Secundària Memòria

(Efectes restringits: bloc de l'Antoni Casals i Pascual) antonicasals@mesvilaweb.cat

Arxiu de la categoria: Fragments

Ciceroniana: acusacions

23 de maig de 2009
Fragments

..no ens costa tolerar l’existència
de gran nombre d’acusadors, puix l’innocent, si és acusat, pot ser
absolt: en canvi no pot ser condemnat el delinqüent si no hi ha qui
l’acusi; i més val haver d’absoldre un innocent que no pas deixar de
donar al criminal l’opció de defensar-se.

Ciceró: Discursos, En defensa de Rosci d’Amèria

Poesia i economia

25 de febrer de 2009
Fragments
“La poesia no és una realitat d’ordre inferior relativament a l’economia; també és una realitat humana, encara que d’un gènere i d’una forma diferents, amb una tasca i un significat distints. L’economia no engendra la poesia, ni directament ni indirecta, sinó que l’home crea l’economia i la poesia com a productes de la pràctica humana. La filosofia materialista no pot basar la poesia en l’economia ni tampoc dissimular l’economia -entesa com a única realitat- sota diverses aparences, menys reals i gairebé imaginàries com la política, la filosofia o l’art; ben al contrari, ha d’investigar sobretot l’origen de l’economia mateixa. (…). Les consideracions renaixentistes sobre l’home -i el Renaixement “revela” l’home i el món humà per a l’època moderna- arrenquen del treball, concebut en un sentit ampli com a creació, i, doncs, com a quelcom que distingeix l’home de les bèsties i que pertany exclussivament a l’home: Déu no treballa per bé que crea, mentre que l’home treballa i crea alhora.”

Karel Kosik: Dialèctica del concret (1963)

Converses sobre el dolor i la mort (6): una incursió de Montaigne

2 de febrer de 2009
Fragments
La nostra religió no ha tingut fonament humà més afermat que el menyspreu de la vida. No solament ens hi crida el discurs de la raó, atès que per què temeríem perdre una cosa que una vegada perduda no pot ser enyorada? I ja que estem amenaçats per tantes classes de mort, ¿no hi ha més mal en el fet de témer-les totes que en el d’encarar-se amb una de sola?
Què importa quan serà si és inevitable? A qui digué a Sòcrates: “Els trenta tirans t’han condemnat a mort”, ell li va respondre: “I la natura a ells”.
Quina ximpleria afligir-nos en el moment del pas cap a l’exempció de tota aflicció!

Michel de Montaigne: Assaigs

Pessoana (4)

23 de gener de 2009
Fragments
No subordinar-se a res -ni a un home, ni a un amor, ni a una idea, tenir aquella independència llunyana que consisteix a no creure en la veritat, ni, si n’hi havia, en la utilitat de conèixer-la- tal és l’estat en què, em sembla, ha de transcórrer, en si mateixa, la vida íntima intel·lectual dels qui no viuen sense pensar. Pertànyer -vet aquí la banalitat. Credo, ideal, dona o professió -tot aixo és el calabós i els grillons. Ser és ser lliure.

Fernando Pessoa: Llibre del desassossec

La poesia, segons Pere Rovira

16 de desembre de 2008
Fragments
La poesia que és un comentari, una crítica de la vida, precisament per aquest caràcter seu, no pot ser una transcripció esclava de la vida superficial. La vida sí que és esclava d’ella mateixa; la poesia no, entre altres coses perquè es pot corregir. Escric poemes perquè vull i perquè la gent els llegeixi, i per tant he de pensar en el primer lector que tindran i el que els llegirà d’una manera més interessada, que sóc, òbviament, jo. Fer-me trampes seria fer-ne als altres lectors.

Del seu pròleg a l’antologia “Pere Rovira, POESIA, 1979-2004”

Si seguiu llegint, hi trobareu el poema INSOMNI, dins de l’esmentada antologia

la fotografia és de Manuela Morgado

INSOMNI

No ploris  per l’edat que ja no és teva,
ni per la que s’acosta, que és eterna.
No ploris per la mort ni per la vida,
ni resis a la sort: no pots guanyar.

Besa els llavis finals de la tenebra
i no obris més els ulls. Dorm, que s’acaba
la rancorosa nit i no hi ha dia.
Dorm, que ja surt el sol que et matarà.

