Secundària Memòria

(Efectes restringits: bloc de l'Antoni Casals i Pascual) antonicasals@mesvilaweb.cat

Retallar fins que no en quedi…

Llegeixo que el Govern “demanarà” als metges i les infermeres que es acceptin reduir en un 50% la paga de Nadal per contribuir a la retallada de despesa. El problema és que un es demana, amb quin dret? La catorzena paga, com a qualsevol altre treballador no ens la “dóna” ningú. La “financem” nosaltres mateixos amb cada mensualitat. Cada més ens paguen una dotzava part menys i a partir d’aquí ens paguen la “doble” d’estiu i la de Nadal. 
No parlo com a metge sinó com a treballador. Si volen un prèstec que ens el demanin bé, i em paguin interessos, com fa la gent que ha de demanar diners a un banc… no?
Si el que volen es fotre’ns part del sou, això és senzillament un robatori, i no crec que hi tinguin dret. 

Reflexions d’un no-votant d’Esquerra

Vagi per endavant que no sóc partidari de suposats fronts independentistes que es plantegen des d’un essencialisme gairebé racial i que en canvi dec ser un dels pocs que encara s’emprenyen quan des de determinats sectors es critica l’obra del Tripartit. Per tant no sóc ni pretenc ser imparcial ni equànim.
Des de la poca (nul·la) autoritat que em confereix el fet de ser un no-votant d’Esquerra (ERC), crec que no em queda més remei que manifestar el meu desencís per la deriva centrista del partit que suposadament havia de “convertir” els partits d’esquerra al sobiranisme.
Desencís fonamentat en el fet que, temps enrere, havia arribat a creure que era possible bastir projectes comuns amb amplis sectors del PSC i encara més d’ICV. Però la política interna d’un partit alimentat per les rancúnies entre capelletes i l’aspiració dels seus líders a convertir-se en èmuls de Macià va ser una de les causes fonamentals de les moltes derives del tripartit. Esquerra va ser a totes les crisis. Les divertides (Perpinyà, Jerusalem) i les penoses (Carretero, l’Estatut).

Llegeixo avui mateix que el seu líder actual (Oriol Junqueras) se sent legitimat per acostar-se a CiU. Fantàstic. Això ja ho va fer l’ara beatificat Heribert Barrera i el partit es va passar més de 15 anys al desert polític. Ideològic no, perquè cada vegada és més clar que no hi ha ideologia a Esquerra. No dic als seus militants, que en conec uns quants, i crec que no es mereixen l’espectacle dels seus dirigents d’abans i ara.
Esquerra abjura ara dels governs en que va participar i que va ajudar a fer que semblessin més ineficaços i ineficients del que en realitat van ser (si no no s’explicaria que gairebé tota l'”obra de Govern” de Mas des de fa quasi un any estigui orientada a desmuntar gairebé peça per peça el que va fer el Govern anterior).

I ho fa, a més a més, buscant ser acollit en la casa mare de la dreta catalana. Suposo que hi té tot el dret. Crec que el resultat serà d’una banda l’augment de CiU (perquè he de votar Esquerra si el que em pot oferir ja ho tinc amb aquests altres?) o dels identitaristes recalcitrants i estimuladors de xenòfobs de SI.
Hi va haver un moment, entre el 2003 i el 2005 que vaig pensar que potser acabaria un dia votant Esquerra. Ara tinc clar que no hi ha, en l’arc parlamentari, un partit sobiranista que lluiti pel país sense llençar-se en braços de la dreta que, al capdavall, com sempre acabarà retallant drets nacionals, socials i vinculant-se amb Madrid a través del conegut “peix al cove”, un peix del que jo ja no estic en condicions d’alimentar-me. Perquè em sembla que em declaro en vaga de fam política, vist el pa que s’hi dóna.

Incidències resoltes

Gairebé tres mesos de silenci en aquest bloc que no han estat completament atribuïbles a la meva desídia. Els canvis a +Vilaweb van fer que cada vegada que intentava escriure alguna cosa, l’aplicació em portava cap al que penso que va ser el meu primer intent de bloc, que vaig obrir l’any 2007 i vaig abandonar al cap de quatre entrades. 
La temptació de canviar de plataforma ha estat forta al llarg d’aquestes setmanes, sobre tot quan vaig veure que havia d’esperar a setembre per veure-ho resolt.
Ara, però, ja hi tornem a ser. Mirarem de no deixar abandonat aquest espai, perquè sempre hi ha coses per dir i, sobre tot, per compartir.