Secundària Memòria

(Efectes restringits: bloc de l'Antoni Casals i Pascual) antonicasals@mesvilaweb.cat

A meitat de les vacances

Avui he pogut aconseguir connectar-me a internet en un ordinador del càmping on m’he instal·lat uns quants dies, fins dissabte vinent. Així, m’ha estat possible repassar el correu electrònic, netejar-lo una mica de brosssa i, fins i tot, resoldre alguna petita qüestió de la feina.
Pel que fa a les vacances, tot va més o menys com tenia previst. Bé tot, no, algun petit incident les ha enterbolides, però no és res que no es pugui resoldre amb temps i paciència.
En primer lloc, ara fa deu dies, mentre encara voltava per la Vall de Camprodon, vaig caure de la bici i em vaig fer un trau al colze, del què encara en duc els punts (en nombre de 10). Val a dir que l’atenció que vam rebre a l’àrea bàsica de salut de la població ripollesa va ser d’allò què en diuen xapeau.
A la segona part, aquí baix, a les Terres de l’Ebre ens ho estem passant força bé. Diumenge vam assistir a la desfilada de la Festa del renaixement, a Tortosa. Ja miraré de parlar-ne més endavant, però us avanço que us les aconsello, aquestes festes, ens ho vam passar francament bé. Ahir vam comprovar com n’és de difícil intentar fer vacances amb filla adolescent de 15 anys, mentre provàvem de fer el recorregut de la platja del Trabucador al Delta!
I avui venim de fer (sense filla, és clar!), sota un sol de justícia un tros del G-92, entre l’Ametlla i l’Ampolla. Res a envejar a la Costa Brava, ben al contari, paratges bellíssims i sense gent.
Ja en parlarem més endavant, i us en penjaré alguna foto. De moment, només volia donar senyals de vida i aprofitar la connexió per repassar algun dels meus blocs preferits, encara que no tinc temps per deixar-hi missatges.
Fins aviat! 

Vacances!

Acabo de començar vacances. Demà marxem de casa uns dies, i com no sé si per allà on passem tindré l’oportunitat d’alimentar el bloc, us faig saber que, probablement, estarem un dies sense penjar-hi res i possiblement una mica incomunicats.
Les vacances que ens hem plantejat aquest any són una mica “ganses”, o sigui que no crec que tingui oportunitat de generar cap entrada en relació a elles que valgui la pena. Uns quants dies al Pirineu gironí, i uns altres a les Terres de l’Ebre, tot amb perspectiva de relax. Aquest és el plantejament, però ja se sap que, sovint, sorgeixen sorpreses.
Si és així i tinc l’oportunitat d’escriure-ho ja us en faré  saber coses.
Bones vacances a tothom!!!

Dos pensaments matiners, a l’entorn de l’anomenat espectacle dels toros

1. ¿Perquè  la gent que està contra les “corridas de toros“, s’autoanomena antitaurina, expressió que en sentit estricte vol dir que s’està contra el pobre animal? No seria millor anomenar-los antitauromàquics? No seria també més correcte dir que els veritables antitaurins són els toreros?
2. ¿Perquè hi ha gent que a Catalunya exerceix d’això que s’anomena antitaurí, però sovint, quan arriben els principis de juliol, se’n va a veure els “encierros” dels sanfermines a Pamplona, col·laborant amb l’espectacle que diuen rebutjar?

La política catalana, cosa d’homes?

Llegia fa pocs dies (potser ahir?) la dificultat que l’Artur Mas per trobar o per posar dones en l’equip de direcció del seu partit, no sé si perquè a CDC no n’hi ha de preparades, o perquè en el sovint esvalotat galliner  postpujolista hi ha massa galls amb ganes de gresca que, en estendre les seves ales, impedeixen que les pobres gallinetes es facin visibles.
Tampoc a ERC, ni al mateix PSC sembla que les dones amb una certa responsabilitat organitzativa tinguin massa visibilitat pública, que sovint es tracta d’això, que es vegin. I a ICV i companyia, tot i que sembla que ho proven, tampoc no sembla que se n’acabin de sortir.
I dic això perquè es veu que els grans partits espanyols encapçalen el que seria, per dir-ho d’alguna manera, el rànquing europeu de paritat. PSOE i PP tenen en llocs importants de la seva organització dones, que sovint són la veu i la imatge del partit.