Oblit

15 de desembre de 2008
Fragments
L’assassinat d’Allende va eclipsar ràpidament el record de la invasió russa de Bohèmia, la matança sagnant de Bangladesh va fer oblidar Allende, la guerra del desert del Sinaí va fer cdallar el plor per Bangladesh, la matança de Cambodja va fer oblidar el Sinaí, etcètera, etcètera, fins a l’oblit complet de tot per tothom.
(…) Avui el temps avança a grans gambades. Un esdeveniment històric, oblidat al cap d’una nit, al matí següent torna a brillar amb la rosada de la novetat, de manera que en el relat d’un narrador ja no constitueix la decoració sinó una sorprenent aventura representada sobre la decoració de fons de la prou coneguda banalitat de la vida privada.

Milan Kundera:  El llibre del riure i de l’oblit

fotografia d’Antonio Guimaraes (1000imagens.com)

Pessoana (3)

9 de desembre de 2008
Fragments
No és meu res del que escric, no és meu.
¿Qui, doncs, ho feu?
¿De quin altre sóc l’herald nat?
¿Per què, enganyat,
creia meu tot allò que feia?
¿Qui, qui m’ho deia?
Mes, altrament, si fos ma sort
que jo fos mort
d’una altra vida que en mi viu,
jo, aquell que diu
haver viscut en un miratge,
visible imatge,
gràcies dóno a Aquell que m’alçà
d’un polsegar.
(I núvol em féu un moment
de pensament.)
(A Aquell de qui sóc, erta pols,
símbol tan sols.)

Fernando Pessoa (trad. Joaquim Sala-Sanahuja)

Rendiments d’una passejada per llibreries de Barcelona (2): Amat i amic, de Carme Guasch

8 de desembre de 2008
Fragments
Ja n’hem parlat i d’altres ho han fet millor que jo altres vegades: existeix una mena d’invisibilitat de la poesia femenina, o millor dit escrita per dones, a casa nostra. Aquesta invisibilitat arriba a tots els àmbits del coneixement literari i fa que persones, poetesses com Carme Guasch  hagin passat gairebé desapercebudes.
Aquesta introducció és  només una manera d’alleugerir el pes de la meva ignorància i desconeixement.
He tingut l’ocasió aquests dies de llegir un llibre de sonets apassionadament elegíacs de l’esmentada autora, Amat i Amic (L’escorpí, 1985), sonets en la seva major part dedicats a la figura del company que ha mort.
Amb els anys, estic descobrint en mi mateix una tendència irrefrenable a un augment creixent de l’emotivitat. Vull dir que més d’un poema em va fer venir llàgrimes als ulls. Us en deixo, tot seguit un, que novament m’ha emocionat en rellegir-lo. El poema duu un encapçalament d’uns versos de Rosa Leveroni que fa:

M’endinso en el record
tan dolç i tan punyent com una rosa
que em reposés al cor

la fotografia és de Jovelino Matos Almeida

Et porto amb mi pels carrers i les places
com el qui porta en el pit un estel.
Passa la gent i no sap que m’abraces
amb la teva ombra benigna i fidel.

Et porto amb mi del treball a la pena,
company al vespre, de dia company;
dic el teu nom i el teu nom m’asserena
i qualsevol altre nom m’és estrany.

Visc tant amb tu que la mort em fa viva
-viure i morir, tot de cop, és igual-;
em ressucito amb el plany que m’arriba
i del passat sóc un hoste malalt.

Et porto amb mi, desolada i captiva,
perquè tu em fas tot el bé i tot el mal.

