Secundària Memòria

(Efectes restringits: bloc de l'Antoni Casals i Pascual) antonicasals@mesvilaweb.cat

Acampades i vots

Ja sigui casual o provocat, el fet evident és que les acampades que s’estan multiplicant aquests dies per l’Estat Espanyol han coincidit amb la campanya electoral. Constatem dues reaccions: la primera, la ridícula reacció de la majoria dels polítics intentant sintonitzar amb els que acampen/protesten, i especialment patètica la fugida endavant de la senyora Sánchez-Camacho, que devia confondre els acampats amb militants de les Nuevas Generaciones, perquè sinó no s’entèn el què va dir; la segona, segurament conseqüència del desconcert, la campanya de criminalització de l’abstencionisme, que porta fins i tot a demonitzar els vots blancs i els nuls, dient que són vots per a la dreta.
Recordaria als demòcrates de pa sucat amb oli que no votar és, en democràcia una opció absolutament legítima, tant quan es fa per passiva, com, sobre tot, si es fa activament. Que votar en blanc és també legítim i, sovint, un vot de protesta; que el vot nul, si excloem quan es produeix per un error, és també una forma de dir que “nosaltres no som d’aquest món”.
Hauríen d’entendre, els demonitzadors de voluntats, que si algú pren la lícita i legítima decisió de no votar és perquè és conscient, o creu sincerament, que surti el que surti, difícilment hi notarà diferències, i que si cregués el contrari, segurament no s’abstindria.
La gent, molta o poca, que es concentra a les places més emblemàtiques de l’estat és prou grandeta per saber el que fa. I és gent conscienciada, i emprenyada. El seu moviment, a hores d’ara, sembla que creix. Si arriba a induir un nivell d’abstenció que condicioni que guanyi una o altra de les suposades alternatives que existeixen, el que està clar és que haurà assolit un protagonisme que dubto que d’entrada vulguessin tenir. I segons el percentatge d’abstenció que es produeixi, poden assumir una capacitat d’influència des del carrer que mai tindrien guanyi qui guanyi amb una participació massiva a les eleccions.
Perquè el que també tinc molt clar és que el que preocupa en el fons als polítics “professionals” és que, com deia Raimon: som molts més dels que ells volen i diuen.

Ara que ha mort Bin-Laden

Ara que ha mort Bin Laden no crec que el món sigui un lloc més segur. Fins i tot, deixeu-me opinar que determinades reaccions, potser comprensibles en el fons, m’han semblat inapropiades.
Puc entendre, i entenc, que la gent s’alegri de la mort d’algú que ha estat la personificació del mal durant els darrers anys. No puc compartir l’alegria per un assassinat.
Bin Laden va servir als EUA en la seva guerra subterrània contra els soviètics, ajudant a fer-los fora d’Afganistan i sobre tot debilitant la moral del seu exèrcit.
Fins i tot, com a enemic, Bin Laden ha servit als EUA i a una determinada manera d’entendre el món occidental afavorint una progressiva disminució de la llibertat al carrer, al pensament, a l’opinió, a la circulació. Determinats retalls de la llibertat que s’han concretat els darrers anys, haurien estat impensables abans de l’11-S (i no parlem ja abans de la caiguda del mur… però aquest és un altre tema).
El món no serà a partir d’avui un món més segur ni, encara menys, lliure pel fet que Bin Laden no hi sigui. Ell tindrà el dubtós honor d’haver esdevingut una de les moltes coartades amb les que determinats poders han vingut prenent un seguit de decisions que ens porten directes a un món on les llibertats  i els drets de les persones tenen cada vegada menys importància . Un món que a mi, em recorda, cada vegada més en determinats aspectes al dels anys 30 del segle passat.