Com sembla que el tema de la grip ja no dóna per gaire i que cada vegada hi ha més veus reclamant que ens deixem d’histèries individuals i/o col·lectives, gairebé sense solució de continuïtat, hem trobat una altra qüestió per emplenar les portades de la premsa durant uns quants dies: el suposat debat sobre la prostitució.
La veritat és que no acabo de tenir clar si aquest suposat debat és sobre la prostitució o sobre el seu exercici al carrer. I si he de ser sincer, tampoc no tinc clars alguns aspectes del que en penso. El que sí que tinc clar és que la dosi d’hipocresia amb què es farceix és considerable i què les declaracions de determinats polítics de l’Ajuntament de Barcelona s’estan fent més en clau electoral (ai, les enquestes!) que no pas de voluntat de resoldre un suposat problema.
Perquè el problema real només és un: hi ha una sèrie de persones, de dones majoritàriament, que estan sent explotades, ja sigui per màfies, ja sigui per “xulos” i que aquesta explotació es concreta en el que, de vegades, de manera eufemística s’anomena “sexe remunerat”. La legislació d’alguns països considera delicte la retribució d’una relació sexual ja que constituiria una forma d’explotació de la dona. I evidentment, és delicte també el proxenetisme.
El què s’està plantejant ara és purament una qüestió estètica: treure el comerç sexual del carrer per tal que “els nostres fills no ho vegin” (Hereu dixit); traslladar-lo a zones “ad hoc” (proposta verda de barri vermell); abolir la prostitució (idea de ‘n Trias; per cert, algú em pot explicar què vol dir això? sobre tot, què en farem de les persones que exerceixen la prostitució? prohibir-la? fer-la il·legal? les convertirem en delinqüents per poder-les detenir, cosa que ara no podem fer?).
(segueix)
A mi em sembla que manca voluntat global per anar una mica més enllà en el debat. I fins i tot per afrontar preguntes incòmodes que jo no sóc capaç de respondre, entre altres coses perquè jo, com a individu sense més capacitat de decisió que la que em dóna una papereta cada quatre anys (i a fe que això en aquests moments és ben poca cosa!), només puc tenir opinions, no respostes.
Per exemple:
És la prostitució SEMPRE I EN TOTA CIRCUMSTÀNCIA una forma d’explotació? Un tendiria a respondre que sí, que el que una persona es vegi obligada a comerciar amb el seu cos implica una forma de sumisió i explotació. Però a un no li acaba de quedar clar si sota aquests raonaments, emesos de forma absoluta, no hi ha condicionaments religiosos i de paternalisme moral més que no pas de llei natural.
Quan ens proposem “acabar amb la prostitució” tenim clar si estem parlant només de treure-la del carrer, o en realitat algú ha fet un plantejament general de què cal fer amb aquestes dones que, en molts casos no han fet mai res més i que, fins i tot, en alguns casos consideren la seva una professió “normal, com qualsevol altre”? I en els casos de les que no tenen “papers”, ens quedarem tan tranquils expulsant-les del país (si és que es pot fer)? Quin problema haurem resolt?
És possible “regular” l’exerici de la prostitució extirpant la veritable lacra, que són els proxenetes? i en tot cas, no seria un contrasentit considerar delinqüents els clients que són la veritable font d’ingressos de les prostitutes?
Certament, el tema dóna per a un debat molt profund perquè hi ha implicacions ètiques, estètiques, legals, econòmiques, culturals, etc. Però, a risc d’equivocar-me, penso que s’ha posat ara d’una manera un xic oportunista al damunt de la taula, sense la intenció de resoldre la qüestió de fons, només fent evidents els aspectes més superficials i possiblement estètics, del tema.
Les solucions que, políticament, s’han enumerat aquests dies, si és que es poden qualificar així, només tenen a veure amb l’ocultació del tema. No amb cap model de societat. No amb un model de societat en què cap persona hagi de vendre el seu cos per tal de sobreviure o encara menys, una societat en què ningú pugui obligar a una altra persona a fer us del sexe amb finalitats comercials. I fins i tot aquí ens continuaria quedant el dubte: i què passa en els (escassos però no excepcionals) casos en què una persona individual deicideix lliurement utilitzar el seu sexe com a font d’ingressos?
El problema, com la realitat, és polièdric, té tantes cares i genera tants dubtes que mai no ens l’acabaríem. I menys, al meu entendre, si en el seu plantejament no tenim un model no ja de ciutat o de país, sinó de societat. Cosa que no sembla que estiguin massa predisposats a fer determinats polítics, per més que se n’omplin la boca.