Secundària Memòria

(Efectes restringits: bloc de l'Antoni Casals i Pascual) antonicasals@mesvilaweb.cat

Arxiu de la categoria: Llocs per compartir

Recomanació literària: La cendra dels anys, de Júlia Costa

He acabat de llegir avui La cendra dels anys, la darrera novel·la (suposo que de moment) de la Júlia Costa. Vaig ser a la presentació que en va fer a la Catalònia i allà vaig comprar, ara ja fa uns mesos, el llibre. El fet de no haver pogut tenir, per motius bàsicament relacionats amb la meva feina, una desitjada continuitat en la lectura, ha fet que el procés hagi estat més lent del que m’hauria agradat.
No vull fer-ne una crítica. Altres en saben més i ho faran molt millor que no pas jo. Només vull expressar algunes consideracions sobre el llibre i la història que recull i a la vegada aconsellar la seva lectura.
Una primera consideració: sé, perquè ho va explicar ella mateixa, que ha trigat força anys a enllestir-lo. M’imagino que ha visitat indrets, s’ha documentat sobre alguns esdeveniments i alguns personatges i fins i tot, no m’estranyaria que, d’alguna manera l’hagi coniderat la seva obra més important: No sé si ho serà, perquè espero que encara ens ofereixi algun llibre encara millor. Mentre l’anava llegint, no em podia sustreure a un pensament que avui en acabar-lo ha tornat al meu cap. Crec que si s’ho hagués proposat n’hauria pogut treure una mena de nissaga, i haver fet un llibre de les dimensions dels del Falcones o el Ruiz Zafon (que ja sé que no són sants de la seva devoció). Però vull dir que n’hagués pogut treure encara més suc del que n’ha tret, que ja és molt.
Segurament per a fer això, hauria d’haver escrit la història de manera longitudinal i llavors, amb tota probabilitat hauria perdut la gràcia (a canvi, hauria guanyat la possibilitat, per què no? de veure la història convertida en un guió de cine o de minisèrie: personalment m’agrada més que la trama de Pà Negre).
Segona consideració: el llenguatge de la Júlia és ric i creïble, és proper, no es perd ni en circumloquis irrellevants, ni busca un cultisme excessiu que el faci de difícil digestió, un mal que apareix massa sovint en el nostre petit món intel·lectual i literari. Les descripcions dels indrets, d’Userda, Solanes, Santa Maria… sense ser exaustives permeten imaginar-se un territori, sense necessitat que sigui un lloc concret del país; encara que a mi, personalment m’ha vingut de gust identificar amb alguns indrets de la Garrotxa i La Selva.
Tercera: la història és també en si mateixa creïble. I ho és perquè crec que molts dels personatges són identificables en el sentit que coneixem gent que s’hi assembla.  Aquest país és ple de Núries, de Joseps Maries i de Francescs i Raquels. De senyores Dolors i (encara) de ressons de carlinades,  de clericalisme, republicanisme i (encara més) de la Guerra del 36, amb efectes que no s’han esborrat del tot al món rural. I no s’entendria una història centrada en aquest món rural al llarg d’uns 150 anys sense que travessés per aquests temes, que la Júlia Costa tracta des de la introspecció dels personatges principals.
Una altra consideració, que no sé si és bona però a mi m’ha fet gràcia. Hi ha moments del llibre, els més reflexius, segons com els més crítics amb determinades postures dels protagonistes, en què és fàcil “sentir la veu” de la Júlia quan escriu a La panxa del bou. Especialment quan fa esment de les contradictòries actituds de la gent d’esquerres o que se’n fa dir. No vull que soni a retret. En allò que escrivim hi deixem una part de nosaltres mateixos, i allà queda perquè algú sempre ens hi pugui reconéixer. I això no és res dolent, ben al contrari.
En resum, per a mi es tracta d’un bon llibre, m’ho he passat molt bé llegint-lo, m’ha deixat aquella tristor que deixen els llibres quan els acabes, i ja l’he recomanat, a més de fer-ho des d’aquí, a vàries persones (ja ho havia fet abans d’acabar-lo).
I ho deixo aquí, amb la darrera frase del llibre (la puc posar perquè no condiciona per res el coneixement de la trama):
No hi ha res més excitant que tenir projectes ni res més esperançador que saber que mai no aconseguirem realitzar-los del tot.
Personalment espero que si la Júlia té entre mans algun projecte com aquest sí que aconsegueixi completar-lo.

La British Library: una joia en el web

M’ha arribat un enllaç a través d’una companya de feina que crec que val la pena posar a disposició del comú dels mortals. Es tracta del web de la British Library, amb la seva pàgina anomenada Turning the Pages(TM): si hi accediu, podreu visualitzar les notes originals de William Blake, el text escrit a mà de l’Alícia de  Lewis Carroll, la Bíblia Etiòpica, entre d’altres meravelles, tot amb la peculiaritat de passar un mateix els fulls dels llibres.
Us ho aconsello, feu-ne un tast, seguint l’enllaç:
Turning the pages