formal. Zaplana va dir explícitament que ell era en política “per forrar-se”; els altres (la família Pujol, Narcís Serra, Macià Alavedra, Prenafeta… i tutti quanti) ho han fet de manera subtil i sibil·lina i al damunt han portat a un gruix del país a la paranoia de veure conspiracions anticatalanes a tot arreu.

No sé si es pot parlar de decepció per referir-se a la sensació que se’t queda després de la confessió pujoliana. Estic als antípodes de la seva ideologia, no l’he votat mai ni a ell ni al seu partit, ni als diferents partits que al llarg d’aquests anys han governat o permès que governés el seu partit, però m’havia quedat amb aquella imatge d’estadista que ens havien venut. Ara em queda clar que cal fer foc nou. La política no solament no pot permetre que ningú es lucri gràcies a ella sinó que tampoc es pot permetre que la dedicació a ella sigui una excusa per fer o mantenir silenciades activitats tèrboles.

Ara que alguns sectors parlen de “regeneració” caldria fer, com he dit, foc nou, retirar la vella guàrdia d’una vegada per totes i donar veu al carrer, si és que aquest no s’ha quedat mut de la magnitud,  de la immensitat de la presa de pèl a que hem estat sotmesos per part d’una colla de pocavergonyes que al damunt ens fan pagar la misèria de les seves decisionssempre interessades en forma de retallades de sous, de drets, de recursos…

I ara a mi, que ja era independentista l’any 1975, em torna una pregunta que em vaig fer poc abans de l’11 de setembre del 2012, quan l’actual President es va pujar a un carro que mai no havia estat el seu: “malament si aquesta colla s’hi apunten, alguna cosa en pensen treure”. I instintivament em vaig posar la mà a la cartera.