Secundària Memòria

(Efectes restringits: bloc de l'Antoni Casals i Pascual) antonicasals@mesvilaweb.cat

Arxiu de la categoria: música

Artaica:Madredeus a la valenciana

Dissabte, en el marc del Festival de Música de la Vall de Campodon vaig tenir l’oportunitat d’assistir a un concert a Molló en què hi actuava un  grup per a mi desconegut, que s’anuncia com  Tradició contemporània.
Realment, la proposta d’Artaica és interessantíssima. Una fusió entre la tradició mediterrània i especialment valenciana i uns elegants ritmes de swing, i jazz, que van fer que la sala de ball de Molló, plena malgrat la pluja i el futbol, es sentís protagonista d’una experiència gairebé insòlita.
Un comentari que ens vam fer a la sortida va ser el que dóna títol a l’entrada: en algun moment de l’actuació vam tenir la impressió d’estar escoltant una versió (sense que la paraula versió tingui cap connotació negativa) valenciana de Madredeus.
Artaica està a punt de treure el seu primer disc. Mentre tant, es pot assaborir a Myspace un tast de la seva grandíssima capacitat musical i interpretativa. Especialment, us aconsello la peça L’U d’Artaica.

http://www.goear.com/listen/ddf3084/lãš-dartaica-artaica

Emocions

Com diu la cançó, “malos tiempos para la lírica”. No obstant, sempre trobarem un moment per llegir i que ens emocioni un poema, o per escoltar música i que ens faci un nus a la gola alguna peça. Això és el que m’ha passat en escoltar aquesta versió que us penjo aquí del Vocalise, de Rachmaninov, interpretada per la Kiri Te Kanawa.

Cinquanta anys d’AL VENT: el meu petit homenatge

Ara fa cinquanta anys (que es diu ràpid) que Raimon va fer i cantar per primera vegada aquest emblemàtic tema. Si seguiu llegint, hi trobareu el meu petit homenatge en forma del vídeo de la versió en japonès d’aquesta cançó, una versió que posa la pell de gallina gairebé igual que l’original

Antònia Font a Rubí

Dissabte dia 11, els Antònia Font van aterrar amb la seva gira a Rubí. Ho van fer al Teatre La Sala i van emplenar gairebé el local amb un públic transgeneracional, encara que majoritàriament jove, però unit per les ganes de passar-s’ho bé.
Durant gairebé dues hores el grup mallorquí va anar desgranant el bo i millor del seu àlbum Coser i cantar, acompanyats per una orquestra de cambra composta per catorze membres.

(segueix)

El concert va començar una mica fred, però poc a poc va començar a pujar la temperatura del local (en tots els sentits) fins arribar al clímax, que sense cap dubte es va aconseguir amb la genial cançó Astronauta rimador, un tema que en viu guanya molt, i en el que la combinació entre el rapejat de la lletra, l’electrònica i l’orquestra que acompanyava el grup va fer que el públic arribés gairebé al deliri.
Ens ho vam passar molt bé, i amb la sensació que, per molts discs que comprem del grup, difícilment podran superar el directe que ens van oferir ahir. Us deixo, encara que ja sé que no és el mateix, la versió que circula al youtube, precisament de l’Astronauta rimador.

Estramp Jaç: més enllà del folk i del jazz

Una de les coses que, ara que estic més tranquil i puc recordar-les, em quedaran en la memòria d’aquest estiu és el concert que el grup Estramp Jaç, dirigit pel blocaire Marcel Casellas, va fer el 10 d’agost a Vilallonga de Ter.

No estic en condicions de fer-ne una crítica, perquè no en sé. Només puc dir que no els coneixia i que em van semblar fantàstics. La fusió entre la música d’arrel tradicional i el jazz sempre m’ha resultat atractiva i en aquest cas podria dir que assoleix moments gairebé sublims, gràcies sobre tot al gran desenvolupament (en alguns moments quasi virtuosisme, dels músics). Genial, la suite final que integrava ritmes pirinencs i berbers.
L’únic inconvenient va ser que, per les característiques del públic, molt heterogeni i, en alguns casos, poc donat a manifestacions d’espontaneitat desbordada, no hi va acabar havent l’ambient de festa a què la música sense cap mena de dubte induia.
Va comentar el Marcel que és a punt de sortir el disc que en essència quedava recollit en el concert, i que com també explica al seu bloc, es va gravar a Cuixà. Jo penso buscar-lo. I l’aconsello, evidentment.

