Secundària Memòria

(Efectes restringits: bloc de l'Antoni Casals i Pascual) antonicasals@mesvilaweb.cat

Kosovë: si ens hi comparem, no anem pas bé

Per una vegada seré políticament incorrecte, sobre tot pel que fa a la manera de pensar de l’establishment més nostrat. Moltes alegries, moltes copes de cava, moltes al·lusions al fet que ja poden participar en competicons internacionals… però molt poca reflexió sobre què significa la independència de Kosovë.

Anem per parts: parteixo de la base que el que es fa independent no és mai un territori sinó els seus ciutadans. Per aquí, doncs, cap objecció al procès. Ara bé, i acceptant que el record d’una batalla al segle XIV no justifica el naixement d’una nació, algú s’ha entretingut a pensar, raonar o posar sobre la taula quan apareixen el que ara anomenem albanokosovars a Kosovë? Aquest territori va ser majoritàriament serbi durant molts segles. És al llarg del segle XX que apareixen els albanesos, a partir de migracions i desplaçaments de població com les que s’han viscut en molts llocs d’Europa.
Encara a finals dels 90 prop del 25% de la població era d’origen serbi. Una proporció que disminuí ostensiblement per acció de desplaçaments forçats i en els que l’acció de les Nacions Unides hi té força implicació.
És evident que desmembrant de Sèrbia una part que molts en consideren l’origen es pretèn castigar novament un poble per l’acció dels seus governants. De l’humiliació d’Alemanya al Tractat de Versalles en va sorgir un monstre (el nazisme) i una guerra que va costar milions de morts a Europa i el món sencer. L’humiliació de Sèrbia només incrementarà el nacionalisme serbi i la serva versió més agressiva i filofeixista, com ja hem vist en algunes imatges de les manifestacions, tant a Belgrad com a Mitrovica.
Algú dirà que no hi té res a veure, però, imagineu-vos que en un fenomen migratori interior, que per raons laborals podria produir-se, milers de treballadors d’origen magrebí (i és només per posar un exemple, podrien ser també equatorians) se’n van a viure al Ripollès, bressol de Catalunya. I que, per raons òbvies i en una situació d’hipotètica independència de Catalunya, ells, esdevinguts majoritaris, en reclamen la seva. Cultura diferent, llengua diferent, religió diferent… No estaria justificat? Què en diríem llavors?
Insisteixo que qui s’autodetermina no són mai els territoris, sinó els seus ciutadans, de manera que, potser, no tindriem més remei que acceptar-ho. És això portar una situació a l’absurd? No ho tinc clar…
En fi, com deia aquell del "DINAMITA": Reflexionem-hi, doncs, reflexionem-hi…

Estirant un fil, de vegades surt un poema

No recordo ben bé l’any, però probablement va ser el 1977. Feia dos anys que havia acabat el batxillerat, a una filial d’institut a l’Eixample, concretament l’IPSE, on en els anys anteriors havíem aconseguit engegar per Sant Jordi una mena de certàmen poètic, un concurs per a alumnes i ex-alumnes.
M’hi vaig presentar amb un recull, que encara conservo dins d’una carpeta, escrit a mà, intentant imitar la lletra d’una màquina d’escriure de la que no disposava, i el vaig guanyar. El premi consistia en poder triar un o dos llibres de la paradeta que es muntava a l’escola per aquelles dates.
I vaig triar-ne dos. Un d’ells, Les ciutats, de Narcís Comadira. I només començar el llibre un poema, els primers versos del qual m’han perseguit des de llavors: Potser no ho sap el déu, absort en el seu marbre/que un altre déu de carn, altivament se’l mira.
A partir d’unes anotacions que vaig fer al llibre, un costum que vaig tenir de jove i que ara m’irrita, en diversos moments de la vida he anat provant de fer una mena de rèplica del poema, no en el sentit de contestació sinó d’una altra visió del mateix fet. La imatge del déu absort, indiferent (o no) a allò que passa, abatut per una captivitat marmòria m’ha resultat sempre especialment atractiva. I d’estirar aquell fil en va sortir el sonet que, amb el títol "L’Estàtua" encapçala una de les parts d’Al costat dels xiprers...