És evident que l’actitud i ideologia de moltes dones en politica ha estat clàssicament més masclista que la de molts homes, i que no pel fet que sigui dona la número 2 o 3 (en el cas del PP català la número 1, però aquest número compta poc vist el pa que s’hi dóna) un partit farà un gir en la seva política en relació a la dona… Però alguna cosa deu voler dir.
I una cosa diu segur. Que els catalans no som tan europeus com ens pensàvem, si més no, no ho som més que els espanyols en qüestions de paritat, que a Catalunya la política sembla que sigui “cosa de hombres”, com deia aquell anunci, i que al nostre país encara ens queda un camí per recórrer en aquests temes, potser perquè alguns estan massa enderiats a mirar-se el melic i comparar-lo amb el melic (masculí, evidentment) del veí, també massa sovint capficat a picar-li el lloc, de vegades (i així ens van les coses) per pebrots com a única raó.

Sobre l’admiració de les coses (Thomas Mann dixit)

Per tal que qualsevulla creació espiritual produeixi ràpidament una impressió estranya i profunda, cal que existeixi un parentiu secret i fins i tot una identitat entre el caràcter personal de l’autor i el caràcter general de la seva generació. Els homes no coneixen el motiu pel qual se senten satisfets amb les obres d’art. No són veritablement entesos, i creuen descobrir innombrables excel.lències en una obra per tal de poder justificar l’admiració que senten per ella, quan el fonament íntim del seu aplaudiment és un imponderable sentiment, anomenat simpatia. Aschenbach havia escrit (…) que gairebé totes les coses grans que existeixen ho són per haver estat creades en contra d’alguna cosa, malgrat alguna cosa (…)

Thomas Mann: La mort a Venècia

delicte de consciència?

No el conec personalment, i el seu bloc no és dels que segueixo amb més asiduïtat. Hi he entrat només puntualment, més per l’atracció que m’hagi generat el títol del post que per altres coses. Però avui m’assabento a través del mail obert de Vicenç Partal que Marc Belzunces pot anar a la presó per un delicte de consciència, d’aquells que un creia que en aquest país (i per extensió en el país que ens marca les normes) ja no existien. Com jo podria dir-ho més alt, però en cap cas millor, si seguiu llegint, hi trobareu l’editorial que en Partal ha escrit avui sobre el tema.
Des d’aquí la nostra solidaritat amb el company blocaire i el reconeixement a la seva coherència.

Belzunces

Molts lectors de VilaWeb deuen conèixer Marc Belzunces més pel nom del seu bloc (De l’holocè estant)
que no pel seu nom propi. Fa anys que el Marc, amb una meticulositat
admirable, ens va descobrint els recòndits sabers del Google, com es
viu sobre una bicicleta a Barcelona o mil i una campanya democràtica
per a fer d’aquest règim on vivim un lloc més habitable. Ara ell és
notícia. Pot anar a la presó per haver-se negat a formar una taula
electoral, per haver fet d’objector de consciència, com ja féu fa
quinze anys, contra el servei militar. Ara no ens podem pas permetre de
deixar-lo sol.

El Marc ha fet una cosa que és coherent. Ell no considera l’estat
espanyol el seu estat i, en conseqüència, el desobeeix. Hauria de ser
molt normal això, però cal valor per a fer-ho. I cal tenir les idees
clares. Vivim en una societat en què tirar la pedra i amagar la mà és
una tradició confortable, però el Marc no vol seguir-la. No ho volgué
fer quan anar a la mili era l’obligació més estúpida que havies
d’aguantar en vida, i no ho vol fer ara. Des del meu punt de vista, la
seua actuació mereix la meua admiració i tot el meu suport. Els gran
canvis sempre comencen amb un primer pas i, com Belzunces relata en el
seu bloc, sembla que un cas com el seu no havia tingut cap precedent
judicial.