Rendiments d’una passejada per llibreries de Barcelona: a propòsit d’un llibre d’Ivan Tubau

4 de desembre de 2008
Fragments
Avui he tingut l’oportunitat de passejar un parell d’hores per Barcelona, on he hagut d’anar per gestions de la feina. Això m’ha permès una disponibilitat de temps no gaire habitual i ho he aprofitat per entrar en vàries llibreries. I, és clar, al final he ampliat en quatre el nombre de llibres que s’apilen als prestatges de casa.
Un dels llibres, comprat a la llibreria Canuda, al costat de l’Ateneu, és d’Ivan Tubau, una persona els articles i opinions de la qual em solen posar més aviat dels nervis, per emprar termes com els que expressen els meus fills.
Però avui he comprat el seu llibre de poemes “Les ostres i el vi blanc” -que pren el títol a partir d’un vers d’un poema de Gabriel Ferrater-, de l’Escorpí (1987). I us puc assegurar que m’ha semblat genial. Molt bó. Un recull carregat de poemes majoritàriament breus, alguns haikús intencionadament imperfectes i un erotisme de clara arrel estellesiana que m’ha alegrat, diguem-ho clarament, el dia. I m’ha fet lamentar que l’Ivan Tubau no tingui una obra poètica més extensa, ja sigui en català o castellà.

Si seguiu llegint, hi trobareu una mostra.

ALÈ

Flaire de vicis grossos,
aspres i deliciosos,
olor de pa calent,
ensaïmades d’Eivissa
i llargs besos humits
i mossegades tendres,
saliva fresca i sang:
el teu alè, amor meu,
la teva boca.

Prozac, un poema brutal de Joan Margarit

25 de novembre de 2008
Fragments
Tinc escrit un text que reflecteix la profunda torbació que em produí la primera lectura de Casa de Misericòrdia. M’ha quedat entre els fulls del poemari de l’autor de Sanaüja, i no crec que mai tingui prou valor com per fer-lo públic.
És un llibre dur i que no es perd en lirismes vacus ni en contemplacions. Però així com en aquell moment vaig tenir la sensació que amb aquest llibre havia perdut alguna cosa de referent pel que feia al Margarit que a mi m’agradava (perdoneu aquesta expressió), la seva relectura ha reobert moltes de les impressions que sempre ha despertat en mi el poeta.
He de reconèixer que sóc dels que són capaços de plorar (potser seria més correcte dir-ne somicar, o que se’m faci un nus a la gola) davant d’un poema que m’emocioni.
Com a mostra d’aquesta situació, seguint l’entrada, hi trobareu el poema Prozac, amb dos versos finals que, al meu entendre són antològics.

Prozac

La lluna és un glaçó en el vas de fosca
que m’ofereix la vida. Quina història
no prova de negar el seu tenebrós epíleg?
Però el monstre sóc jo, i no algú altre
a qui, per jo salvar-me, puc matar.
La vida és justament aquest desastre.
Com extirpar la culpa de les pedres?
Com aturar el dolor dintre d’un túnel?
Com sentir si, tan lluny dins de la nit,
està plorant la nostra filla morta?
Els antidepressius són pesticides.
Sempre són falsos els finals dels contes,
perquè no es suïcidin els infants.

Joan Margarit

Pessoana (2)

4 de novembre de 2008
Fragments
Tot es penetra. La lectura dels clàssics, que no parlen de postes de sol, m’han fet intel·ligibles moltes postes de sol, en tots llurs colors. Hi ha una relació entre la competència sintàctica, per la qual hom distingeix la vàlua dels éssers, dels sons i de les formes, i la capacitat de comprendre quan el blau del cel és realment verd, i quina part de groc existeix en el verd blau del cel.
En el fons és la mateixa cosa -la incapacitat de distingir i de subtilitzar. Sense sintaxi no hi ha emoció duradora. La immortalitat és una funció dels gramàtics.

Fernando Pessoa: Llibre del desassossec

Vida rural

3 de novembre de 2008
Fragments
La vida d’un home a la granja la determinava la rutina de les estacions. En diferents moments de l’any feia diferents tipus de feina. Per contra, la rutina d’una dona la determinaven les hores del dia: les exigències constants durant les vint-i-quatre hores i, sobre tot, els fills, marcaven el ritme diari. A Irlanda hi havia el costum de casar-se tard; això es devia en part a la necessitat de cedir la granja un cop signats els acords del dot, i és per això que els pares preferien esperar abans d’avenir-se als casaments mig emparaulats, tan freqüents a l’entorn rural, i de formar famílies nombroses. La Molly Waldron va trencar la primera d’aquestes tradicions casant-se relativament jove, però va complir religiosament la segona. Del 1920 en endavant, va estar prenyada gairebé cada any.

John Lanchester: Novel·la familiar