L’ESTÀTUA

«Potser no ho sap el déu, absort en el seu marbre
que un altre déu de carn altivament se’l mira».
NARCÍS COMADIRA

S’ho mira el déu de lluny i no endevina
amb quina insana enveja un home espia
el poder absolut que li’n sospita,
la força omnipotent que li imagina.

Marmori, al pedestal, la melangia
rossega al bell diví l’escassa vida
d’aquest totpoderós que a penes crida
sabent-se abans amat pels que l’odien.

Esdevingut reclam per a turistes,
de nit ni dorm ni vents ni foc congria,
veient, absort, algun grup que es desvia

a altres espais, mes no hi presenta lluita.
Del centre just d’aquests salons albira,
crepuscular, del seu temps l’agonia.

Les preguntes de l’altre

Quan un pren la decisió, errònia o encertada, d’exposar-se a un hipotètic públic que sempre n’ha tingut una imatge determinada, adquireix el que en el post anterior vaig anomenar categoria de rara avis.
Aquesta categoria comporta, en algun moment, que un mateix no sàpiga ben bé quina de les seves personalitats amb les que viu, o que conviuen en ell, és la pròpia.
Llavors, apareix Sà Carneiro dient allò de Eu nao so eu nem so o outro, per acabar-ho d’adobar.
Perquè un és conscient que no sempre és allò que havia tingut per un mateix, però no acaba ni vol ser exactament un altre.
I és quan un es fa Les preguntes de l’altre, el poema que avui penjo aquí i que és conseqüència directa d’aquest "no saber ben bé com veure’s".

la fotografia és d’Ana Maria Rousso (1000imagens.com)


LES PREGUNTES DE L’ALTRE


És massa lluny el mar, i és pàl·lida la lluna
que just permet no perdre’s quan enfilem els cims
on s’hi ha instal·lat un núvol recobrint els miratges
als quals la vida hi vincla les nostres esperances.
¿Et sentiràs capaç de retornar als silencis
ara que s’han trencat els antics encanteris
pels quals t’era permès ser tu i alhora un altre?
¿Ja sabràs retrobar el punt just d’equilibri
entre l’aurora i l’ombra, on t’has sentit prou còmode?
¿Serà a partir d’avui, que no podràs mirar-te
al mirall on, abans, tant t’hi desconeixies?
Probablement no tens, de moment, les respostes
per a tantes preguntes com no t’has fet encara.
Només una certesa: no saps si ets tu o ets l’altre.

Al costat dels xiprers

És una situació curiosa la que patim els que, provenint de móns allunyats del que és en sentit estricte la lletra, arribem un dia a veure publicat en paper el fruit dels nostres neguits, de les nostres dèries. Ens convertim en rara avis als ulls de tothom. Uns, els lletreruts insignes, ens veuen com intrusos. Els altres, com desertors, encara que de vegades podem percebre una certa i sana enveja, perquè, sobre tot en el camp de la medicina, que és el meu, hi ha molta gent que hauria volgut fer, si hagués disposat de temps i voluntat, allò que per casualitat o per disposició dels déus, alguns hem pogut concloure. I si, com en el meu cas, això ha estat, de moment, per partida doble, doncs encara millor.
O sigui que, per a aquells que passeu de tant en tant per aquí, en els propers dies, hi deixaré uns quants dels poemes que, per bé o per mal, conscients que no farem història, han quedat plasmats en allò que ara se’n diu "suport paper".

ADAGIO A L’OMBRA D’UN XIPRER

En el plor contingut i constant d’un adagio
al costat de xiprers que mai no et faran ombra,
alçaran violins renovades pregàries
a déus en què no crec, però que per tu tornen.

I un estol de vaixells, travessant la penombra
de la mà d’un Caront taciturn, gemegaire,
a qui et vas entregar quan tancares la porta,
vindran per a retreure’ns l’oblit inevitable.

Sents? Hi ha el plor mantingut i serè del capvespre,
la remor persistent i gairebé inhumana
que destorba els estels i els muda en ens feréstecs

desfermant el dolor que, temps ha, et devorava.
Sento el so sostingut d’instruments que es retiren
i puc percebre en ell els teus ulls com em miren.

La fotografia és d’Israel Clarà
El poema esta inclos al llibre "Al costat dels xiprers que mai no ens faran ombra"