Per això enmig de la boira tan espessa que ens envolta des de fa
mesos el seu compromís és un incentiu que ens recorda que no n’hi ha
prou de queixar-se d’allò que no fan els altres. Que podem fer-hi molt
nosaltres, amb un gest tan simple com el de dir que no. Coratge holocè!

La mirada de la gàrgola

Amb uns dies de retard sobre l’horari previst a causa dels ja coneguts imponderables que solen afectar aquestes coses com més les esperes, avui ja he tingut a les mans el meu darrer llibre, La mirada de la gàrgola, un nou poemari editat per Òmicron, i que suposo que en pocs dies ja circularà per les llibreries.
Sempre he dit que la poesia és com els acudits: està molt bé que el receptor en faci la interpretació que més li plagui, però perd molt quan és l’autor qui en dóna les explicacions pertinents, de manera que no us n’explicaré el sentit (segurament tampoc no sabria fer-ho prou bé). Transcric únicament unes línies de la contraportada i, per si seguiu llegint, us hi deixo el poema que dóna títol al volum.
“La pedra, el fred, els futurs que no van esdevenir-se o que van ser negats, el mirall on no sempre s’hi reflecteix la imatge del poeta, però també la tendresa entesa com una improbable metamorfosi de la mateixa pedra, són els pilars sobre els que es fonamenta aquest llibre amb què l’autor vol donar-nos una prova de la seva maduresa. La gàrgola som nosaltres convertits en pedra, veient impassibles i impotents com les coses passen més enllà de nosaltres (…)”

LA MIRADA DE LA GÀRGOLA

Lector de les paraules ja marcides
tot just sortir dels llavis, habitant
permanent de l’esforç d’estranys poemes,
caçador d’aus de foc, recol·lector
de vents, de focs eterns, d’arenes grises,
desconcertat infant que habita l’alba
tènue del temps del fred que corglaça
les ombres, viatger sense estació
terminal a la recerca d’ocults
camins de brevetat i d’esperances,
des del teu pedestal, del lloc on tot
ho has anat observant mantenint l’ànsia
que genera la inhòspita, imprecisa,
penitent perspectiva de la pedra,
veuràs passar els taüts dels enemics
amb la fredor distant i rutinària
dels qui han sabut captenir-se en l’espera.
Habitaràs racons on manca l’aire,
beuràs de les ampolles que contenen
els pergamins secrets i indesxifrables
dels quals traduiràs inútilment
mapes ignots d’estranys tresors desats
dins el calaix perdut dels encanteris:
lliura’t, per fi, a la fúria, i amb un crit
estimba’t a l’avenc, i crema els llibres
en què es basa l’aurora amb què t’enganyen.
I renega dels astres. Endebades,
recuperes la llum que t’aclapara
només per tal d’obtenir la indubtable
certesa d’acabar de retrobar,
per un moment, l’escalfor en la mirada.

Ignorància

Hi ha subtilitats vanes i frívoles a través de les quals els homes busquen a vegades l’èxit, com els poetes que fan obres senceres de versos que comencen per una mateixa lletra; veiem ous, pilotes, ales, destrals formades en l’antiguitat pels grecs amb la mida dels seus versos tot allargant-los o escurçant-los, de manera que acaben representant aquesta o aquella figura (…)
Pot dir-se de forma raonable que hi ha ignorància analfabeta, abans de posseir el coneixement; i una altra de doctoral, després de posseir el coneixement: ignorància que el coneixement fa i engendra, de la mateixa manera com desfà i destrueix la primera.

Michel de Montaigne: LVI Sobre les vanes subtilitats (fragment) dins Assaigs, llibre primer; trad Vicent Alonso.