Secundària Memòria

(Efectes restringits: bloc de l'Antoni Casals i Pascual) antonicasals@mesvilaweb.cat

La gestió del temps, un impossible? Digressió a partir d’un funeral al que no hem anat.

Novament han passat massa dies des de la darrera entrada al bloc. Causes? No sé si són causes o són excuses. La feina, un Màster propi, una classe  que he hagut de donar jo en un altre Màster, refredats, cansament…
Des de fa unes setmanes o uns mesos la meva jornada s’inicia a les sis del matí i acaba entre les dotze i la una de la nit. Segurament, uns anys enrere això no hauria representat un problema per a mi, però ara em condiciona i afecta el ritme de determinades activitats en les que voldria ser (passeu-me la redundància) més actiu.
I al damunt, les activitats a què obliga la feina: el treball pròpiament dit, però també els cursets de formació, les reunions, i sobre tot les reunions en què la conclussió és que ens hem de tornar a reunir per dedidir, segurament que un altre dia quedarem per fer una nova reunió, probablement per veure si el problema del que portem temps parlant ja s’ha resolt sol.
Quan participes en cursos d’aquests en què ve un expert (suposat) a explicar-nos que hem d’aprendre a organitzar-nos, una de les coses que ens ressalten és que hem d’aprendre a gestionar el nostre temps. El primer contrasentit és, moltes vegades, haver de dedicar vuit hores diàries d’un, dos o tres dies a fer cursos o cursets d’aquests on ens expliquen obvietats que ja ens han explicat mitja dotzena de vegades. Si realment un (o sigui jo) fos lliure de gestionar el meu temps, no hi hauria estat, avui al curs i hauria estat al funeral de la Mariló Casals, la tieta Mariló, al costat de la família i els seus amics.
Perquè ara comencem a estar en aquella etapa -de fet ja fa un temps que hi som- en què els tanatoris es converteixen, lamentablement (o no), en punt de trobada i en certa manera de posada al dia  d’informació familiar.
Les vetlles i els propis funerals són un interessantíssim punt de confluència familiar, on retrobes branques oblidades de la família, cosins llunyans,  nebots, ex-parelles de cosins o cosines, fins i tot antigues amistats que, sobtadament reapareixen, com si de manera fantasmagòrica haguessin estat invocats o convocats per la persona difunta. I, segurament igual que en alguns casaments, sempre hi ha aquell que no coneix ningú i que no entenem què hi fa però que, per si de cas, ningú no gosa de preguntar-li quina relació tenia amb el finat o finada. El dia que la tradició de fer un àpat a peu dret, a l’estil anglosaxó, amb el cos present, s’acabi d’instaurar (només és qüestió de temps, mireu sinó les ofertes que fan els dels Serveis Funeraris de Barcelona), haurem de vigilar amb aquests pul·lulants, que segurament es faran més abundants.
En fi, avui és un d’aquells dies en que quan arribes a casa et sents hipercrític, probablment perquè tot el dia has estat en llocs diferents d’on creies que havies hagut d’estar fent coses que segurament hauries preferit deixar per altres dies.

La caritat, encara

Darrerement he tingut l’ocasió de tenir informacions sobre el funcionament dels bancs d’aliments d’alguns municipis. Acostumats com estem tots a que la pobresa, la misèria, estigui reduïda a uns àmbits perfectament identificables i que podrien situar-se en allò que en la terminologia marxista anomenàvem lumpen, sorprèn ara el veure com fan us d’aquests recursos (sorgits bàsicament d’iniciatives caritatives més que no pas de sistemes fonamentats en alguna perspectiva de redistribució social de la riquesa) capes cada vegada més àmplies de la població.
Estàvem més o menys preparats per veure desfilar amb la cassoleta o el bol persones abocades al que s’anomena atur estructural, aquelles que difícilment trobaran feina perquè no tenen qualificació professional o perquè pel motiu que sigui s’han vist abocades a una marginalitat de la que no hi ha perspectiva de sortida. Però la realitat és que hi ha un fragment de societat que treballa i no és que no arribi a final de mes, és que senzillament no es pot permetre menjar amb un mínim de dignitat un cop pagades les despeses d’habitatge, la guarderia, la roba dels nens. Hi ha un segment de treballadors que són senzillament pobres. I sembla que la pobresa (entesa com rebre menys de la meitat del ingressos mitjans de la població del país, si no vaig errat) estaria afectant prop del 20 percent de la societat al nostre país.
He sentit crides aquests dies per ajudar i proveir els menjadors socials i els bancs d’aliments. Però no estic segur que aquetes iniciatives acabin representat gaire més que un pegat amb el què tranquilitzar determinades consciències. Provoca nàusees veure les injeccions de diners a determinades empreses, bancs, indústria de l’automòbil, etc., que no tenen repercussió ni en els seus treballadors ni en la resta de la població, mentre una part cada vegada més important de la població es veu abocada cada vegada més a la indignitat i la marginació i veuen que la seva única sortida acaba sent confiar en la caritat i la compassió.
I encara algú pensarà que els ha de donar les gràcies!