Les fulles mortes, amb Montand

En la seva versió anglesa (September falls) o aquesta de l’Yves Montand, Les feuilles mortes, sobre un text de Prévert, m’ha semblat sempre una de les cançons més meravelloses que es pugui arribar a escoltar.
Us en passo el text en francès, i després, si seguiu i obriu l’arxiu, un vídeo del youtube amb la interpretació que en va fer a l’Olympia.

Oh! je voudrais tant que tu te souviennes
Des jours heureux où nous étions amis
En ce temps-là la vie était plus belle,
Et le soleil plus brûlant qu’aujourd’hui
Les feuilles mortes se ramassent à la pelle
Tu vois, je n’ai pas oublié…
Les feuilles mortes se ramassent à la pelle,
Les souvenirs et les regrets aussi
Et le vent du nord les emporte
Dans la nuit froide de l’oubli.
Tu vois, je n’ai pas oublié
La chanson que tu me chantais.

C’est une chanson qui nous ressemble
Toi, tu m’aimais et je t’aimais
Et nous vivions tous deux ensemble
Toi qui m’aimais, moi qui t’aimais
Mais la vie sépare ceux qui s’aiment
Tout doucement, sans faire de bruit
Et la mer efface sur le sable
Les pas des amants désunis.

Les feuilles mortes se ramassent à la pelle,
Les souvenirs et les regrets aussi
Mais mon amour silencieux et fidèle
Sourit toujours et remercie la vie
Je t’aimais tant, tu étais si jolie,
Comment veux-tu que je t’oublie?
En ce temps-là, la vie était plus belle
Et le soleil plus brûlant qu’aujourd’hui
Tu étais ma plus douce amie
Mais je n’ai que faire des regrets
Et la chanson que tu chantais
Toujours, toujours je l’entendrai!

C’est une chanson qui nous ressemble
Toi, tu m’aimais et je t’aimais
Et nous vivions tous deux ensemble
Toi qui m’aimais, moi qui t’aimais
Mais la vie sépare ceux qui s’aiment
Tout doucement, sans faire de bruit
Et la mer efface sur le sable
Les pas des amants désunis.

Muntant videos pel youtube

Com qui no vol la cosa, un dia m’hi vaig posar i vaig fer un muntatge musical amb reproduccions de quadres. Després vaig obrir-me un compte al youtube i ho vaig penjar. Aquí hi ha el resultat. Queda com queda, però jo, que sóc força negat per a aquestes coses, n’estic satisfet!

Recuperant King Crimson

El vaig penjar fa un temps a Memoria Restringida. Ara fa uns dies m’ha tornat a rribar per una altra via. Es tracta d’un vídeo a Youtube amb la cançó Islands i un muntatge a base de pintures de Klimt, Magritte, Toulouse-Lautrec, Munch… La cançó és preciosa i el vídeo és allò que en diuen “un gaudi pels sentits”.

Anotacions d’estiu (1)

Aquest mes d’agost he tingut l’ocasió d’assistir a dues actuacions que m’han deixat impressionat. En el marc del "Festival de Música de la Vall de Camprodon", va actuar a Llanars, en Miquel Gil. No seré jo qui vingui tot just ara a descobrir les excel.lències del cantant valencià, però val a dir que la seva interpretació amb una formació reduïda, de tres membres (inclòs ell) va ratllar la perfecció. Gil ens va presentar un mostrari de cançons dels seus discs (Eixos, Orgànic i Katà), amb arranjaments bàsicament per a corda i persussió, que va interpretar amb mestria i implicació. El públic, heterogeni i majoritàriament desconeixedor de l’obra i trajectòria del cantant va sortir altament satisfet i tots vam marxar cap a casa amb la impressió d’haver assistit a un concert extraordinari.
Pocs dies després, a Vilallonga de Ter, vam tenir l’oportunitat de veure l’espectacle "El viatge", presentat per Quim Lecina i el Brownie Jazz Quintet. Una proposta agosarada que ja porta alguns anys circulant pel país, en que Lecina recita poemes de David H.Rosenthal, escriptor i traductor entre d’altres de Mercè Rodoreda, de Vicent Andrés Estellés, i del Tirant Lo Blanc. Els poemes, carregats de sentiments variats i fins a cert punt de cinisme, estan escrits a partir de que a Rosenthal li va ser diagnosticat un càncer de pàncreas, el 1991. Les interpretacions musicals i del mateix Lecina van ser molt acurades. No essent un espectacle fàcil per a determinats ambients d’estiu, va mantenir l’interés dels espectadors durant tota l’estona.
Sembla que aquest any el festival s’ha decidit a sortir de les esglésies de la Vall i ha optat per una aposta de qualitat, cosa que ens fa sentir, als que en som habituals seguidors, molt contents i satisfets.